Foto: E.P.
Quan em van proposar de fer el pregó de Sant Medir, la meva primera reacció va ser dir que no. Que no, que moltes gràcies per pensar en mi però no m’hi acabo de veure. No soc prou important, no soc prou gracienca, no tinc una veu prou bona i tantes excuses com vulgueu.
Però aleshores vaig recordar una cosa que sovint oblido –quina memòria, la meva–, i és que soc una dona. I resulta que les dones tendim a ser foragitades de l’esfera pública. Les veus de les dones encara avui són silenciades, o han de pagar un preu molt alt per fer-se sentir. Encara preval la idea que els discursos femenins són privats, i que l’esfera pública és per definició masculina.
La cosa ve de lluny. A les dones se’ns ha negat tradicionalment la capacitat de parlar en públic, se’ns ha apartat per sistema del discurs en veu alta, i en algun racó del subconscient fins i tot nosaltres mateixes ens ho hem acabat creient. Ens han volgut fer creure que les dones no servim per parlar des d’un balcó com aquest, o que només té sentit que obrim la boca si és per parlar de problemes de dones.
Però la solució no és callar i cedir el terreny als homes. La solució, crec, passa per parlar sense por, per dir que sí cada cop que tenim l’oportunitat de fer-nos sentir. Només així esquerdarem el discurs masculí dominant. Només així aconseguirem que la nostra veu sigui, també, escoltada i respectada.
O sigui, que em va agafar un atac de responsabilitat aguda. M’oferien un altaveu i potser no podia dir que no. A sobre, vaig calcular que ja fa divuit anys que visc a Gràcia, que ja fa divuit anys que a casa som socis dels Lluïsos. I em va semblar que aquesta majoria d’edat gracienca potser era un símptoma, un senyal que havia de dir que sí, que moltes gràcies, que faria el pregó de Sant Medir.
I aquí em teniu. Passa que, un cop tinc un altaveu, tinc també l’obligació moral de fer-lo servir bé. De parlar en nom meu, però també del col·lectiu. De denunciar les coses que no giren rodones.
I per això aquest pregó d’avui no és, no ha de ser, no pot ser, no vol ser només una celebració. La festa és dolça però vivim uns dies amargs. Perquè ara mateix hi ha quatre persones de pau tancades a la presó per les seves idees. I això és tan bèstia, és tan injust, és tan infernal que no tindria sentit que el meu pregó parlés, què sé jo, de la primavera que arribarà d’aquí a un mes. Hi ha quatre persones en presó preventiva perquè sí, acusades d’un delicte que no han comès, i aquest atac als drets humans més fonamentals ens afecta a tots. Amb independència de què votem, amb independència de si som partidaris (o no) de la independència d’aquest país.
El que està passant és un atac a la democràcia, a la llibertat d’expressió i de pensament. Hi ha persones pacífiques i pacifistes tancades a la presó per pensar com pensen i per defensar el que defensen. Hi ha persones que estan patint de primera mà les conseqüències d’una decisió judicial del tot injusta, del tot impròpia d’un règim democràtic. Hi ha gent a la presó i gent a l’exili. Tinc 48 anys, en tenia sis quan va morir Franco, i mai havia pensat que la gent de la meva generació veuria una cosa així. En teoria, aquestes barbaritats en democràcia no passen. I en teoria vivim en una democràcia. En teoria.
El mal sempre prospera amb la complicitat de la gent que calla i prefereix mirar cap a una altra banda. Tenim gent de pau a la presó i no ens podem permetre callar, no ens podem permetre fer veure que no passa res. Hem d’alçar la veu per dir que no hi ha dret, hem d’exigir una vegada i una altra la llibertat dels presos polítics.
Cada dilluns a les vuit del vespre, en aquesta mateixa plaça, els graciencs ens manifestem per reclamar la llibertat dels presos. És un gest petit, un gest que segurament serveix de poca cosa, però les revolucions es fan amb la suma de molts gestos petits. Sí que és cert que, per més que ens manifestem, tenim la sensació que no estem fent res de prou efectiu, perquè els dies passen i ells segueixen entre reixes. Quina impotència i quina ràbia.
Estimats Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart. Heu de saber que no deixem de pensar en vosaltres. Que estem units contra la repressió i que no oblidarem mai mai mai el malson que patiu. Som conscients que cada dia que passeu dins la presó és un dia que us priven de passar a fora, amb la gent que us estima.
No ens podem quedar de braços plegats davant el retrocés de les llibertats a l’Estat espanyol. No podem acceptar que es presenti qualsevol forma de protesta com a violenta. No podem combregar amb un règim que es diu democràtic però que manté líders socials i polítics en presó preventiva o a l’exili, amb acusacions de rebel·lió i sedició que no s’aguanten per enlloc. No podem assumir una repressió que s’intensifica cada dia. No podem empassar-nos l’aplicació del 155 ni els intents d’obstaculitzar l’activitat política de les persones que van ser elegides el passat 21 de desembre, perquè es veu que no devíem votar prou bé. No podem acceptar les amenaces de carregar-se la immersió lingüística a les escoles, que és la gran eina de cohesió social del país. No podem ni volem oblidar l’1 d’octubre, quan la policia espanyola es va dedicar a agredir ciutadans indefensos i carregats de dignitat que només volien posar un sobre dins d’una urna. I que, malgrat tot, van votar.
No podem ni volem oblidar que aquest any la celebració de Sant Medir serà menys dolça perquè estan en perill la democràcia, els drets humans i els drets dels pobles. No podem callar perquè no volem ser còmplices de tot plegat.
Dit això, que comenci la festa. Els caramels seran sempre nostres.
* Pregó pronunciat per l’escriptora i periodista Eva Piquer a la plaça de la Vila de Gràcia el diumenge 18 de febrer del 2018.
7
4
