“Recordo que vam avançar un cotxe i en venia un altre de cara. Era molt just l’avançament. Però el vam poder fer. Vaig pensar «uf, hem tingut temps». Però el company de feina, que és qui conduïa, es va pensar que xocàvem contra la muntanya i va fer un volantàs cap a l’altra banda. I vam tornar a creuar cap a l’esquerra. Vam caure avall per un barranc de dotze metres.”
Bàrbara Vidal (Barcelona, 1976) tenia 23 anys quan, tornant d’esquiar amb uns amics, va tenir un accident. De les quatre persones que hi havia al cotxe, se’n van salvar tres. Ella va patir una lesió medul·lar que la va deixar sense mobilitat a les cames. Ha après a superar les dificultats i a escalar la vida, literalment.
Foto: Gemma Ventura
Paint el que es pot pair
“Al principi el que no volia era tenir dolor, i m’era igual si no caminava mai més”. De l’Hospital d’Andorra va ingressar a l’Institut Guttmann amb un mal que no li permetia pensar en res més. De manera que fins que el cos no es va començar a recuperar, el cap no es va preocupar per les conseqüències o les seqüeles del que havia passat. Ho diu així: “Primer ve el tema físic, i després, el psicològic. El cervell assumeix les coses a mesura que les pot assumir.” Aquesta lluita va ser compartida amb els amics, però sobretot amb la família: «Pensar en la sensació que vivien els meus pares em fa estar trista. Quan deia “mare, és que no puc més”, ella em responia: “Em canviaria per tu”».
Per cada petita passa una gran bufetada
Rere la lesió hi havia una vida nova. On tot es capgirava i els reptes eren uns altres, per exemple, arribar a controlar els esfínters. En el procés de rehabilitació, una de les primeres esperances que va tenir va ser poder anar al gimnàs de l’Institut Guttmann. Però aquella il·lusió va xocar amb la realitat: gent de totes les edats amb discapacitats físiques i cognitives. S’hi estava estirada en una camilla que l’aixecava, perquè el cor s’acostumés a bombar més fort, i si es marejava una mica tornava a baixar. I així dia a dia, fins que aconseguia estar dreta.
No tot depèn de tu
“És un procés que comença a baix de tot i encara que et vagi bufetejant pel camí vas fent. Potser et quedes a la meitat, però ja no estàs estirada al llit. Hi ha petites millores o com a mínim t’adaptes a la nova manera de viure”. Per tant, l’actitud és fonamental. Però hi ha un matís important: “A vegades la gent em diu: «Ostres, és que tu tens una força! N’hi ha tants que es deixen!» Però també és una sort, perquè la gent no tria com és, depèn del caràcter que tinguis”. Darrere de cada lluita també hi ha una manera de ser, un entorn, uns amics, una família, una superació compartida.
Nova vida
A l’Institut Guttmann va començar a jugar a bàsquet per afavorir el control de l’equilibri i de la cadira. Fins i tot, quan va plegar de la rehabilitació seguia anant-hi. Va ser llavors quan van proposar-li de fer tenis, fins al punt de participar als Mundials: “Per a algú que té una discapacitat física és molt important fer esport, precisament perquè és molt fàcil no fer-ne”. I la millora no només va ser física, sinó que va anar més enllà: amb els tornejos tornava a rebre el reconeixement dels altres. La gent l’admirava. Feia el que no creia que podria fer.
Impossibles possibles
Fins que va conèixer el Jordi i amb ell van arribar els nous reptes: “Si et funciona una cama, podries anar en bicicleta, perquè els amputats hi van”. I l’endemà ja ho estaven provant. Aquest va ser un primer pas. Tot i això, ho reconeix: “Hi havia un punt de resistència per part meva perquè pensava: ara per què he d’anar en bicicleta si no em cal?”.
Sense la cadira
Un dia els dos anaven en bicicleta a Montjuïc, en Jordi va veure una paret de pedra i li va preguntar: “La pujaries?”. Ella va respondre que sí, perquè gràcies al tenis tenia molta força als braços. I és així com arribaria el que no s’hauria imaginat mai: deixar la cadira i ser només ella, la muntanya i la corda.
El cim de cadascú
Un dia, la Bàrbara va pujar tres o quatre pedres, enfilant-s’hi com va poder. Aquest va ser el seu cim. I aquest, l’aprenentatge: “És igual la mida del cim, el que és important és que tots tenim alguna cosa que ens agradaria fer. I no cal mirar molt enllà: que estigui al teu abast. I quan la tinguis, busca’n una que estigui una mica més lluny”. Però no només això: “He après coses de medicina, per exemple: qui m’havia de dir que seria una experta en cadires de rodes? He après que hi ha persones i circumstàncies molt diferents del món i que has de respectar-les totes. A vegades veus uns col·lectius com si fossin d’un món a part, que no va amb tu. I això, que és molt classista i tots ho tenim. T’adones que és un error molt gran perquè qualsevol dia pots estar tu a l’altra banda”.
Fotos: Jordi Rodri
2
0
