Foto: Arne Halvorsen
“Els tutors coneixen prou bé els nostres fills?” Bé, depèn de com t’ho miris. “Si el teu fill tingués un problema, el mestre sabria ajudar-lo?” Si el pogués conèixer a fons, segurament sí. “Què necessita l’escola per treure tot el potencial del teu fill?” Saber-lo escoltar. “La controvèrsia política i social dels darrers mesos a Catalunya s’ha de treballar educativament a l’aula?” I tant, si a l’escola no podem parlar de tot, ja podem plegar. “Si disposessis d’1.200 milions d’euros per educació, en què els invertiries?” Uf! Vaig responent l’enquesta de l’Edubaròmetre, amb què la Fundació Jaume Bofill anima pares, mares i mestres a prendre el pols de l’educació (la podeu respondre aquí, només són 5 minuts i us farà reflexionar molt) fins que topo amb aquesta pregunta: “L’escola ha de garantir que l’alumnat domini anglès?”
Davant del teclat, em responc sí sí i tant. Però de cop em ve la imatge de la meva germana petita d’onze anys. El comença a parlar bé, mentre que jo, a la seva edat, tenia el famós Workbook, emparellat amb el Student’s Book, amb què ens ensenyaven els colors, l’I’m, you are, she/he is, i intentàvem omplir el buits de lletres de cançons que a mi em sonaven a xino, que aleshores era més o menys el mateix que a anglès. I mira, tant de bo que ens haguessin exigit el mateix nivell que ara tenen els nens i nenes que pugen.
Però hi ha una cosa que grinyola: veig escoles i pares obsessionats amb l’anglès perquè si-no-el-domines-el-dia-de-demà-no-trobaràs-feina o no-seràs-ningú, veig amics meus empaitant títols (i gastant-se uns diners que no tothom té) perquè és l’únic que els falta per tenir la carrera. A mi mateixa, quan treballava de mestra, em van demanar que expliqués contes a nadons de tres mesos (tres mesos!), i quan els tenia just al davant, tan fràgils, mirant-ho tot menys a mi, pensava: cal? És aquí on han de ser ara? Que sí, que de petits és quan ho absorbeixen tot, però sembla ben bé que naixem amb la sensació d’estar perdent trens.
Amb això no vull dir que no s’hagi d’aprendre, i tant que sí. Gràcies a aquesta llengua (que més que amb llibres l’he après anant a Irlanda i fent-me entendre com fos) he conegut gent fantàstica i he pogut voltar pel món. Però em pregunto si abans d’aprendre amb tanta devoció una nova llengua, no hauríem d’ensenyar els nens a saber comunicar-se millor. O si ho podríem fer alhora. Perquè jo mateixa he vist com la meva germana canta en anglès amb un accent més de Dublín que del Vendrell, però quan plora, quan està enrabiada, quan té aquell nus a dins, és gairebé impossible que m’expliqui què li passa. De fet, moltes vegades no ho aconsegueixo. A peces que hem fet a Catorze –com aquesta: Aquest any nou desitjo–, hem vist les motxilles immenses i asfixiants que carreguen molts nens, que sovint són invisibles als ulls dels altres. I vet aquí el perill: que mentre ens encaparrem a conjugar perfectament els verbs irregulars, ens oblidem de la utilitat de la llengua: parlar, escoltar, compartir les nostres alegries i tristeses.
Les llengües, igual que les matemàtiques, la geografia i tot el que entra a classe, haurien d’estar al servei d’una sola cosa: la vida. I potser l’educació hauria de ser més humana que tècnica. Tornem a la pregunta: “L’escola ha de garantir que l’alumnat domini l’anglès?” I respondria: sí, amb la condició que això els serveixi perquè quan ho necessitin puguin dir I don’t wan’t to talk about it o I need you.
L’enllaç de l’enquesta.
0
0
