Foto: Dolors Feixas.

L’Alana té 5 anys. Cada dimecres es lleva més de pressa que cap altre dia, sabent que l’espera tot un dia al bosc. Mira de no deixar-se res: l’impermeable per si plou, la lupa per si troba insectes que vol mirar de ben a prop, els binocles “de trobar ocells”, la cantimplora i la carmanyola amb l’esmorzar i el dinar. Quina aventura.

A la mateixa hora, una mica abans potser, també es lleven les mestres. I fan coses ben semblants. Per tot el cos els circula una emoció que els diu que aquell pot ser un gran dia. Tampoc volen tenir cap oblit. Al seu equipatge hi posen una farmaciola i tot el necessari per captar l’inesperat: confien recollir imatges, mostres de materials, descobertes i  pensaments d’uns i altres i la voluntat de fer-ho amb la valentia i la paciència d’acompanyar criatures. També porten, ben guardades a la memòria, les propostes que ahir, a la rotllana, els nens i les nenes ja es feien, impacients de retrobar el paisatge que senten seu.

Ja de tornada, després de dinar, amb la calma que els aporta tanta estona de contacte amb la terra, els arbres i el sol, l’Alana, mentre camina, diu: “El cel és una capa que cobreix el món”.La mestra treu de pressa la llibreta. Pensa que aquests moments s’han de recollir, no fos que en arribar a l’escola ni la nena ni ella mateixa siguin capaces de repetir-ho exactament.

L’escola és aquest lloc que et convida a veure-hi més enllà, entre els altres. La mirada d’algú acaba provocant que tots alcem la vista per intentar comprendre què hi ha en el que diu, què ens sacseja, convertint-se en una pregunta de tots.

L’endemà, a la rotllana, hi ressonaran les descobertes de tot un dia de bosc, i parlaran d’aquest cel que han vist més lluny del que poden tocar per molt que s’enfilin als arbres. I qui sap on arribarà la conversa, quin univers seran capaços de sostenir a les mans. 

Aquest és un petit moment d’escola, únic i irrepetible, com únics i irrepetibles són cadascun dels cursos que encetem. Cada escola amb els seus projectes, els propis reptes i tot de mons per explorar.

Començar el curs em remet a la consciència que els nens i les nenes només tindran un cop aquesta edat, i es mereixen una societat que doni valor a l’escola, que és la seva i la de tots. I l’estan vivint avui.

Potser es podria començar des de l’escolta, a la manera genuïna dels mestres, aquests estranys adults que poden captar, mentre caminen, paraules que clamen al cel.

Bon curs a tothom!

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa