L’educació catalana: de l’analfabetisme a la llibertat

14 punts crucials, i exposats al Born CCM, per entendre l'evolució de l'escola

Arxivat a: Propostes, Estudi
Escoles de Catalunya. Detall. 1916. Alejandro Antonietti. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


L’any 1908, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Pressupost Extraordinari de Cultura. Es tractava d’un pla per a la reforma integral de l’educació a la ciutat que posava l’èmfasi en un ensenyament de qualitat, públic, gratuït, en català, amb nens i nenes compartint les aules i laic. El projecte s’inspirava en les experiències de renovació pedagògica d’arreu del món a tombant de segle. Degut a la intransigència dels sectors catalanistes més conservadors, els radicals de Lerroux i els grups catòlics, el projecte va fracassar, però es va convertir en una fita que restaria com a referent per als moviments que han lluitat per una educació en llibertat.

L’educació és un dels eixos de la definició d’una societat. És per això que El Born CCM, fins al 27 de març del 2022, ens convida a visitar l’exposició Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979, una mirada enrere que ens planteja una pregunta clau: quin és el model educatiu que ara necessitem?  


1. Barcelona 1900, una ciutat saturada. A principis del segle XX Barcelona s’estava convertint en una gran metròpoli. La indústria havia estat un pol d’atracció de població. L’enderroc de les muralles (1852) i el projecte de l’Eixample (1859) van ser les primeres millores urbanes per a la modernització d’una ciutat saturada, asfixiant i insalubre. L’any 1900 acollia més de mig milió d’habitants. Bona part de la població era obrera i treballava en tallers i fàbriques de la ciutat. La feina era inestable i els sous baixos, mancaven aliments i molts dels habitatges eren insalubres. Les epidèmies de tifus, grip, tuberculosi o còlera afectaven la població més desfavorida i l’índex de mortalitat era elevat. L’expansió urbana i l’annexió dels municipis veïns van posar de manifest un dels dèficits més importants de la ciutat: l’educació. Barcelona presentava altes taxes d’analfabetisme i, amb honroses excepcions, les escoles eren poques i estaven mal equipades.

Mestra i grup de nens a l’escola infantil per als fills de treballadores de les fàbriques tèxtils de la zona del Poble-sec i Sant Pau, Barcelona. Detall. 1898-1902. Ramon Faraudo Cortells. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.



2. L’analfabetisme. Malgrat que, des del 1857, amb l’aprovació de l’anomenada Ley Moyano s’establia que l’ensenyament era obligatori dels 6 als 9 anys, la majoria dels infants es veien obligats a treballar des de ben petits per col·laborar en l’economia familiar.

“La nena obrera”. Joan Planella i Rodríguez, 1889. Museu d’Història de Catalunya.


3. Els mestres, amb poca consideració social, escassament remunerats i amb una formació insuficient, disposaven de minsos recursos pedagògics. La gran majoria de les escoles, moltes d’elles religioses, seguien la pedagogia tradicional basada en la disciplina, la competitivitat i el mètode memorístic. Les escoles municipals, instal·lades en pisos i amb aules massificades i alumnes de totes les edats, no oferien condicions higièniques i pedagògiques acceptables.

Joc infantil de “saltar i parar”. Detall. 1898-1902. Ramon Faraudo Cortells. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


4. El pressupost Extraordinari de Cultura de l’any 1908: de l’esperança a la derrota. Amb l’arribada al poder d’una majoria republicana i catalanista es va engegar un projecte per millorar l’educació a Barcelona, basat en un ensenyament de qualitat, gratuït per les classes baixes, laic, en llengua catalana i en coeducació. Es proposaven metodologies pedagògiques modernes i alternatives a les existents a Barcelona. Entre d’altres propostes, les escoles s’havien de dotar de materials educatius i d’infraestructures adequades, així com de biblioteca, gimnàs, sala d’actes, menjadors, dutxes, laboratoris, camps de joc i horts per a la pràctica agrícola. S’hi impartirien assignatures com ara manualitats, música, dibuix o educació física. Aquest projecte es va traduir en l’anomenat Pressupost Extraordinari de Cultura, que va encendre un debat al consistori però també en la societat, traspassant les fronteres municipals. Finalment, el Pressupost no va ser aprovat i el consens inicial es va trencar.

Portada de la memòria del Pressupost Extraordinari de Cultura elaborat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1908. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.


