Foto: Victoria Nevland

Les nits interminables començaven cap a les dues de la matinada. Plenes de pors, ombres i fantasmes, de solitud i tristesa. Atacada per aquell dolor sense escrúpols. Mig asseguda al sofà blau de l’altre pis, perquè intentar dormir al llit era una tortura. T’envoltaves de coixins a banda i banda i aconseguies pal·liar com fos aquell turment. No havies imaginat mai que es pogués viure sense dormir, però sí, es podia, i tant que es podia, i en quines condicions.


Veies passar les hores mentre les mans, els braços i les espatlles suplicaven una treva al dolor. Perquè quan aquell mal intens començava a trucar insistentment a la porta, l’angoixa t’aniquilava sense pietat. L’aigua calenta al matí t’alleujava una mica de la rigidesa i la inflamació que s’havien anat apoderant de tu tota la nit. Però no era fins passades unes hores quan aconseguies obrir gairebé del tot les mans.

No eres capaç d’explicar la magnitud del que senties, ni de fer visible el que era invisible, perquè el dolor era abstracte, immesurable, subjectiu, impossible de transmetre amb paraules. Irradiava pel teu cos per camins que desconeixies i et semblava una lliçó magistral d’anatomia. I no podies concentrar-te en res més.

No et reconeixies ni quan et miraves al mirall, encara que fessis un esforç. Tenies la mirada perduda, el cor encongit, l’ànima ferida i la por als ulls. Vivies en una bombolla de desesperança i aflicció, lluny d’un món que et feia sentir petita, fràgil, mancada d’il·lusions, esquerdada per dins.

Vas anar millorant. T’hauries conformat a no arribar a estar bé del tot, només perquè aquell infern anomenat artritis començava a ser suportable. Almenys ja podies començar a fer veure que estaves bé. Hauries fet un pacte amb el diable –sense dubtar-ho, sense sentiment de culpa– per aturar de cop aquell sofriment.

Vas tornar al món real amb uns ulls nous. Amb una lliçó d’humilitat a les espatlles. I amb l’ombra de la vulnerabilitat que mai més t’abandonaria. Ho vas superar. Com si no hagués passat i no hagués marcat els teus dies, com si no t’hagués enfonsat en el més profund dels oceans.

I sovint et ressonen al cap les paraules d’aquella cançó que tant t’agrada i que tant et remou per dins: el pitjor és no saber mai qui mou els fils del teu terrat.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a desembre 23, 2016 | 16:45
    Anònim desembre 23, 2016 | 16:45
    Gràcies per definir-ho... Per posar paraules quan a mi ni em surten... Per descriure l'angoixa de manera senzilla, així és com és. T'arriba sense avisar i es queda en qualsevol dels petits forats que tu imaginaves plens. I que ràpid ho omple tot! Els forats i la resta! Em puc quedar amb la part final del teu text..? Sommio que així sigui...
  2. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2016 | 10:45
    Anònim desembre 24, 2016 | 10:45
    Estimat anònim. El que dius és preciós. Gràcies sinceres. M'has emocionat. De cor. Queda't amb la part final. Encara que no t'ho sembli, el sol torna a sortir i a brillar amb tota la seva intensitat. Tot passa. Les coses que ens fan mal també. A la teva disposició. Una abraçada immensa i Bon Nadal.
  3. Icona del comentari de: Elena Perelló a desembre 24, 2016 | 12:52
    Elena Perelló desembre 24, 2016 | 12:52
    Estimat anònim. Jo de nou. No em puc treure del cap les teves paraules. Només per haver-les pogut llegir i saber que t'han fet bé, ja ha valgut la pena que em publiquessin el text. Gràcies. Recorda el que diu la cançó que esmento: A contracorrent, de cara al vent, amb mar de fons i onades, governa tu el vaixell, que no tens res a perdre... (Preciosa versió de La Marató 2014).
  4. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2016 | 13:28
    Anònim desembre 25, 2016 | 13:28
    Jo també em quedo amb la part final del teu text. I confio i crec que així serà.... I gràcies
  5. Icona del comentari de: Elena Perelló a desembre 26, 2016 | 23:45
    Elena Perelló desembre 26, 2016 | 23:45
    Confia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix