Maria Freire
Nens de deu anys plorant desesperadament perquè han suspès un examen. Que es bloquegen quan s’equivoquen i llavors no saben què fer. Que estan pendents del judici de fora: excel·lent, suspès, vals, no vals. Que no pugen a l’arbre perquè els han dit que en cauran. Que cada vegada dibuixen menys perquè els ha quedat clar que no serveixen per dibuixar. Que no canvien de carrera perquè, és clar, ja han fet un any i el perdrien, i potser dedicant-se a allò altre no trobarien feina. Que es rendeixen a la segona. De qui és culpa que hi hagi nens acomplexats i covards? Que no sàpiguen en què són bons però sí en què són dolents? Que de tanta pressió amb què se’ls mira els espanti fer un pas en fals? Ho penso mentre passejo per l’exposició Transitar. Orientar-se en un món canviant de la Diputació de Barcelona.
La mentida de la seguretat
A sisè: estudia per a l’ESO. A l’ESO: prepara’t per al batxillerat. Al primer dia de primer de batxillerat: la selectivitat. La nota que et cal per entrar a la universitat. El futur. El teu futur. I veus un camí recte i t’imagines fent una carrera que no saps ben bé si és la que volies i treballant deu mil anys d’allò. Enmig d’aquest embut on van passant els “bons” i queden apartats els “dolents”, qui ens pregunta si allò que estudiem és realment el que ens omple? Qui ens avisa que estudiar i tenir una carrera amb sortides no et garanteix ser feliç? Que pot ser que tinguis tres màsters i no trobis feina? Qui ens permet ser més coses de les que som? Qui ens ensenya, de petits, a reinventar-nos més que a assegurar-nos? A experimentar la vida en comptes de pretendre programar-la? Qui ens diu que perseguir disciplinadament el camí de la seguretat no ens garanteix cap mena de seguretat?
Més empentes i menys drames
No estic convocant el passotisme ni la falta de responsabilitat ni encara menys de preparació. No: les coses val la pena fer-les si ens hi aboquem en cos i ànima i tan bé com sabem. Però perquè això passi cal trobar-hi un sentit. Que puguem dir: ostres, això va amb mi, m’hi vull implicar, vull que surti bé. Tampoc parlo de l’optimisme frívol, sinó de l’optimisme conscient: de no fer persones resignades, que segueixen un full de ruta que ni els ve ni els va però és el que toca, sinó despertes i atentes. Que vegin que qualsevol error, a part de ser relatiu, forma part del camí: que si no ens el permetéssim, per començar, no hauríem après mai a parlar ni caminar ni anar en bici ni sumar ni llegir. I davant el “no ho sabré fer, no soc prou bo, he suspès l’examen i s’ha acabat el món”, m’agradaria reivindicar els genolls pelats i viscuts.
Mai tornarem a ser qui som
El canvi és inevitable: no som qui érem amb deu anys ni amb vint ni el desembre passat. La vida ens impacta, amb el previsible i l’imprevisible, i ens anem transformant i, amb més o menys destresa, adaptant i, amb més o menys coherència, decidint. Arriscant, si cal. Per molt que vulguem construir-nos una bombolla, tard o d’hora petarà: els amics canvien, les persones que estimem moren, i fins i tot allò que ens feia brillar els ulls ahir potser demà passat, no. Amb això vull dir que la vida varia, com varia el riu (a vegades ple d’aigua i de peixos, a vegades sec, només amb pedres) i els arbres (amb l’arribada de la primavera o amb la duresa de l’hivern), i ens dona l’oportunitat d’agafar i de deixar anar i, vet aquí el repte, de permetre’ns (a nosaltres i als altres) ser qui som ara.
Algú que confiï en tu
La mirada que els altres tenen de tu determina la manera com et mires a tu mateix: si diuen a un nen que és bo llegint, alçarà la mà per llegir en veu alta l’enunciat. Si li diuen que llegeix massa lent per l’edat que té, potser això dels llibres no s’ho sentirà gaire seu. I au: comencem a tancar portes. Som així: necessitem ordenar les persones en calaixos, i, davant d’això, no se m’acut un exercici més intel·ligent que veure què hi ha més enllà del segell que estampem en cada persona que passa pel davant nostre. I aquest és precisament l’exercici més important d’un mestre. És imprescindible, per obrir-te camí, tenir algú que s’adreci a tu amb to de possibilitat. Algú que vegi i t’ensenyi allò en què brilles quan no detectes ni la mínima llum dins teu.
Sentir que creixes en allò que fas
José Antonio Marina en una entrevista em va dir que una de les condicions de la felicitat és aquesta: “Necessitem un motiu per viure i sentir que millorem en el que sigui: fent una truita, jugant al tenis, escrivint. Tenim una mena de necessitat de sentir que no estem estancats.” És a dir, progressar. I potser davant d’això val la pena preguntar-nos quin sentit té el que fem cada dilluns dimarts dimecres dijous divendres dissabte i diumenge. Ens omple? Als nens que teniu a prop: els omple? O hem entrat a la roda del fer per fer i ahir era Nadal i demà l’estiu i anem girant calendaris fins que un dia qualsevol deixem d’existir?
Vigilem amb el que diem, amb el que fem i amb com ens frenem els uns als altres. Vigilem amb les comparacions i amb les competicions. Cadascú parteix d’una família diferent, d’unes qualitats i d’unes adversitats que sovint ens passen per alt. Vigilem amb com ens anem etiquetant i empetitint, i amb com entenem l’error: si com a part del camí o com el final del camí. Què hauríem de fer amb el lema “prohibit equivocar-se”? D’entrada, prohibir-lo.
Guille Manchado
L’exposició itinerant Transitar, dissenyada i impulsada per la Diputació de Barcelona, a través del testimoni de persones que s’han hagut de reinventar al llarg de la vida, reflexiona de temes tan humans i propers com què vol dir èxit i fracàs, qui ens orienta, quines frustracions o il·lusions tenim i com ens anem formant. Es podrà visitar del 20 al 24 de març al saló de l’ensenyament.
8
1
