La biblioteca cafè d'un nen de carrer

Tenia cinc anys quan va haver d’aprendre a viure sol pels carrers de Bombai. Violacions, drogues, maltractaments. Només era un nen, i confessa que cada dia sentia que es moria una mica. Però el que no sabia aleshores és que la seva vida donaria un gir. Que, de més gran, Amin Sheikh tindria l’oportunitat de viatjar a Barcelona. I que això per a ell seria com tenir davant seu una finestra immensa, oberta de bat a bat. Una oportunitat per somiar, per valorar-se i estimar-se de veritat.

Ha creat Bombay to Barcelona Library Café. Hi treballen nois que han viscut al carrer. Donen xocolata als nens que no tenen res. Hi ha llibres. Però sobretot hi ha esperança. Li hem trucat a l’Índia perquè ens apropi amb la seva veu a una història duríssima de superació.

L’Amin i la seva germana Sabira

Les pors i les esperances d’una estació de tren

Tenia cinc anys. Em feien treballar de vuit a deu hores portant tes d’una paradeta a l’altra. Un dia tenia ganes de jugar i se’m van trencar tots. Estava molt espantat perquè sabia que si veia l’amo, m’apallissaria. I si tornava a casa també em pegarien: la mare em posava un xili molt picant als ulls i, a vegades, fins i tot havia arribat a agafar un bastó que cremava per posar-me’l als peus.

No sabia què fer. Tenia tanta por que vaig decidir escapar-me. No era el primer nen que ho feia. A l’Índia la vida no té valor, és massa barata. Si et mors, tampoc és tan important.

Vaig anar a viure a una estació de tren al nord de Bombai. La primera nit em van violar. Això no ho hauria de viure cap nen del món. Era molt petit i per sobreviure agafava menjar de la brossa, robava o netejava sabates. Els nens més grans m’obligaven a drogar-me per riure’s de mi. Si m’hi negava, em trencaven la cara, m’ho posaven directament a la gola, o em forçaven a fer fel·lacions. No us ho podeu imaginar. És massa difícil viure-ho.

No sé si sóc fort o no, només sé que de petit vaig patir molt. Tenia cinc anys i sentia que cada dia em moria una mica. Quan en tenia set, un matí estava jugant i vaig veure que hi havia una nena que m’era molt familiar: era la meva germana petita, que s’havia escapat de casa per buscar-me.

Em trobava persones que em deien: ets com un fill meu, vine i et cuidaré. Era mentida, em feien treballar com un esclau i a vegades em violaven. Un dia, una monja, la germana Serafine, em va trobar a l’estació. Em va prometre que em duria a un lloc millor. Li vaig llançar una pedra, perquè estava molt espantat i no em fiava de ningú. Tot em feia por.

A més, havien intentat robar la meva germana. Però la germana Serafine em va convèncer que la cuidaria bé. I se la va endur a l’orfenat Snehasadan. Llavors em vaig adonar que no li havia demanat l’adreça per anar-la a buscar. Era petit. Però al cap de tres dies va tornar dutxada, pentinada, ben vestida. I és així com als vuit anys, havent-ne viscut tres al carrer, vaig tornar a tenir un sostre i per primera vegada a la vida em vaig sentir cuidat.

El pare Plácido Fonseca

Una finestra oberta

Si sóc com sóc és gràcies a la poca gent bona que he trobat. Una és el pare Plácido Fonseca, un jesuïta. Al principi em vaig intentar escapar de l’orfenat, perquè encara no m’hi sentia a gust. Em va trobar a l’estació i em va convèncer de tornar-hi. I és quan va començar a rodar tot. Si ell no m’hagués vingut a buscar, potser ara seria un assassí, o estaria drogant-me en qualsevol racó. O ja no hi seria.

Als disset anys venia diaris al carrer i a través de la màfia vaig aconseguir un carnet de cotxe. A part, treballava netejant-ne, en un pàrquing comunitari. Això em permetia agafar-los a la nit i aprendre a conduir. I el pare Plácido em va oferir una feina amb un dissenyador molt famós, Eustace Fernandez.

Tant em tocava fer de xofer com de cuiner. Ell tenia un anglès molt maco, i amics de tot el món. Casa seva sempre estava plena de gent. I vaig descobrir que hi havia altres realitats molt diferents a les que havia viscut. Així és com vaig començar a conèixer Catalunya i a imaginar com era.

