14 experiències en temps de confinament

Hem entrat al temps de confinament sense manual d’instruccions, sense fer pràctiques ni simulacres. De cop i volta, tots tancats a casa, on encara no saps ben bé com s’organitza aquest nou temps. Ell transcorre, perquè el temps sempre va endavant. Tot just l’acabem d’estrenar, però tot indica que és un temps líquid, que s’estén d’un dia per l’altre, sense límits aparents. Primer era una setmana, després quinze dies, ara, sembla que durarà quinze dies més i ves a saber que ens diran demà. Per passar-lo he anat apuntant cada dia una experiència.

Foto: Artur Aleksanian

1. El silenci a Gràcia.

La primera nit de confinament, el barri de Gràcia queda desert. En silenci. Només se sent la remor d’unes màquines dins el mercat de l’Abaceria, que filtren l’aire per evitar que cap partícula d’amiant es pugui escapar cap a l’exterior. El mercat està cobert per una bombolla blanca de polipropilè que l’aïlla completament. Res pot entrar ni sortir. És una bona metàfora del que tot just comença. Al carrer no se sent ni una ànima. Costa de creure. Hi ha silenci. Només de tant en tant un cotxe circula per la Travessera. Cap conversa, cap crit, només el so d’una ciutat adormida que respira pausadament, confinada en el seu silenci, en la buidor del pànic, en la por d’estar infectada.


2. Aturar-nos.

Mirar cap a dins és una oportunitat per sortir-ne reforçats, per reconèixer el nostre jo i la vinculació que tenim amb els altres. Mirar cap a dins ens pot permetre actuar diferent. Tenim indicis suficients per saber que aquesta societat que hem creat no funciona, en realitat ni tant sols satisfà la gent que té més privilegis, que viuen obsessionats per mantenir-los, per aïllar-los dels altres i per confinar-los en la seva petita realitat. Ens confinem per intentar que el virus es propagui el menys possible, però pot ser una oportunitat per propagar-nos com a persones, que ens permeti canviar la manera de relacionar-nos entre nosaltres, amb el món, i assegurar un futur més just i sostenible.


3. El món es pot acabar.

Estem davant la primera pandèmia moderna, globalitzada, potser la versió actual de la pesta medieval. Tot això comença a recordar algunes de les pel·lícules amb què hem crescut, que dibuixen mons inhòspits en què la gent lluita per sobreviure, societats deshumanitzades en què tot està en contra de les persones. De moment, però, no podem fer més que esperar. No sabem si estem davant d’una oportunitat per conservar el planeta i la vida humana, o si el que ens espera és un món distòpic sense futur. Però, per primer cop, comencem a pensar que això és possible.


4. La por d’estar infectats.

Em desperto amb la sensació d’estar enfebrat i amb símptomes evidents del que en altres circumstàncies pensaria que és un refredat. Em fa mal la gola. Consulto els símptomes i els missatges que corren arreu. En un altre moment no ho faria però em prenc la temperatura per si de cas. No arriba ni a 36,5. No sé si el confinament o si l’excés d’informació em comencen a passar factura. Potser en realitat és una certa por. Tot anirà bé, em dic. Em preparo un suc de taronja i em poso a treballar.


5. Teletreball en família.

Fem una primera reunió de feina per videoconferència, cadascú des de casa seva. Ningú va amb pijama, tots ens hem vestit. Quina situació més estranya. Tinc la sensació que ens mirem amb incertesa, la situació no convida a massa alegries. Ens posem a treballar, sí, però fins quan? És el que potser tots estem pensant. Parlem dels projectes que tenim entre mans. Però no podem evitar tornar un cop i un altre a parlar sobre la situació que estem vivint. Els fills d’uns i altres passen en algun moment per davant de la càmera i saluden. Responem correus, whatsapps, trucades i una companya ens comenta que ja no sap si té a les mans el boli o el cullerot. No estàvem preparats per teletreballar, però encara menys per teletreballar en família.


6. L’escriptura.

L’Eva Piquer diu: “Dubto que hi hagi gaires sortides millors que pensar i escriure, enfront de tanta estranyesa”. Té raó. Vaig començar a escriure el dia abans del confinament i no he deixat de fer-ho cada dia. En el meu diari i en altres espais, també. Uns dies més, altres menys. Escriure m’acompanya en el racó on estic tancat. Potser em salva de fantasmes, de pors, d’incerteses. Per si aquesta fos la solució, m’he apuntat a un curs de novel·la per confinament.


7. Conviure amb els joves de casa.

Estic treballant quan els fills m’envaeixen i fan seu l’espai en dècimes de segon. Els deixo fer perquè, com a bons adolescents, el més probable és que es recloguin en les seves habitacions i els hi acabi veient poc el pèl. Per estar preparat, ahir em vaig llegir el Decàleg per viure confinat entre adolescents, del Jaume Funes. Ara bé, no em puc estar de fer-los una proposta per estructurar el temps: una estona treballant, una estoneta fent feines de casa, incloent preparar dinars o sopars; i una bona estona que cadascú faci el que vulgui. Ho compleixen! Tot i que de tant en tant es ratllen, diuen que no poden viure sense estar amb els seus amics, que es moriran immediatament si no surten de casa, que la vida són dos dies, que què ens ha de passar… per cert, aquesta nit fem pizza?


