Com aprendre rient

Les maneres de Gianni Rodari per inventar històries còmiques per als més petits

Arxivat a: Gianni Rodari, Estudi

“Per què l’escola per ser seriosa ha de ser avorrida?”. Ho preguntava Gianni Rodari, que va néixer al Piemont italià el 23 d’octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma. Periodista, mestre, pedagog de la fantasia i militant comunista, és considerat com un revolucionari de la literatura infantil. Fill de forners, no només va defensar que la imaginació ha d’ocupar un lloc clau en l’educació, sinó que la creativitat s’aprèn, s’ensenya i ens fa millors. 

Blackie Books ha publicat Escola de fantasia, reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens, amb traducció al català de Bel Olid. Es presenta com un recull d’articles i assajos de l’escriptor que, tot i ser publicats entre el 1966 i 1980, avui són tan vigents com ahir. Llegim la seva “petita guia per a la invenció de contes”, amb què mostra que, tal com afirma, “la fantasia no s’oposa a la realitat, sinó que és un instrument per conèixer la realitat”.  
 

Foto: lee


L’oncle boig


Partirem, com de costum, del que passa cada dia a cada casa, del que fan de manera espontània mares i pares per fer riure els nens. I si no són els pares, l’oncle bromista. Sempre n’hi ha un, a cada família. És aquell a qui s’enganxen els nens perquè «fa el boig». Es posa una sabata al cap, la cullera a l’orella, fa veure que es talla un dit amb el ganivet. Per què riuen, els nens? Perquè és «ximple», perquè s’equivoca. És alt i gros i hauria de saber que aquestes coses no es fan, però no ho sap. En aquell moment, el nen se sent «superior»: per això riu. 


Les sabates per a mans

Aquí tenim una mina que podem explotar ara mateix: la de les històries basades en l’ús erroni de les coses: “Hi havia una vegada un senyor que es deia oncle Albert, que va a cal sabater i li diu que vol un parell de sabates fetes a mida. El sabater, tot content, vol mesurar-li els peus, però ell vol que li mesuri les mans, perquè vol unes sabates per a les mans: amb taló, punta, sola, cordons, però per a les mans… El sabater remuga però obeeix. L’oncle Albert se’m va a passejar per la ciutat. Va descalç, amb les mans a les sabates. Què en diu la gent. Arriba a casa. Què passa. L’oncle Albert aprèn a caminar amb les mans. Però com s’ho fa per menjar? Variacions al gust”. 

El tema és prou ampli com per crear tot un país en què la gent porta sabates a les mans i camina descalça per sobre les pedretes. L’exemple de les sabates es pot aplicar a qualsevol altre objecte. […]


La Caputxeta Blava

El «riure de superioritat» també és el que provoques quan t’equivoques explicant una història. “Hi havia una vegada una Caputxeta Blava… vivia a la ciutat i es va trobar una girafa…”, etcètera. El nen no sempre hi vol jugar, a aquest joc, és clar. Li agrada que el conte sempre es repeteixi de la mateixa manera amb tots els detalls. 

Però si té ganes de jugar-hi, n’hi ha prou de començar. Serà el nen mateix qui pensarà en totes les variacions del mecanisme. Cal «espatllar» només contes que es coneixen molt bé. A més, l’error ha de ser clar, evident: els matisos no fan riure. (Una flor a la cara no fa riure, un pastís, sí). 


Paraules gracioses 

De les paraules gracioses se’n poden treure efectes còmics molt senzills. N’hi ha prou que un personatge es digui «senyor Piripí» i ja té la meitat de la sort feta. És facilíssim inventar personatges amb noms còmics. Si en trobeu un parell i els poseu de costat, els noms en multiplicaran l’efecte. Cal tenir en compte que amb personatges com aquests amb efectes tan senzills no es poden escriure històries, però se’n poden explicar, sense donar-hi gaire importància, si l’objectiu és divertir-se. Un nen de primer de primària va escriure un conte que començava així: “El senyor Portapinyetes va anar a un país que es deia Pampaella…”. Un adult somriu, però els nens, davant d’aquests sons, poden sentir una càrrega còmica irresistible (i l’oncle boig això ho sap perfectament). 


Les imatges animades

Per continuar amb la comicitat verbal, podem fixar-nos ara en un altre joc que els nens fan espontàniament. D’un rellotge precís en diem que «clava les hores», sense ni adonar-nos que fem servir una metàfora, una imatge. El nen que sent aquesta expressió per primera vegada es pot quedar parat, pot riure. Per a ell, el verb «clavar» té un significat del qual el rellotge s’hauria de guardar i prou. Si agafem al peu de la lletra les metàfores que poblen la llengua quotidiana és molt fàcil construir històries còmiques, de l’estil absurd. “Si un rellotge sap clavar les hores, per què no l’ensenyem a clavar claus? És un rellotge que ho clava tot. Fins i tot les pedres. Cada cop que fa tic-tac, va deixant anar claus per les parets de la casa… És perillós, cal evitar que faci mal a algú”. (Perdoneu, però no us sembla veure també a vosaltres com de l’absurd en neix el significat? El temps acaba destruint-ho tot… I aquesta, si voleu, pot ser la moralitat per als adults que no en tenen prou amb l’absurd.)

