Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949) ha anunciat que plega de retransmetre els partits del Barça i tot el país s’ha abocat a donar-li les gràcies. M’hi afegeixo reproduint l’entrevista que vaig tenir la sort de fer-li el maig del 2011. Me la va concedir mig a contracor, perquè no tenia cap necessitat de fer-ho, i vaig tenir l’oportunitat de comprovar que sí, que en Quim sedueix l’interlocutor amb la mirada, amb la veu, amb el gest. La marca Puyal és i serà una garantia de qualitat, de feina ben feta, de passió per l’ofici de periodista. No recordo si t’ho vaig arribar a dir: a més d’un privilegi, conversar amb tu va ser un plaer, mestre.
Foto: CCMA
Se’t considera un mestre de periodistes. T’hi sents còmode, en aquest paper?
Em sento responsable de transmetre el fruit de la meva experiència a la gent que vol fer aquest ofici. Més que un afalac, ho interpreto com un compromís. La transferència del coneixement és pròpia dels humans: els més grans ensenyen l’ofici als aprenents.
Ets un referent per a diverses generacions de comunicadors. Ja aspiraves a això quan vas començar? Em fa l’efecte que sempre has pretès anar una mica més enllà del dia a dia.
Sempre he tingut el sentit de transcendència pel que fa a la nostra activitat, no pas pel que fa a mi. Una persona que parla per ràdio o televisió, ho vulgui o no, influeix sobre la interpretació de la quotidianitat. Pertanyo a la generació que era a la universitat quan va morir Franco. Incorporar el català als mitjans de comunicació era una cosa que havíem de fer nosaltres. No perquè estiguéssim investits pels déus, sinó perquè ens tocava fer-ho en aquell moment històric. En aquesta visió de transcendència és on rau també la meva gran decepció. No em queixo de res des d’un punt de vista personal: he treballat durant molts anys amb molt d’entusiasme, amb molt d’èxit i amb moltes gratificacions. Però tinc l’enorme decepció de veure com el teixit industrial del nostre país no reflecteix prou la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra manera de veure el món i la vida. Quan parlo de nosaltres em refereixo als catalans, entenent que la catalanitat és un valor (com tots els valors identitaris) no monolític, no fix, no quadriculat, evolutiu i de límits imprecisos. Però ja ens entenem quan parlem de nosaltres. Si no ens entenguéssim, voldria dir que ja no existim com a grup.
Dius que la professió periodística és un ofici amenaçat. Encara es pot salvar?
Confio en l’evolució humana: els humans al llarg de la història hem superat situacions crítiques, i les amenaces actuals també es deuen poder resoldre, no em preguntis com. Però l’emmascarament de la veritat supera la nostra capacitat individual com a periodistes de desvelar-la. És una opacitat conxorxada amb les estructures econòmiques, socials i polítiques. El sistema, a través dels mitjans, fa creure a la gent el que convé. Quan convé Iraq té armes de destrucció massiva, quan convé una rebel·lió militar és un aixecament de salvació, quan convé no s’ha de jutjar un terrorista declarat com Bin Laden sinó que se l’ha de matar directament, i se’ns diu que no és un assassinat. Davant de tot això nosaltres no podem ser una dòcil corretja de transmissió del poder.
La figura del periodista lliure i compromès està en crisi, i la crisi econòmica no ajuda gens a la supervivència d’aquesta mena de professionals…
Sovint la llibertat i el compromís s’acaben on comença la hipoteca o el col·legi dels nens. Jo sóc molt afortunat perquè, com a conseqüència del bon resultat de la meva feina, no tinc problemes econòmics i puc opinar amb més llibertat. Però els periodistes d’un en un no podem fer-hi gran cosa, necessitem que les plataformes a través de les quals ens expressem (les nostres empreses i, en general, el teixit mediàtic) tinguin una determinada capacitat d’acceptar la visió alternativa i siguin, a més de diverses, complementàries. Això costa moltíssim d’aconseguir perquè normalment estan vinculades a grups de pressió o a grans hòldings. És cert que el lliure pensament i la llibertat individual d’opinió han estat més o menys en crisi a totes les cultures i a totes les societats. Gay Talese, pioner del nou periodisme, deia fa poc que seria tràgic que el periodisme es quedés al Facebook o als blogs. Per tant, cal que hi trobem la sortida entre tots. Per la meva part, en el llibre Aicnàlubma proposo una idea social: el periodisme i la televisió són una activitat social que ha de tenir rendiments socials. L’espectador té drets.
El periodista té abans que res una responsabilitat social?
