La família

Quan es cansa de sentir crits i pudor de puré de carbassó obre la porta, surt, tanca la porta i el món canvia

Arxivat a: Conte, Estudi

Il·lustració: Carme Mateo


Mata les hores en una cadira de plàstic blanc que va quedar arraconada al balcó per falta d’espai, ple de bicicletes, pilotes, tricicles, motos i plantes mig esgrogueides. Surt amb l’excusa de no fumar davant dels nens. Ara torno que vaig a fora. S’encén un cigarret i el xucla amb ràbia. Detesta la seva vida, ho sap tothom però no ho diu ningú.
 
Mira els nens des de fora. La nena molesta el gran, que remena el portàtil del seu pare mentre li diu al més petit que calli d’una vegada que allò no ho pot tocar perquè és un mocós de merda i el petit s’emprenya i agafa el mòbil de la mare per provar de fer enveja al gran. Pensa com hauria estat si no hagués tingut el petit. Com hauria estat si no hagués tingut la nena. Com hauria estat si no hagués tingut cap fill. Pensa com hauria estat la vida si no s’hagués casat amb un home que el més excitant que ha fet durant els darrers sis mesos és baixar a comprar Coca-Cola de matinada al supermercat pakistanès. El problema no és ara. Encén un altre cigarret i xucla més fort.
 
El problema no és ara perquè ara amb la cadira en té prou. Quan es cansa de sentir crits i pudor de puré de carbassó obre la porta, surt, tanca la porta i el món canvia. Des de fora senten igualment els crits i el seu pare que només sap dir ja n’hi ha prou feu el favor que la mare us renyarà, però es veu tot des d’una altra perspectiva. Com si aquells no fossin els seus nens i allò no fos casa seva. Com quan un nen munta un espectacle al forn de pa perquè vol croissants abans de dinar i es tira per terra i gemega i tira coces i les altres mares passen vergonya només de pensar que ho fes el seu nen. I si s’hi esforça una mica és capaç de tancar els ulls i de fer veure que no els sent, que no hi són, que no existeixen.
 
El problema no és ara, sinó després. Quan no n’hi hagi prou amb la cadira, quan els nens es facin grans, quan marxin. No té ganes de quedar-se compartint casa amb un estrany. Potser llavors fotrà el camp. Potser millor que no. Podria fotre el camp ara mateix, de fet, mentre el pare es baralla amb ells perquè li tornin el mòbil i l’ordinador i és que no hi ha manera que feu res bé. S’acaba el segon cigarret, obre la porta i entra. Prova de somriure perquè els nens estiguin contents i perquè l’ambient no empitjori encara més. Ben mirat, potser tot no és tan trist. El gran es mira la mare i, com qui escup, sentencia:
 
—Em fa fàstic aquesta pudor que fas.

Comentaris

    Anònim Març 30, 2015 1:44 pm
    Dur. Durissim. Pero en alguns moments, crec, compartit el sentiment i la buidor

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...