Una mena de Sara Goldfarb

Va agafar la tovallola i se la va cargolar al cos, va sortir de la banyera amb compte, primer el peu dret, el de la sort, i després l’esquerre. Ja ets aquí, estimat? Va eixugar el mirall, s’hi va mirar i es va somriure. Quan es banyava, aquell forat del món sense finestra esdevenia un microclima londinenc fins que s’obria la porta i els vapors s’escapaven cap al menjador. La roba interior, les mitges i el vestit, el vestit vermell que sempre esperava en aquell armari olor de lavanda que arribés un dia important. Es va cordar la cremallera que li resseguia la columna. Va buscar en un calaix empolsinat el necesser del maquillatge i a dins, com un tresor mal conservat, hi va trobar el pintallavis. Sens dubte, aquesta nit és important. Però és important perquè porto el vestit vermell o porto el vestit perquè és important, estimat…? Tu que has de saber, oi? Au va, deixa’m fer, deixa’m fer que encara ho he de preparar tot. Primer, la crema, després, el maquillatge, una mica de rímmel i el més important: el pintallavis. Una peça de museu, eh. El vaig comprar el mateix dia que el vestit, en sortir de la botiga de seguida vaig entendre que no podia portar aquell vestit sense un senyor pintallavis. A la Dolors, pobra Dolors en pau descansi, se li va il·luminar la cara quan va veure el vestit. Em va ensenyar tots els colors del món, però aquell, aquell vermell, Rouge Allure Velvet, en recordaré el nom tota la vida, que beneita, estava pensat per al meu vestit. No em miris així, no, t’ho ben asseguro… Era pràcticament intacte, semblava nou, com el dia que el va comprar a ca la Dolors i el va estrenar. El va destapar, va acostar els llavis al mirall, primer el de dalt, resseguint-ne perfectament els contorns, després el de sota i se’ls va fregar tots dos per assegurar-ne la perfecció. Què me’n dius? Faig goig?

Va preparar les estovalles blanques i va obrir el calaix dels coberts de plata. Cullera, forquilla, ganivet i cullereta de postres. Va afegir-hi tovallons i gots i va engegar el televisor. La majoria de canals emetien un recopilatori dels millors moments de l’any, una gala amb cantants denominació d’origen o un telenotícies sense notícies sobre els preparatius per a l’últim sopar de l’any. La senyora Goldfarb havia estat preparant el menú durant els darrers dos dies. Estimat, ens acostem al nou any. No estàs nerviós? Va decidir que mirarien l’especial del telenotícies i va escalfar el sopar. Encara va tornar a pintar-se els llavis i va dur el sopar a taula. Bé, bé, som-hi que se’ns farà tard i no pot ser. Som-hi que ja són dos quarts d’onze i convé que anem per feina.

Aquelles veus en off del televisor amb cançons de fons anuncis caríssims perfums bombons

figures entaulades estovalles blanques i vermelles plats somriures forçats copes mig buides

desconeguts asseguts en una mateixa taula gossos bordant per sota les cadires i més plats

homes infidels abraçant la seva dona i nens mal educats pendents de la pantalla de la maquineta del cosí fills de tiets inexistents durant la resta de l’any

postres cava raïm presentadors operats il·lusionant els observadors de casa amb números estúpids

i el clong-clong-clong-clong xin-xin plas-plas muà-muà com els llums de Nadal profètics de Passeig de Gràcia

i el primer anunci de l’any i els presentadors de plàstic fent-se un petó a la boca

i la Puerta del Sol como el año que fue obligada a marcar el pas del temps a cop de canó i els gots de plàstic per terra a totes les places amb rellotge del país i els preadolescents borratxos enfocant-se amb càmeres de mòbil i #viscael2015 #añonuevvidanueva #selfiedelany #amazing #vivalavida #esserdelmillenni #viscalafesta #Barcelonainspira

i enmig

de la nit

més emocionant de l’any

la senyora Goldfarb s’acabava el seu trosset de Comtessa encongida pel fred de la nata congelada i de l’hivern sense calefacció i provava de somriure a la festa de la pantalla i a la pirotècnia que s’endevinava per la finestra del menjador.

Vols que ballem, estimat? No es va adonar que li havia caigut xocolata a la falda del vestit. Es va netejar la boca amb el tovalló i va desparar la taula de plats i d’estovalles blanques i vermelles. Va agafar el gat que es va queixar amb un mèèèw afònic amb la cura amb què s’agafa un nen acabat de néixer i se’l va acostar al pit. La senyora Goldfarb es movia a poc a poc, esquerra dreta, endavant endarrere, amb els ulls tancats i el gat a coll. Un dos tres. Com qui prova d’adormir un nadó. Un dos tres. Un

dos

tres.

Una taca vermella sanglotant celebrava l’arribada d’un nou any.