Història de la meva ombra

M'havia dit qué quieres por tu cumpleaños i jo havia contestat sense pensar unos Levis

Arxivat a: Estudi

Il·lustració: Rami Efal

 

«I gatti lo sapranno.»
Cesare Pavese



Ens vam conèixer un dissabte. Ma tieta m’havia dit qué quieres por tu cumpleaños i jo havia contestat sense pensar unos Levis. Tenia dotze anys, mai no havia tingut res de marca i en aquell moment acabaven d’obrir una Levis de tres pisos a Manresa, al carrer Guimerà, que més que una botiga semblava un parc temàtic que havia cridat l’atenció de petits i grans amb plafons enormes amb dibuixos estrambòtics, fluorescents multicolors, un exèrcit de maniquís embotits en texans trencats, apedaçats, gastats, verdosos o descolorits que valien una fortuna perquè duien aquella etiqueta lateral vermella minúscula amb lletres blanques cosida en alguna costura. Ma tieta va dir ¿Unos Levis? Anda, algo que te dure más. I jo vaig pensar ara és la meva i vaig dir un gato. I ma tieta, que és d’aquella mena de gent que té un zoo a casa, no parlo del marit i dels fills, i que arreplegaria un caragol del carrer, li buscaria una caixa de sabates com a casa, un enciam sencer perquè mengés, un nom de persona i se’l quedaria també com a mascota, va obrir molt els ulls i va dir ¡Oy! Sí, sí, sí, i totes dues vam mirar el meu tiet i ell va fer cara de pomes agres i va dir no si ya verás la madre.
 
Vam entrar. Sorolls de tota mena d’animalons, piu-piu, bup-bup, mèu-mèu i un catàleg d’estris format de collars amb perles, ossos gegants, casetes enormes que pràcticament les devien encarregar a una constructora, joguines idèntiques a una Cheeseburger del McDonalds, gàbies estrafolàries, collars de la Hello Kitty, anoracs roses, coixins més grans que el meu llit, collars amb diamants, i enmig d’aquella selva amuntegada a dreta i esquerra de la botiga amb un sol producte de cada mena, al final del passadís, una gàbia amb gats i, el més important de tot, d’entre vuit o nou gats blancs, negres o amb taques: un gat gris. No vaig haver de mirar res més, ja era d’idees fixes als dotze anys. Quan la vaig veure, peludíssima, petitíssima, amb els ulls grocs i verds, vaig dir ésta.
 
La Beth no arribava als dos mesos, era una barreja de British i persa que corria per casa entre les meves cames i que de seguida es va convertir en la meva ombra. Si em dutxava, ella era al marbre de la pica. Si feia deures, ella s’asseia a l’escriptori. Si anava a dormir, cap al llit. Amb el temps vam aprendre a fer complots contra ma mare, que evidentment no volia permetre coses com que li obrís l’aixeta del bidet, que la deixés pujar a la taula de la cuina o damunt la tele, que dormís damunt la roba neta, que bolqués la paperera per investigar, que li deixés tastar la nata, el paté o el iogurt o que esgarrapés el llit quan canviava els llençols. Però les normes van durar ben poc. Ben aviat ma mare va deixar de preocupar-se per les petites destrosses sempre involuntàries de la Beth i ella va esdevenir, definitivament, la reina literal de la casa. Quan ma mare arribava de la feina deia coses com hola, hola, on és el més bonic de la casa, i, és clar, no feia referència a la seva filla biològica. Fins al punt de dir-li coses un pèl ja preocupants com és que tens els ulls verds com la mama o la mama se’n va a treballar perquè ha de guanyar diners per donar menjar a la Beth. Cadascú estima a la seva manera.
 
I vam ser feliços i vam menjar anissos durant gairebé tretze anys. Ma mare arribant a casa saludant sempre efusivament la gata, hooooolamormeu, i després, protocolàriament, a mi, hola, i jo sempre acompanyada de la meva ombra de color gris, fins que va caure malalta. En dues setmanes vam anar al veterinari tot el que no hi havíem anat en tots aquells anys. Primer, artritis o artrosi. Onsion. Que es prengui això, li doneu amb el menjar, i en tres o quatre dies notareu la millora. Les pastilles semblaven fetes d’or pel que valien i algú intel·ligent m’havia dit que els veterinaris per saludar-te ja cobren. En tres o quatre dies el que va passar és que va empitjorar i aleshores vam començar amb les analítiques. Després, el ronyó. Semintra. Provarem les gotes per al ronyó i en un parell de dies hauríeu de notar el canvi. Ja no menjava. Gota a gota. Analítica. Li dono un quaranta per cent de probabilitats de sortir-se’n. Espera, avui ha tornat a menjar. Mou les potes. No, no menja gens. Dorm. No vol menjar ni beure. Només dorm. Li costa respirar. S’ofega. S’ha de sacrificar.
 
Durant aquelles dues setmanes, ens vam canviar els papers. Ara la seva ombra era jo. Pastilles desfetes al menjar. Xeringa amb aigua. Porta el gota a gota. Treu el gota a gota. Tovalloles per al pipí. El llit dins el meu llit i veure passar totes les hores de la nit al rellotge. La vam portar al veterinari embolicada en una manta de quadres. Obria la boca per poder respirar i ens mirava. M’hauria agradat poder explicar-l’hi. La veterinària va aprofitar la via. Va posar un líquid rosa en una xeringa. La meva mare va sortir. No devien passar ni cinc minuts. Li vaig haver de tancar els ulls. Com que en aquest país està prohibit enterrar el teu animal, hauria hagut de posar un cadàver al maleter, agafar una pala i córrer fins a un camp d’amagat per fer un forat com si fos un assassí en sèrie i, per tant, vaig pagar encara més perquè la posessin en un congelador i la cremessin amb d’altres animals quan el dipòsit fos ple. Que la cremessin tota sola, triplicava la tarifa.
 
Quan vaig arribar a casa, em vaig estirar al llit. Vaig veure la paperera amb la carpeta d’apunts que evitava que la Beth hi pogués investigar. Ara pagaríem perquè vingués, de puntetes, sigil·losa, dissimulant que es rentava una pota si l’avisaves, a bolcar la paperera.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...