8. El gimnàs a casa.

He obert el correu que m’ha enviat el gimnàs amb el vídeo d’una classe de tonificació i ja em veus al menjador de casa fent exercici al ritme de les indicacions d’un tècnic del “gimnàs a casa”. He quedat ben baldat, però hi he tornat més tard perquè volia provar una altra classe: “Bon dia, avui us presentem una sessió de Pilates. L’entrenament d’avui està enfocat en el centre del nostre cos i en la recol·locació de la postura. Som-hi?” He estirat la màrfega al terra del menjador i he estat mitja hora seguint les indicacions en la meva primera classe particular de pilates.


9. Ocells i campanes.

Llegint al sofà, em sorprèn escoltar els ocells piulant des de les branques de l’arbre que hi ha davant de casa. Normalment no se senten. M’aixeco per obrir la porta del balcó i no s’immuten. Dansen entre branca i branca contents i tranquils. Torno al meu lloc de lectura i tanco els ulls. Al cap d’un moment escolto repicar les campanes. Em torno a sorprendre. Campanes? No recordo haver-ne sentit mai des d’aquesta casa. El silenci canvia la fesomia sonora del paisatge. I té molt de sentit que les campanes repiquin quan estem tancats a casa esperant.


10. Diccionari del coronavirus.

Van apareixent nous conceptes. Fa uns dies vaig veure, no recordo on, un “Diccionari del coronavirus”. El busco a Google i veig que el Termcat, en col·laboració amb la societat catalana del diccionari enciclopèdic de medicina i els serveis lingüístics de la CCMA (ÉsAdir), recull en un diccionari en línia la terminologia relacionada amb el coronavirus. Si hi entres, el primer terme que apareix és aïllament, i, a continuació, antibiòtic, antiviral, asimptomàtic, brot epidèmic, cadena epidemiològica, cas confirmat, cas importat, cas autòcton, cas índex, clínica, clúster, confinament, contacte, contagi, contagiar, coronavirus, Covid-19, decubació, diagnòstic, ECDC, eliminació, endèmia, epidèmia, erradicació, estacionalitat, estendre, factor de risc, fase de contenció, fase de mitigació, febrícula, germen, higiene, hoste, ICTV, immunitat, incubació, infecció, infecció nosocomial, infodèmia, latència, malaltia, mascareta, MERS, MERS-CoV, microbi, microorganisme, nosocomial, OMS, pacient zero, pandèmia, patir, patogen, patogenicitat, PCR, pneumònia, prevalença, procicat, quarantena, recaiguda, cidivia, remetre, reservori, resposta immunitària, salt d’espècie, SARS, SARS-CoV, SARS-CoV2, sèpsia, seqüela, símptoma, síndrome, sistema immunitari, soca, SUVEC, taxa de mortalitat, taxa de letalitat, traçabilitat, transmissió vertical, UCI, UVI, vacuna, virus, Wuhan, zona de risc i zoonosi.


11. Caminar per la ciutat buida.

Trenco el confinament per anar a donar sang. Només sortir de casa, coincideixo al pas de vianants amb un cotxe dels mossos. El creuo indiferent a l’autoritat, però em sento com un sospitós descobert abans de cometre un delicte. Faig via pels carrers de Barcelona cap a l’Hospital Clínic, i el so dels meus propis passos ressona per les voreres. Hi ha molt pocs cotxes i motos, menys bicicletes i quasi ningú caminant. Quan aquests dies et creues amb algú, potser et mira desconfiat. Hi ha mirades que et repten, que et situen com l’enemic de qui s’ha de fugir. Però també hi ha qui et mira tímid i mig somriu des de sota de la mascareta.


12. Els balcons i els terrats.

He pujat al terrat a primera hora a estendre la roba. L’aire és fresc però el sol ja acarona les galtes. El cel està cobert de núvols esllanguits, és d’un blau pastel, net, quasi transparent. A aquesta hora els terrats estan buits, però se’ls veu plens de vida. Amb el confinament, els terrats i els balcons s’han convertit en extensions de les cases, en petits universos poblats de gent que reclama aire, carrer, altres persones amb quin conversar, a qui mirar als ulls, somriure, o discutir-se. Si estiguéssim més temps així, estic segur que tots s’omplirien de flors i de persones. La gent xerraria d’un balcó a l’altre i es farien amics. Segur que s’organitzarien festes de convidats de balcó. S’adornarien amb garlandes i fanalets, o amb més espelmes i s’hi col·locarien altaveus i petites barres de bar.


13. No ens quedem sense Sant Jordi.

El coronavirus s’ha carregat la separació del temps, ja no hi ha festius ni laborables. S’ha carregat la vida activa i la jubilació, ara els metges jubilats han de tornar a la feina. També ha arrasat setmana santa, la fórmula 1, les falles, la feria de abril i, encara que sembli impossible, la lliga de futbol, la UEFA, la supercopa, els partits de regional i els amistosos entre els pares de l’escola. Ni tant sols els jocs olímpics han resistit l’embat. I ara sembla que també ens quedarem sense Sant Jordi. Doncs no, l’hem de mantenir. Potser no podrem comprar llibres, però no hem de deixar d’enviar-nos roses i cites per les xarxes i fer-nos petons virtuals. Tal com van les coses, són els únics petons que ens podrem fer durant un bon temps.


14. La primavera ha arribat confinada.

I enmig de tot això, ha arribat la primavera. Serà una primavera diferent, però l’arbre que tinc davant la finestra ha començat a brotar, aliè a tot. Percebo el petit moviment de les tiges mentre es despullen per saludar-la. En aquesta situació que vivim, la natura pren protagonisme. Centenars de petites espurnes verdes il·luminen el menjador de casa. Més ocellets que mai volen entre les branques, contents, picotejant. Ens fan pensar que la vida continua, que tot això passarà i seguirem endavant. Però que haurem d’intentar fer-ho d’una altra manera.