Un altre exemple, «veure les estrelles». Quan l’expressió encara és prou nova per a l’infant, se li pot explicar la història del rei que era un apassionat de les estrelles, però de nit sempre tenia son i no les podia veure. Per veure-les de dia, es picava en un peu amb un martell. Es feia mal.

Llavors agafa un astrònom i li pica al peu. L’astrònom veu les estrelles i les descriu. Etcètera.
 (Si no teniu metàfores a mà,  fullegeu un diccionari: en trobareu milers.)


Un context equivocat

Un bisbe no té res de còmic (pot tenir sentit de l’humor, però això és una altra qüestió). Un bisbe que va vestit amb el seu uniforme solemne i que s’enfila en un trampolí i es llança a la piscina ofereix un espectacle còmic. Nedar a la piscina no és còmic; caure a la piscina amb vestit de festa, sí (i quants cops que ho ha explotat el cinema, per groller que sigui). Aquesta mena de comicitat neix del fet que un objecte (o una persona, o un animal) es treu de sobte del seu context i és col·locat a la força en un altre. 

(Per exemple, el cavall que entra al bar a demanar una cervesa; el senyor Pasqual que es casa amb una gallina…) […]

Aquí hi ha una recepta, facilíssima d’utilitzar: agafeu una persona (un animal, una cosa), traieu-la del seu context (del seu ambient, de les coordenades normals) i submergiu-la en un context absolutament estrany, per aprofitar-ne després el contrast fins a les últimes conseqüències. 

Per exemple: “Una gallina entra en una botiga i demana un quilo de mantega. El botiguer es queda estupefacte, la gent es desmaia. La gallina que parla hi insisteix: 

—El client sempre té la raó. 

—Però com pagarà?

—Ara li ponc un ou fresc.” […]


La llibertat de riure

Ho suggereixen els psicòlegs, parlant-nos de l’humor com a «sublimador de libido». És una expressió molt complexa que no em veig amb cor d’explicar. A grans trets, vol dir que riure ajuda a alliberar-se de complexos, impulsos interns de caràcter subversiu, tabús. Ja he esmentat en altres ocasions el plaer que senten els nens en un moment determinat del creixement a riure de temes escatològics. És un riure important, que els ajuda a alliberar-se de preocupacions inconscients sobre les funcions corporals. Els contes populars no han tingut mai gaires miraments amb aquests temes. En alguns casos pot ser útil utilitzar la mateixa despreocupació. No dic que tots els nens necessitin que els expliquin la història de «l’home de caca», que un nen que coneixem va inventar-se tot sol. Però tampoc no significa que els privem la «llibertat de riure». 


Cosificacions 

Un dels ressorts de l’humor és la «cosificació», la reducció de l’home a cosa. Un home rellisca i cau com un sac de patates: caldria córrer a ajudar-lo, però en canvi ens posem a riure. És el «com un sac de patates» que fa riure. És la cosificació de l’home. La cosificació és un procés que és molt important aprendre. Caldria insistir-hi extensament. Aquest cop, però, ens acontentarem amb algunes de les seves múltiples aplicacions. Agafem al peu de la lletra la metàfora que comporta la definició: “L’oncle Albert s’ha convertit en un penjador. Està cansat d’aguantar abrics, barrets, bufandes, bastons. S’escapa. Els persegueixen per l’escala: «S’ha escapat el penjador!»” […]


Paraules a l’inrevés

Segons una clau creada a l’atzar, per dessacralitzar el llenguatge. Comença un nen dient que la mestra es diu «la pera bullida», i que «la pera bullida avui m’ha posat un meló», és a dir, un deu. Estupideses? En absolut, el joc pot durar una setmana sencera. Podem recórrer a aquest joc (jo ho vaig fer quan vaig inventar el país dels mentiders) sempre que anem curts d’arguments, per inventar històries fàcils i molt alegres. 

Un exemple: “Era un país on l’aigua es deia vi: tothom es banyava amb vi, etcètera. La situació és ximple, però el riure dels nens no ho és mai”. […]

 




 
Escola de fantasia, reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens


  © Gianni Rodari
  © de la traducció: Bel Olid
  © de la il·lustració de la coberta: Bruno Munari
  © Blackie Books, 2017

Nou comentari