“Fa una mica de mandra quedar, oi?”. Ho comentava l’altre dia amb un amic: des que ens vam confinar que ens hem acostumat a estar casa, i sortir-ne, a vegades, planteja un (petitíssim) esforç que abans no hi era. O quedem menys perquè el que ens diríem ens ho podem dir per whatsapp, ja sigui en àudios quilomètrics o a toc de missatges que contestem quan ens va bé. Fins i tot veure’ns per Facebook, Instagram, crea una certa familiaritat, com si de lluny ja sabéssim com estem, encara que el que ens arriba de l’altre no és res més que una imatge instantània, triada i deformada.
Soc al CCCB. El filòsof Franco “Bifo” Berardi, acompanyat de la periodista Laura Fernández i davant de grups d’adolescents, explica que després del confinament més sever, un noi de disset anys, amoïnat, li va dir: “M’he adonat que les persones que caminen pel carrer pateixen, no somriuen. I el pitjor és que jo també estic patint, tinc una mena d’ansietat”. I penso en el que fa poc em van preguntar: “No et passa que a vegades estàs trista sense saber gaire per què?” Sí, vaig respondre. Hi ha una tendència que ens arrossega més a l’ensopiment que a l’alegria. Però d’on ve? Com ens en podem desmarcar?
La diferència entre la vida remota i la vida verdadera
“Quan estàvem tancats la ministra de salut del Canadà va demanar: eviteu els petons”. Berardi ho diu ben clar: “El petó, que és la introducció al plaer, al cos de l’altre, s’ha convertit en l’enemic número u”. Jo mateixa ho he notat: no fa tant, algú que no coneixia per saludar-me em va abraçar i, per primer cop, em vaig alertar: i si té el virus? “Vivim en una catàstrofe psíquica, tenim por del cos de l’altre, i això que defineix la nostra època es pot convertir en un futur de soledat i de misèria sexual i psíquica.” Berardi explica que el govern de Corea del sud, amb la idea de protegir la població de virus presents i futurs, ha tret el programa Untact, que fa possible que cadascú pugui menjar, comprar i treballar sense tocar ningú. I això vol dir que la relació entre cossos estarà esborrada i substituïda per una perfecta digitalització, i que la vida aïllada acabarà estant normalitzada. I sí que pot semblar una exageració, però no ens està passant ja? El sentit pràctic del botó fa que no haguem d’anar al cinema, ni a la llibreria, ni al supermercat, ni a la feina, ni fins i tot a l’escola. Ja ho hem comprovat: tot pot ser dins de casa. Però, què deixem de veure quan no ens veiem? Una noia li pregunta què passaria si en un futur ens relacionéssim només virtualment, ell respon amb una dada d’avui: l’augment de suïcidis.
Soledat contra soledat
“Som a l’era del pànic, la depressió i la psicosi”, diu. Obro Instagram i tot són rialles. Obro Twitter i només hi ha merders. Surto al carrer i tothom va disparat i capficat. Fa dies que penso que potser la trampa és la creació no només de necessitats inútils, sinó d’un jo infladíssim. És a dir, la sobrevaloració de nosaltres mateixos, com si fóssim més imprescindibles que el del costat, com si cadascú de nosaltres haguéssim de demostrar al món ves a saber què. I no només això: quina misèria d’imatge tenim de l’altre, si creiem que en podem prescindir, que sols ja ens ho fem tot? “Vivim en una posició de competència absoluta. Estem obligats a córrer sols en contra de persones que corren soles.” Berardi diu que la socialització d’internet no crea cap societat, sinó una maquinària perfecta. I vét aquí allò que identifica els humans: la imperfecció. Perquè mentre la màquina repeteix, cada trobada amb l’altre és única.
Més lliures, més eròtics i més feliços
Què podríem fer, doncs? “La tasca número u és redescobrir el plaer.” Contra el pànic i la depressió, ens recomana uns quants fàrmacs: l’erotisme (recuperar el cos de l’altre), la insurrecció (rebel·lar-nos contra el que ens obliga a patir), la poesia (on hi hauria el poder del coneixement), i l’amistat. I m’aturo en aquesta paraula perquè el significat que en dona és fonamental: “Donar sense esperar res”. I l’efecte, també: “Parlar amb amics del dolor és una forma de curar-lo”. I perquè, mireu que bonic, ens recorda que en la trobada entre dues persones hi ha la possibilitat d’una altra vida. No ho veieu alliberador? Penso en l’amic amb qui ahir vaig quedar: en com ell compartint el seu patiment trobava respostes i en com jo, posant nom al meu, el feia existir, i de cop no era tan gros ni catastròfic ni paralitzant com ho era dins del meu cap. I sense ser-ne conscients practicàvem l’art de tocar el pensament de l’altre: de desencallar-lo per moure’l cap a un altre lloc. Perquè l’amistat és una mica això: canviar de lloc a qui estimes. Situar-lo en un de millor, de més alt i oxigenat. Treure’l del clot, del bucle, del pou per posar-lo a terra o quatre passets al cantó. És aquest poder mirar des d’allà el que només sabies veure des d’aquí. És fer allò que sols no podem fer, perquè necessitem l’altre: la pell, la mirada, la cara, la paraula, el gest, la rialla, el plor, la porta, el mirall. I perquè com diu Berardi, “curar vol dir concentrar-se a acariciar un pensament, entrar al cap de l’altre i veure’n el desig i el dolor”. En tinc la prova: el meu amic i jo, després de compartir i evaporar les nostres pors, vam tornar a somriure.
Franco “Bifo” Berardi ha participat al cicle del CCCB La màscara: ser un altre, fet en el marc de l’exposició La màscara no menteix mai.
