El Gregori és un bon nano. Un tros de pa, diu l’àvia. Un encant, diu l’avi. Té només nou anys i ja llegeix amb força fluïdesa, els mestres en parlen meravelles, d’ell, i els amics se l’estimen, perquè juga bé a futbol, i fa bromes de tant en tant, i té una mirada de nen d’anunci d’assegurances que enamora. Amb el que portem de curs, ja l’han convidat a unes quantes festes d’aniversari. L’última, sense anar més lluny, va ser la de la Ndièmè, una nena amb pell de xocolata, amb qui, si fossin més grans, potser…
Avui el Gregori, quan ha plegat de l’escola, ha anat cap a casa tot sol, perquè viu molt a la vora, i perquè els pares consideren que ja poden confiar en ell, que és molt madur, per la seva edat, i responsable, i que cal potenciar la seva autonomia (i perquè així no han de fer muntatges kafkians amb els horaris laborals).
I el Gregori ha arribat a casa, ha llençat la cartera sobre el llit i ha descobert, tot d’una, entre esglaiat i sorprès, una filera d’escarabats sota la taula de l’escriptori. Ha fugit a la cuina a agafar unes galetes per berenar, i un cop superat l’ensurt, ha retornat a l’habitació per observar amb més detall aquells animalons invasors. Se’ls ha mirat des de la distància del seu metre i escaig d’alçada, i a poc a poc s’ha anat ajupint per tenir-los més a prop. Els ha trobat lletjos, amb un punt ferotge, amb un deix d’ésser desconegut. I què hi feien, a la seva cambra? Qui els havia donat permís per ficar-s’hi?
Ha queixalat una galeta. Una molla ha caigut a terra. Tres o quatre escarabats s’hi han abraonat. Potser tenien gana.
El Gregori és brillant, al laboratori del col·legi. Li agrada fer proves i descobriments, i els mestres sempre estan orgullosos del seu afany per conèixer què passarà si. És un exemple per a la resta de companys. I ara té uns insectes de l’ordre dels dictiòpters per investigar-ne les reaccions. Arreplega uns quants llapis i els posa a mode de barrera, per aturar-los el pas. Al principi els escarabats hi xoquen i es fan enrere. El Gregori somriu, cofoi. Esmicola una galeta i la deixa a l’altra banda del mur llapissal. I els escarabats, qui sap si avorrits d’aquell parell de pams de terreny que tenen per pasturar, qui sap si escoltant la crida de les molles de galeta, tornen per enfrontar-se a la muralla de llapis. I hi xoquen. I no es rendeixen. I s’hi esforcen. I busquen mecanismes per superar l’obstacle. I quan ho aconsegueixen, aleshores el Gregori els empeny amb un ditet, fred, glacial, i els retorna a l’altra banda. I espera una nova embranzida. I repeteix l’operació. I sent una esgarrifança de plaer, de saber-se amo i senyor del futur d’aquells bitxos fastigosos.
La tarda s’afanya a passar, amb aquell joc entranyable. Quan el marcador és Gregori 154 – Escarabats 0, sent la porta de casa. Són els pares, que ja han plegat de la feina. El fill perfecte no té temps de recollir res i el pare entra a l’habitació, veu la munió d’insectes, i s’esgarrifa. El Gregori el tranquil·litza i li relata el seu joc. La mare, que sent la conversa, entra en escena. I pensa que temps enrere hi va haver un home gris que un dia, de cop i volta, es va llevar convertit en un insecte enorme. I pensa en la mare de la Ndièmè, que li ha trucat fa una estona preocupada pel seu germà, que fa temps que és a prop de Ceuta i que a les notícies han dit que…
Pensa en tot això però calla. I abraça el fill. I va a cercar l’insecticida.
Ha descobert, tot d’una, una filera d’escarabats sota la taula de l’escriptori. Foto: Henry Burrows
@roccasagran