5. 1909, la fi traumàtica, la Setmana Tràgica. Només uns mesos després de la proposta, a la darrera setmana de juliol del 1909, les tensions socials van desembocar en una revolta popular, la Setmana Tràgica. En l’ideari de les classes populars, l’Església i les forces de l’ordre representaven el poder; a més de les barricades, es van incendiar edificis religiosos. S’acusava la jerarquia eclesiàstica d’estar al costat del poder, controlar l’ensenyament i frenar les reformes. La guspira que va encendre la revolta de la Setmana Tràgica va ser la mobilització dels reservistes per lluitar al Marroc a la Guerra del Rif. El balanç va ser de centenars de detinguts, cinc penes de mort executades, el tancament de les escoles laiques de la ciutat i una repressió brutal del moviment sindical i del moviment de renovació pedagògica. El poder acusava l’escola renovadora de ser la causant de la revolta. Aquests fets van suposar no només la fi traumàtica de les idees renovadores sinó que va imposar una repressió cap a alguns dels personatges que les havien encapçalat. Francesc Ferrer i Guàrdia, el gran referent de les noves idees pedagògiques, va ser detingut i executat l’any 1909.

Imatge publicada a la revista “La Actualidad”. 1909. Biblioteca Nacional de España.


6. Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un prestigiós pedagog renovador i autodidacte. El seu principal projecte va ser la creació, l’any 1901, de l’Escola Moderna, fonamentada en el lliure pensament, la coeducació i la renovació pedagògica que suposava una fractura amb els mètodes tradicionals. Els jocs a l’aire lliure, la importància de la higiene, la llibertat de l’alumne, l’aprofitament de les seves capacitats o el rebuig dels exàmens i els càstigs eren alguns dels fonaments de l’Escola Moderna. Ferrer i Guàrdia va fer un viatge ideològic des del republicanisme vers l’anarquisme, ideologia en la qual s’inspira el seu ideari pedagògic. Aviat la seva filosofia es va estendre a altres escoles de Catalunya, i també d’Espanya i de la resta del món. Va ser detingut el 31 d’agost del 1909, acusat de ser responsable dels fets de la Setmana Tràgica. El seu judici va estar ple d’arbitrarietats i acusacions no provades, la defensa va ser pràcticament anul·lada i els mitjans monàrquics i conservadors van encapçalar una campanya mediàtica en la seva contra. Es dictà la sentència amb rapidesa i el 13 d’octubre va ser afusellat. La condemna a la seva execució va tenir un ressò internacional, i tant el seu record com el seu llegat s’estengueren arreu del món. El 1911 es fundava l’Escola Moderna de Nova York, seguint els exemples de França o Bèlgica.

Retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia, 1907. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


7. La recuperació de la iniciativa (1909-1931). Després de la Setmana Tràgica, la crisi del sistema polític espanyol s’aguditzà i les crisis socials cada cop eren més sagnants. El 1913 s’aprovà la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que seria la institució encarregada de llançar un programa de modernització i creació d’infraestructures culturals i científiques. Es tractava d’un programa que satisfeia la burgesia industrial i que era conservador en el terreny ideològic i social. Es va impulsar un programa ambiciós de cultura i educació, però aquesta vegada sota la direcció del catalanisme conservador i catòlic, allunyat dels plantejaments ideològics del projecte de 1908. El 1907, encara des de la Diputació de Barcelona, es va fundar l’Institut d’Estudis Catalans i el 1913 el mateix institut va promulgar les Normes ortogràfiques del català, amb Pompeu Fabra al capdavant. El 1914 es va obrir al públic la Biblioteca de Catalunya i l’Escola del bosc; el 1915, l’Escola Montessori a la Maternitat, el 1919, l’Escola Normal de Mestres, i el 1922, l’Escola del Mar.

Escola del Bosc. 1914. Frederic Ballell Maymí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


8. L’Escola del Bosc de Barcelona va ser inaugurada el 8 de maig de 1914, i ha estat un símbol de l’acció municipal en la renovació pedagògica. La pedagoga Rosa Sensat, que havia fet un viatge d’estudis per Europa, va ser la directora de la secció de nenes. L’orientació de l’escola era una síntesi de l’Escola Nova, amb la voluntat de posar l’alumne al centre del sistema, així com d’oferir una educació globalitzadora amb les teories higienistes. La seva ubicació a la finca Laribal a la muntanya de Montjuïc va facilitar el contacte amb la natura que les seves ideòlogues preconitzaven. L’activitat física, la música, les activitats de descoberta i el treball en grup eren alguns dels principis de l’escola que es van estendre a altres iniciatives similars.

Classe de ciències a l’Escola del Bosc, 1914. Frederic Ballell Maymí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor desconegut.


9. L’Escola del Mar es va instal·lar al barri de la Barceloneta i va ser concebuda com a escola d’ensenyament primari dedicada a infants amb problemes de salut, a qui se’ls recomanava un gran contacte amb la natura. Es va inaugurar el gener de 1922, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona, i es va posar sota la direcció del pedagog Pere Vergés. L’Escola del Mar es va caracteritzar per un intens programa d’activitats de tota mena que eren gestionades pels mateixos nens i nenes. L’educació en valors i en experiències, més que no pas en continguts enciclopèdics, va ser el principi del programa pedagògic que, juntament amb l’educació física i l’artística, conformava el gruix de l’oferta de l’escola. L’Escola del Mar es va mantenir en la seva ubicació original fins al maig de 1938, que va ser destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista.

