Foto: julochka
I aleshores la senyora de l’òptica em va preguntar:
–Vostè, a què es dedica?
I jo li vaig contestar:
–Soc escriptora.
Des de feia un parell de llibres havia perdut el pudor de considerar-me del mateix ofici que Thomas Mann. La dona va reaccionar estranyada:
–No reconec el seu nom.
–Som molts –li vaig dir, acostumada que no em conegui ni ma mare.
–I quin tipus de llibres escriu?
Ja està, la pregunteta, vaig pensar. Ara hauria de començar a dir-li que faig novel·les sobre personatges escèptics que no aconsegueixen recuperar la fe dels seus avantpassats, i ja em diràs com es diu això sense quedar com una pedant. És igual, li ho vaig dir, i no va semblar que li afectés gaire, mentre jo perdia l’oportunitat de vendre-li un dels meus llibres.
Que idiota que soc, així em va. Sempre penso que la propera vegada diré que soc mestra de primària o infermera en una UCI o que treballo a Telefónica. Serà divertit veure per quins viaranys va la conversa. Sospito que dir infermera no és bona idea perquè la gent és capaç de demanar-me consell per a alguna malaltia i les mestres ja no estan ben vistes. Telefónica és un clàssic passat de moda i no tinc l’edat per estar a Vodafone amb un uniforme vermell cobrant un sou de 700 al mes.
–Digui les lletres de la primera línia.
Era la tercera vegada que l’òptica em feia aquesta mateixa revisió perquè les dues vegades anteriors havia donat resultats diferents.
–Vostè té una miopia molt subjectiva –em va deixar anar la tècnica. I a mi em va semblar una floreta.
–Li haurem de posar una gotes per mesurar-la, tal com es fa amb els nens petits. Això em va ofendre, però no tenia res a dir. Era obvi que cada vegada les preguntes que em feia em semblaven més difícils.
–Quines línies veu més fosques: les de dalt, les de baix o iguals?
Contestava, obedient, com sempre havia fet en els exàmens, però no en tenia ni idea. Em semblava que aquells pentagrames creuats, absurds i muts anaven canviant de color. Les ces es convertien en us. Les es podien arribar a ser efes, com si em traguessin un peu en el moment més inoportú. ¿I què he de dir de les erres que sempre amagaven la pota que les diferencia de les pes? Juro que jo mirava de concentrar-me perquè allò ja m’estava cansant i la imatge del globus aerostàtic, al principi de la revisió, em semblava ja tota una impertinència.
Aquell globus em recordava les últimes vacances que havíem fet junts, a la Garrotxa. Després de la meva insistència de nena mimada, havies cedit a pujar en un trasto d’aquests. Havia estat més espectacular que romàntic. Ni tan sols te m’havies acostat quan, a la pujada, la cistella s’havia balancejat massa. Suposo que llavors ja estaves amb ella. El teu cos encara no, però tot tu ja eres d’una altra persona. Estaves amb mi per pura inèrcia i en algun moment vaig poder intuir que et feia ràbia no compartir aquella bellesa amb l’altra. Per això em vaig atrevir a fer la pregunta equivocada:
–Què et passa? Et trobo estrany.
No, he de reconèixer-ho, va ser encara pitjor: no vaig dir estrany; vaig dir distant.
I ja a l’hotel em vas confessar que no ho podies evitar, que l’estimaves, que havíem de deixar-ho. Faltaven dos dies per tornar a casa i no vam tenir més remei que conviure en aquella habitació de fusta i cortines florejades. Tu vas tenir el detall de fer excursions molt llargues i no tornar fins a última hora de la tarda. Jo vaig tenir el detall de deixar de plorar a partir d’aquella hora. Els dos sopars que ens quedaven els vam fer junts, sabent que eren els últims. Tu parlaves perquè tenies por de les meves paraules, haurien pogut ser retrets. Em narraves les teves gestes a la muntanya. M’ensenyaves les fotos dels animals que t’havies trobat pel camí: llebres, guineus, isards i fins i tot algun excursionista amb qui havies avançat un parell de trams. Jo feia veure que em semblava bonic i fins vaig estar a punt de dir que algun dia també m’animaria a acompanyar-te, però en aquell moment vaig anar al lavabo i vaig plorar allà perquè no em veiessis. Les quatre hores de retorn amb cotxe van ser molt callades. Sentíem el gris de la ciutat que ens engolia. No sabia què pensaves fer. Si recollir ja les teves coses de casa o esperar dilluns, quan jo tenia planejat un viatge de promoció de la meva última novel·la.
–Ara et deixaré a casa. Si no t’importa, pujo un moment i recullo algunes de les meves coses. La resta, m’ho enduré quan estiguis a Mèxic.
Ni t’ho havia preguntat, ja no m’atrevia a fer preguntes. Tu ho tenies tot pensat. La força d’un nou amor et convertia en el més idoni per a la ruptura. No vaig voler mirar com tancaves la porta. Em vaig retirar a l’estudi i vaig simular que escrivia. Una de les normes indestructibles era no interrompre’m mai i fins a l’últim moment vas haver de complir-la. No hi va haver adeu, només un cop de porta. Llavors vaig començar a veure borrós, però tota aquesta història no la podia explicar a la senyora de l’òptica. Tampoc li podia dir que quan veia el puto globus, ja se’m negaven els ulls.
–Una de, una essa, una o, no, no, una ce.
–I les de la línia de sota?
–No, aquestes sí que no les veig.
Semblava confosa. Una altra vegada estava donant una mesura que no es corresponia amb l’anterior. Si hagués estat un examen normal, m’hauria suspès. Les gotes per a nens havien donat un resultat objectiu, però inútil. Jo no podia llegir aquelles lletres. Em va preguntar si tenia migranyes, si m’irritaven els canvis bruscos de llum, si estava prenent algun medicament. Va especular amb el fet que si era escriptora havia de passar per força moltes hores a l’ordinador. Li ho vaig desmentir a l’acte, amb un punt de mala llet:
–Fa mesos que no em surt ni una línia.
Va passar per alt el cabreig i, com si se li encengués de sobte la llum de la neurona, em va comentar que potser l’únic que passava era que tenia els ulls molt secs.
–Li receptaré llàgrimes artificials.
Deuria posar cara d’estar al·lucinant, però ella va prosseguir per frenar la meva possible queixa:
–N’hi ha unes que no tenen conservants químics, les Bio True Enviromental factors, però això és com la crema hidratant. Necessita disciplina. No n’hi ha prou amb una sola vegada, has de…
La vaig parar en sec:
–Jo, estimada, em passo el dia plorant. El meu xicot m’ha deixat per una alumna llesta, guapa, jove, perfecta. Fa tres mesos que ploro i no per factors ambientals sinó perquè al paio se’l veu tan feliç i jo estic tan en la misèria que no puc ni escriure. I maleeixo cada dia que passa i m’importen un rave les ces i les des i les pes, sobretot les pes que es tornen erres.
Me’n vaig anar sense mirar enrere i just abans de sortir de la botiga vaig sentir la seva veu.
–T’anirien molt bé, tres vegades al dia, com la crema hidratant…
Vaig entrar a la primera farmàcia i vaig comprar Diazepan.
3
0
