El Jordi

Foto: John Talbot

A fora fa molt fred. Fa dies que no para de nevar, i el Jordi no sap acostumar-se a posar-se tantes capes de roba per sortir al carrer. Ni a l’enyorança.

A fora fa molt fred, i el nou any és a punt d’arribar. El Jordi mira el rellotge de l’ordinador i es prepara per imaginar-se les campanades. Té els grans de raïm en un platet. Se’ls mira i el miren, i és un gest estúpid i tràgic, un silenci eixordador, com una paret que s’esquerda mentre tothom dorm.

El Jordi, que va ser veí meu, pensa dotze desitjos. El primer és per als amics així en general. El segon, per a la família, que enguany s’ha escurçat per una banda i ha crescut per una altra. El tercer ja és per a ell: vol molta menys neu. El quart, perquè les finestres no s’entelin i pugui mirar el món fit a fit. El cinquè: una escudella amb carn d’olla fumejant. El sisè, els crits dels més menuts quan aixequen la manta i veuen que el tió ho ha cagat tot, tot i tot.

A fora fa molt fred i més enyor. El Jordi mira enrere i recorda els temps a la universitat, l’estudi de matinada, les feinotes mal pagades per compaginar amb les classes, els cafès amb els amics que no eren mai cafès sinó cerveses. Li vénen al cap els pares orgullosos d’ell, que és tan pencaire, i tan llest, i treu tan bones notes, tieta, l’hauries de veure, sempre envoltat de llibres, quina sort que hem tingut, que serà un home de profit, tieta, ja ho veuràs.

El setè desig? Un bon llibre per llegir i algú amb qui comentar-lo després. El vuitè? Que el uifi del veí deixi d’anar ara sí, ara no, coi, que ell no se’l pot pagar. El novè, un cafè dels de veritat, amb molt de sucre i amb una noia dolcíssima a la vora. El desè, no haver de matinar tant. L’onzè, una mica de futur.

El Jordi estava ple de futur. Ho pregonaven els pares, ho confirmaven els professors de la carrera, s’ho creia la tieta, pobra dona, que ja fa nou mesos que cria malves, i ho deien a les notícies: una generació molt ben preparada, la millor de la història d’aquest país. Ho repetien arreu: tristos immigrants, que vénen aquí perquè a casa seva no hi tenen res, només l’esperança que nosaltres els permetem fer les feinotes que ningú no està disposat a assumir. Sort que al nostre jovent no li passa el mateix. Tanta sort.

El dotzè i definitiu desig del Jordi és menjar-se el raïm amb els seus, l’any que ve. Abandonar la melangia del pis minúscul que comparteix en un poble recòndit de l’est de Finlàndia, i tornar a casa. Deixar de treballar al magatzem on malgasta hores per un sou misèrrim, i tornar a casa. Que tot vagi millor, i tornar a casa. Una mica de futur, i tornar a casa.

Els dotze grans de raïm, intactes, rígids, artificials, adquirits en un supermercat impersonal a preu d’or, se’l continuen mirant. El Jordi els retorna l’esguard, i és un diàleg escruixidor. Fa uns minuts que som al nou any, no para de nevar, i a fora fa molt fred.

@roccasagran