La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, ha estat la tercera pel·lícula que hem vist al cicle Emocions de pel·lícula, organitzat per Educaixa i Catorze. Al debat posterior, l’educadora emocional Eva Bach i el filòsof Joan Manuel del Pozo han compartit reflexions com aquestes catorze.
1. La por és una de les enemigues més grans de la llibertat. Tot i que la ignorància i la tirania també ho podrien ser. El gran mecanisme que tenen els dictadors és el de fer por a la gent, perquè llavors la majoria tendeix a tancar-se i a acceptar passivament aquella imposició. La por és una eina política literalment mortífera.
2. El mestre de La lengua de las mariposas té la capacitat de despertar la curiositat, de suscitar l’interès dels nens passejant-los per la naturalesa. Hi ha moments en què es distreuen de les explicacions que els hi fa sobre les papallones i van a veure les formigues. El mestre es queda amb la paraula a la boca però no s’altera perquè el que està passant és educativament positiu: permet que els nens segueixin els seus estímuls en comptes d’estar disciplinadament sotmesos a la seva paraula.
3. Estimar és una forma avançada de respecte, perquè hi hagi estimació hi ha d’haver respecte. El respecte és la primera regla de les relacions. Si ho és per la vida, amb molta més raó ho és per la pedagogia, perquè la pedagogia és vida. En el moment educatiu la falta de respecte és totalment contradictòria i inassumible.
4. El respecte per moltes persones és només una mena de sinònim de cortesia. La cortesia és necessària: estem en una societat que és poc cortesa en general. Però el respecte és molt més que la cortesia, en llatí significa mirada atenta. Però a què? A la dignitat de l’altre. Respicere en llatí és tornar a mirar. Spicere és mirar i re és el prefix que indica tornar a una cosa. El respecte és profundament acollidor: és reconèixer que l’altre té la mateixa dignitat que tinc jo. Per tant, ens igualem. I a partir d’aquí són possibles els discursos de la igualtat.
5. Necessitem la llibertat tant com la vida. Sense llibertat la vida no és humana, és absurda i incomprensible. Què pot fer el respecte per a la llibertat? El respecte fomenta l’autoestima. Quan la persona rep respecte es valora a ella mateixa, té autoestima, i si té autoestima, té confiança. I si té confiança, no té por a la llibertat. La gràcia del respecte és que si el reps, el dones. Si et respectes, tu també tendeixes a respectar.
6. Hi ha una lluita entre llibertat i seguretat. Erich Fromm explica molt bé el drama que vivim mentre busquem aquests dos elements, que són necessaris per a la vida. Un mínim de seguretat és indispensable, perquè si no hi ha seguretat, hi ha por, i si hi ha por, no hi ha llibertat. Ara veiem càmeres instal·lades als carrers, a les places, i diuen que és per seguretat, mentre que al mateix temps t’estan restringint la llibertat de fer la teva. La pregunta seria: quanta seguretat vols a costa de la teva llibertat?
7. Les persones més febles emocionalment, que tenen menys seguretat en elles mateixes, tendeixen a agredir i a faltar el respecte. Aquell que va per la vida d’agressor és el que més insegur se sent. D’aquí la importància que els nens i nenes puguin créixer amb autoestima. Això sí, sense que es converteixen en reis, perquè sovint els volem proporcionar tanta autoestima, seguretat i confiança que es pensen que són Napoléo. Tot és qüestió de mesura. El gran lema de la vida grega és “de res massa”.
8. Un dels aprenentatges importants a fer és el del sentit del límit: la vida està plena de limitacions, per naturalesa i per interès social. La societat no pot prosperar si no acceptem els límits, però sí que ho pot fer si no hi participem d’una forma invasiva ni dictatorial. Descobrir la vida significa descobrir totes coses bones que té (la tendresa, els amics, l’amor) però també el límit de les coses bones.
9. Cal que el nen vegi que el seu pensament també és escoltat i vàlid. El diàleg és molt important, perquè cap de les nostres ments, ni la més desperta, té el poder de dominar la realitat. Cadascú és un trosset de mirall i reflecteix una part de la realitat, però que ningú tingui la pretensió de creure que la té tota.
10. Més que adoctrinar hi ha una manera ràpida de jutjar les coses i una tendència a la simplificació. L’actitud correcta de l’escola és fomentar l’esperit crític i sotmetre a consideració la pluralitat de posicions. Què és el que ara preocupa a la societat? Tal tema. Sobre tal tema hi ha aquestes posicions i cadascú les defensa amb aquestes raons. El mestre té el deure de no intentar passar una posició com l’única vàlida, encara que ell en tingui un gran convenciment.
11. [Eva Bach] I si un alumne et pregunta què penses de tal tema polític? [Joan Manuel del Pozo] Li diria: el que jo penso ho explicaré dissabte a la tarda que faig un míting amb el meu partit, però no a l’escola, que és un espai obert i plural. El debat és important, però la defensa de posicions d’un mestre no ha d’anar més enllà del que podríem anomenar les posicions identificades com a drets humans reconeguts. Davant de preguntes com si defenses l’eutanàsia o l’avort, el mestre crec que a l’aula no té dret de fer passar la seva. Té l’obligació de plantejar quins són els problemes existents, quines són les orientacions de debat que hi ha a la societat i deixar clar que tothom té dret a situar-se en una o altra posició.
12. No ens hem de preocupar excessivament per la felicitat. No hem de fer com aquell pobre pare franciscà que li van preguntar: “Pare, vós, aquesta barba, quan aneu a dormir, la poseu per sobre o per sota de la flassada?” I aquella nit no va dormir. Tota la vida l’havia posat o sobre o sota sense preocupar-se’n, i llavors no sabia què.
13. Es pot reflexionar sobre el sentit de la felicitat humana, i una manera de fer-ho és a través de dues paraules: felicitas, que té una connotació de prosperitat material, hi ha uns versos que diuen: “Mentre siguis feliç (en el sentit de pròsper), tindràs molts amics. Però si el temps s’ennuvola, estaràs sol”. És a dir, descobriràs que no eren amics teus, sinó de les teves riqueses. En canvi la paraula beatitudo, ve del verb beare que vol dir fer el bé i donar alegria als altres. De tal manera que el beatus és la persona que fa el bé als altres i aquesta és la base de la seva felicitat. Fent el bé li retorna el bé. Per tant, la felicitat en el sentit no materialista seria fer el bé als altres.
14. A la nostra societat, que està tan orgullosa dels avenços tecnològics, li convenen dosis de serenitat, d’humilitat i de modèstia. Tendim a la fatxenderia, anem una mica sobrats en general i això no afavoreix l’amor ni el respecte, que són les bases de la felicitat. En una entrevista van preguntar al psicoanalista Wilhelm Reich quins són els pilars de la vida, i va dir: l’amor, el coneixement i el treball. Això és una lliçó profunda de seriositat vital.
Els altres resums de 14 idees de les sessions del cicle Emocions de pel·lícula:
Estiu 1993, amb Eva Bach i Jaume Cela: La mort i el dol en els infants
Wonder, amb Eva Bach i Anna Carpena: Educar en l’empatia
Diarios de la calle, amb Eva Bach i Rosa Vilaseca: L’exemple dels mestres
Billy Elliot, amb Eva Bach i Cristina Gutiérrez: Ajuda’m a saber qui soc
0
0
