Abans de viure tot això, no tenia por de la mort. No era hipocondríaca, ni patia atacs d’ansietat. No era feliç, malgrat tot. Des de sempre, havia conviscut amb depressions. La vida d’una dona està molt lligada a la sang, o millor dit, la sang hi té una presència inequívoca. Per a mi, va ser la sang de la primera regla als 11 anys el que em va llançar de cop a una edat que no havia demanat, a una vida que no havia desitjat. Que em va arrencar d’una infància que no va ser ni de bon tros perfecta, per deixar-me anar sagnant en una edat pre-adulta molt més imperfecta, plena de dolor.
La sang de l’avortament del meu primer fill, expulsat de dins meu per la medicina, després de morir. La sang de l’amenaça de part prematur o de pèrdua (per una placenta prèvia) en l’embaràs del meu segon fill, l’Abel, que em va obligar a estar ingressada a l’hospital sense moure’m del llit. La maternitat a vegades és una presó, una ferida punyent, un buit al ventre. A vegades és la sang que ens corre per les cuixes fins a tocar a terra. La maternitat a vegades és un anhel, una condemna, una càrrega.
Es calcula que entre un 20% i un 25% dels embarassos acaben en un avortament espontani, per causes diverses. Això vol dir 1 de cada 4 embarassos. I no en sabem res, no se’n parla, no es visualitza. És veritat que hi ha associacions, psicòlegs especialitzats i grups d’ajuda. Però en el teu dia a dia, si mai has estat embarassada o si el teu embaràs t’ha anat bé, mai sabràs res d’aquest tema. I si et passa, ho viuràs a cavall del dolor i de la vergonya, de la por i de la culpa. Escoltaràs moltes persones amb bones intencions que t’explicaran per què t’ha passat, mentre la sensació de no trobar-hi sentit t’inundarà el cor. Et sentiràs molt sola. I si t’atreveixes a plorar un fill no nat més del compte (no sé quina seria la mesura correcta), algú et dirà que exageres.
Jo vaig plorar el meu fill no nat durant anys. I aquest dolor va durar més per haver-me negat a acceptar-ho del tot quan va passar. Aquell dolor es va clavar en allò que era, em va acompanyar molt més enllà del naixement del meu segon fill. L’Abel tenia cinc anys quan, sense planejar-ho, l’hi vaig explicar. Es va posar a plorar al moment. Absurdament li vaig preguntar per què plorava, i em va respondre, com si fos allò més lògic del món: “Ploro pel germà que no he conegut”. Vam plorar junts i el dolor es va alleujar. No va ser ni serà l’última vegada que el ploro, però la ferida, a poc a poc, es va curant.
Al setembre del 2014 va néixer la primera foto de la sèrie Fallen Angel, inspirada en el projecte “Teleidoscope”. Aquesta foto parla de moltes coses a la vegada, però el tema principal és el dolor d’arribar al món.
Foto: Mònica Quintana
Quan al desembre d’aquell mateix any vaig fer la segona foto, “The Fight”, vaig saber que estava creant una sèrie fotogràfica. No estava ni planejada ni prevista, però era així. “The Flight” parla de la meva experiència a l’hospital, estant al llit a l’espera que l’embaràs de l’Abel resistís. Em vaig posar 60 tirites per les 60 vegades que em van haver de canviar la via per on em medicaven per les contraccions. Fer la foto va ser dolorós. El dolor físic va ser anecdòtic. El dolor espiritual va ser sanador. No hi havia res que es pogués comparar amb el dolor de les 60 nits d’incertesa en un hospital, que acabarien amb 11 dies de separació física del meu fill que just acabava de néixer. “Fight” és la primera foto en què la cicatriu de la meva cesària no està editada. Quan al meu fill li dic, de broma, “la mare que et va parir”, sempre contesta: “Jo d’això no en tinc, tinc una mare que em va cessarir.” Cessarir hauria de ser igual de vàlid que parir.
Foto: Mònica Quintana
Coincidint amb una exposició, el març del 2015 vaig fer “Scars”, “Cracks”, “Feed” i “None”, que parlen força explícitament dels mateixos temes: les cicatrius que deixa el dolor, la mort, el misteri de la creació.
Foto: Mònica Quintana
Cracks
Foto: Mònica Quintana
Feed
Foto: Mònica Quintana
None
Foto: Mònica Quintana
Sabia que la sèrie havia de continuar, però va quedar aturada. Ho vaig atribuir a la falta d’inspiració, però tot i això, tenia dues de les tres fotos finals al cap des de feia temps. Em deia que era per falta de temps, per problemes logístics (em costava trobar el filferro). Em vaig omplir d’excuses. Però al final he reunit el que necessitava i he fet les tres últimes fotos. Sense calcular-ho, ha acabat sent una sèrie de nou fotos. Com els nou mesos. Quan m’he adonat d’aquest detall, mentre les editava, he sabut per què n’allargava el final.
The Cage
Foto: Mònica Quintana
Acabar aquesta sèrie vol dir passar pàgina. I m’ha costat fer-ho. He viscut amb aquest dolor durant tants anys, que ha arribat a formar part de la meva ment i de la meva ànima. I a més, d’una forma tan integrada que se’m feia estrany deixar-lo anar. No sé si amb aquestes fotografies ho aconseguiré, però el que sí que sé és que quan vaig acabar vaig tenir la sensació que se n’anava. Almenys una gran part.
The Hurt
Foto: Mònica Quintana
La meva sèrie no només parla de mi. Pretén alçar un pont amb qualsevol altra dona que senti o hagi patit sensacions semblants amb la maternitat, sigui mare o no. Tinc la sort de tenir l’Abel, però no tothom ho ha viscut igual. Aquestes fotos volen ser la paraula de totes aquelles dones callades que amaguen els plors per por del que diran, perquè són joves i en poden tenir un altre, perquè ja que el fill va néixer no es poden queixar que l’embaràs fos dur, perquè tenen sort ja que d’altres no tenen fills, o perquè pobretes, no han pogut tenir-los, o més pobretes encara: han triat no tenir-ne.
Quan estava embarassada del meu primer fill de molt poques setmanes, vaig anar a l’hospital per fer-me la primera ecografia. Vaig veure un ocell mort a terra. Vaig tenir un mal presagi. Aquest projecte és una oda al meu fill no nat. A tots els que no han nascut. Als nascuts i perduts. Als fills del dolor. I sobretot, a les mares del dolor.
Bleed
Foto: Mònica Quintana
15
0