Exterior de l’Escola del Mar. Foto: Josep Domínguez. Arxiu Fotografic de Barcelona.


10. La República i la renovació pedagògica (1931-1936). A la Segona República es van recuperar els principis del Pressupost de 1908. Els nous idearis posaven l’educació en primer pla de la política, tant a Barcelona, com a Catalunya i al conjunt d’Espanya. Amb un ajuntament amb majoria republicana i el Patronat Escolar en marxa, es va consolidar el Pla de construccions escolars, però es va fixar com a nou objectiu fer una major oferta de places; es tractava de fer prevaler la quantitat a la qualitat monumental dels edificis. Es va qualificar la professió de mestre i el Patronat Escolar de Barcelona va impulsar importants innovacions; la majoria d’escoles, però, seguien sent deficitàries pel que fa als seus plans i equipaments.

Escola Nacional Montessori a la Via Laietana, 59. Detall. 1932. Josep Domínguez. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 


11. Guerra i revolució. La pedagogia revolucionària (1936-1939). Durant la Guerra Civil, els dirigents anarquistes i comunistes van prendre les regnes en matèria educativa i defensaven fermament que l’educació havia d’estar al servei de la revolució. Els principis del Pressupost de Cultura i tots els moviments reformadors anteriors van ser incorporats a la nova pedagogia revolucionària, malgrat que l’estat de guerra i els continus bombardejos van dificultar el funcionament normal de les escoles.

Sala de lectura. Detall. 1936. Carlos Pérez de Rozas Masdeu. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


12. El franquisme: repressió i adoctrinament (1939-1976). La dictadura del general Franco va basar la seva implementació social en tres pilars: la repressió, la construcció d’una xarxa institucional de caràcter autoritari i l’adoctrinament, fonamentalment a partir de l’escola i l’Església. Des d’un primer moment, els ideòlegs del nou règim van fixar la seva atenció en l’ensenyament: una ordre del 19 d’agost de 1936, just un mes després del cop d’estat, estableix que un dels propòsits del règim és «españolizar la enseñanza». La penetració de mestres capellans i de la Falange –partit de caràcter feixista– en l’ensenyament públic va ser molt rellevant i, a més, les escoles religioses van renéixer amb força. Els continguts i els mètodes van patir un retrocés molt important. La pobresa i la incorporació de nens i nenes al treball eren la causa que un 32% dels infants no anés a l’escola, i la manca de professors va provocar la massificació de les escoles. Les ciutats com Barcelona es tornaren a omplir de petites escoles privades en pisos dels barris amb un nivell educatiu molt baix. En aquest panorama general, es van fundar algunes escoles privades catalanes que intentaven fer un ensenyament de qualitat, i alhora es van crear els grans grups religiosos i empresarials de les escoles d’elit.

Aula de la Casa de la Caritat. 1957. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


13. Els símbols del nou règim i de la religió catòlica van omplir les escoles i les celebracions cristianes estaven a l’ordre del dia: misses els dissabtes, tot el mes de maig dedicat a la Mare de Déu, resar el parenostre cada dia, alçar la bandera mentre es cantava l’himne o el Cara al sol… L’escola era el mitjà bàsic per difondre els principis del nou estat. Això es va fer palès en els llibres de text, els programes educatius, les formes de relació imposades per als nous professionals de l’ensenyament. No cal dir que la separació de sexes, l’aprenentatge memorístic i la subjugació del paper de la dona eren algunes de les obsessions dels programes educatius.

Pas de les “flechas” a la Sección Femenina. 1956. Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


14. La recuperació de les idees democràtiques a l’escola en el tardofranquisme i la primera democràcia. A partir de mitjans de la dècada de 1960 i els primers anys de la següent es va produir un intens moviment que reclamava la democràcia al país i, concretament, un moviment de renovació pedagògica que acabaria generant una veritable alternativa al retrocés que havia significat el franquisme en l’educació. Aquest moviment estava representat per escoles privades que empraven mètodes renovadors, grups de mestres i famílies que defensaven una escola pública catalana i de qualitat, o l’escola d’estiu de mestres Rosa Sensat. Tots aquests moviments van beure de les experiències de renovació pedagògica del segle xx i, molt especialment, del que havia significat aquell primer intent de l’Ajuntament de Barcelona de 1908.

Manifestació de l’Escola Tramuntana davant l’Ajuntament. 1977. Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Nou comentari

Como el agua
Y un brillo de luz de luna/ iluminaba tus ojos
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...