Amin Eustace Fernandez

Des de l’aire

Cada Nadal l’Eustace em preguntava: quin regal voldries? A vegades uns pantalons. D’altres un rellotge. El 2002, quan m’ho va tornar a proposar, li vaig respondre: vull anar a Barcelona. Ets estúpid? Això és el que em va respondre. En tenia moltíssimes ganes. Sabia que si m’havia de fer un regal, només desitjava allò. Però també era conscient que era molt difícil endur-se’m i justificar-ho als altres. Aquella nit, després de discutir, va venir a la meva habitació i em va donar una targeta dissenyada per ell. Hi deia: l’abril del 2003 anirem a Barcelona.

A l’Índia llogava bicicletes per dos cèntims per anar als aeroports només per veure com volaven els avions. Si no tens bitllet no pots entrar a l’edifici. Quan feia de taxista sempre pensava: què hi deu haver, a dins? El dia del vol estava molt nerviós. No sabia si em deixarien passar o no. Només vaig demanar una cosa: a mi fiqueu-me a la finestra, ho vull veure tot. Era impressionant. Era la primera vegada que veia la meva ciutat des del cel.

Quan vaig arribar a Barcelona, hi va haver una cosa que em va impactar molt: no hi havia cap nen al carrer. Va ser un xoc brutal. Tampoc hi havia gent escopint. L’autobús, quan arribava a les voreres, baixava una mica més perquè la gent gran pogués pujar i baixar amb més facilitat. La forma com es tancaven les portes al metro era impressionant. Va ser aquí on per primer cop vaig menjar xocolata de veritat, perquè a l’Índia només és sucre.

Bombay to Barcelona Library Café

De la Laie al somni

Vaig anar a la cafeteria Laie de Barcelona. A l’Índia les cafeteries només són per a persones que tenen molts diners. Un cafè és caríssim. En canvi aquí me’l podia permetre. I vaig començar a somiar. A somiar en una cafeteria que al mateix temps fos una biblioteca.

Havia après a llegir i escriure pel meu compte perquè l’escola no m’agradava. Era el mes gran de tots i el meu mestre em deia burro. No sé gramàtica, però escric el que sento. En onze mesos vaig fer el meu llibre, que s’ha traduït a uns quants idiomes. Els amics em van ajudar molt. Van unir esforços i es van encarregar del disseny, de l’edició i de la promoció. A l’Índia em vaig plantar al carrer per vendre’n còpies. Aleshores vaig donar a conèixer la il·lusió de la cafeteria, i gent d’arreu del món va venir a ajudar-me.

Bombay to Barcelona Library Café

Llibres, amor i xocolata

Ara el somni s’ha fet realitat i té un nom: Bombay to Barcelona Library Café. Hem volgut que fos per a tothom. La Sara Mampel, una noia de Llorenç del Penedès que vaig conèixer a Catalunya i que ara viu aquí amb mi, m’ha fet i m’està fent costat cada dia a l’hora de tirar endavant aquest projecte. Volem que encara que hi entris amb una sola moneda, puguis prendre alguna cosa. Hi ha qui fa donacions perquè els nens de carrer, quan vénen, puguin prendre-hi gots de llet amb xocolata en pols. Cada dia n’entren de cinc a quinze. Si n’hi ha algun de molt dèbil i esquifit, li donem un entrepà. Els amics que vénen de Catalunya ens porten xocolata i oli d’oliva. Perquè aquí tot és caríssim. La setmana vinent una noia ens durà sis quilos de xocolata.

Els llibres que tenim són molt especials perquè tenen dues històries: la que s’explica i la de la persona que el dóna: escriu per quin motiu el regala i què li agradaria que sentís el lector quan l’anés llegint. De petit enyorava la xocolata, l’amor, el lloc que no tenia. Aquí ho tinc tot. I tot el que no he tingut ara ho dono. En un sol mes ens hem convertit en la cafeteria número u de la nostra zona.

Bombay to Barcelona Library Café

Entre tots i per a tots

Hi treballen vuit nois que han viscut al carrer. Ara estan acollits en un orfenat, a casa d’amics, a casa meva. Aviat ells viuran junts en una casa que volem llogar. Aquí el passat et marca i sembla que estiguis oligat a carregar-lo per sempre. En canvi nosaltres volem donar ales a la identitat que tenen. Que deixin de ser esclaus sense nom. Que siguin qui volen ser.

Tots ells estan apassionats per una cosa: hi ha un noi que vol ser cuiner, i s’encarrega dels fogons de la cafeteria i de fer els dolços. Avui ha vingut una noia que estudia fotografia i s’ha ofert per donar classes als qui volen ser fotògrafs. Pel que fa els plats salats, qui se n’ocupa és la meva altra germana, la Sabiya (la Sabira ara és infermera). Prepara des de tapes fins als plats típics d’aquí.

La meva vida ha estat molt dura. Però sé que ara puc donar el millor de mi i ajudar. Només crec en un Déu: les bones persones.