Repeteixo que, abans que res més, el periodista té una hipoteca i uns fills. Hem de tocar de peus a terra, la nostra activitat forma part d’un ofici que forma part d’un sistema. Però, dintre d’aquest sistema, els mitjans tenen una enorme influència en la percepció social de la realitat. Per això crec que hi hauria d’haver fórmules que vetllessin per l’activitat dels mitjans i pels drets del receptor. Un grup privat pot tenir una clínica, però en aquesta clínica no s’hi pot fer de tot: la bona praxi mèdica hi ha d’estar garantida. La praxi professional del periodisme també hauria d’estar garantida per unes cobertures socials. Hauríem de progressar en el dret a una informació fiable. S’hauria d’actuar d’ofici contra la publicació de la mentida. Això posaria de cara a la paret els grans industrials, que es pensen que no hi ha límits i que poden fer negoci com vulguin. Invocar normes d’aquest estil no és una actitud romàntica passada de moda sinó una idea sana de futur.
“Hi ha molta gent amoïnada per la mort dels diaris però poca gent amoïnada per la mort del periodisme”, constates.
Això és degut a la fortíssima pressió dels interessos econòmics dels negociants. Per osmosi hem cregut que els seus interessos econòmics són també els nostres. A mi em pregunten si he venut molts llibres. M’estimo més vendre’n menys i que els lectors em diguin que el llibre els interessa, que no pas vendre’n més i que no el llegeixin. Un llibre no és un pur objecte mercantil. Ara el Barça durà una samarreta amb el nom de Qatar Foundation. Diuen que això convé per raons econòmiques i la gent calla. Però potser un determinat nombre de socis hauria preferit pagar més de quota, o que fitxessin un jugador menys a l’any i continuar amb “Unicef” al pit.
No has deixat de ser mai un home de ràdio, i ets un dels pioners de la ràdio en català després de la dictadura. De bon principi ja vas tenir clar a quin país et volies adreçar, comunicativament parlant?
Vinc d’una família d’emigrants, el meu pare era fill d’aragonesos i la meva mare era filla d’aragonesa i català. Durant la guerra ho van passar molt malament, un tiet meu va morir en un camp de concentració, i els avis van haver d’emigrar. Quan vaig néixer, a casa es parlava poc de política. Vaig anar a una escola de capellans que em van educar en castellà. Quan vaig començar a treballar a la ràdio i vaig entrar a la universitat, la meva llengua vehicular a la família i al barri era el català, però la ràdio i les classes eren en castellà. Al cap d’alguns anys de treballar a la ràdio, un vespre, de cop, vaig pensar: “Si amb els companys de la redacció parlo en català, com és que quan baixem a l’estudi parlem en castellà?”. Aquesta pregunta tan senzilla em va obrir els ulls. Quan va morir el dictador, se’m va acudir que podia proposar de retransmetre partits del Barça en català. Jo treballava en una empresa de Madrid, la cadena SER, i no podia donar per descomptat el favor empresarial. Vaig comptar amb la col·laboració esplèndida del director de Ràdio Barcelona d’aquell moment, Manolo Terán, que era un home demòcrata i de pensament avançat, un home injustament oblidat. Ell em va dir que podíem mirar de presentar la idea a Madrid sempre que no els costés diners. Vam tenir la sort de trobar la Caixa com a patrocinador, vam anar a Madrid i vam demanar si a la FM (una freqüència que llavors no escoltava gairebé ningú) podíem fer el futbol en català. El director general va preguntar: “¿Ya lo entenderán?”. Aquesta pregunta demostra el desconeixement de la nostra realitat que tenia el 1976 algú que manava a Madrid. En això hem progressat ben poc en els últims 35 anys.
Per què segueixen sense entendre’ns?
Perquè no manem. Els que manen continuen explicant les coses conforme als seus interessos, i nosaltres sempre hem d’actuar reactivament, o ajustant-nos a les situacions. La militància personal és relativa, variable i poc exigible: cadascú, és clar, té les seves prioritats. Tampoc hi ha ajudat gens que no tinguem un teixit comunicatiu propi, i apunto directament als polítics i als industrials. L’absència d’una iniciativa privada industrial potent a Catalunya en català tindrà efectes dramàtics si no s’hi posa remei en un període molt breu de temps. L’allau d’impactes comunicatius produïts amb mentalitat no catalana que rebem avui, el nostre poble no els havia rebut mai abans en tota la història. A la televisió, amb la multiplicació de canals de la TDT això s’ha fet molt més evident. Estem davant d’un atac frontal descomunal.
Has dit més d’un cop que t’has quedat amb la recança de no haver pogut crear un grup mediàtic català…
Així com privadament he rebut tot d’honors i gratificacions que no mereixo, com a ciutadà em queixo. Ens manca una indústria disposada a divulgar els missatges propis de la nostra cultura i de la nostra identitat.
Ja has renunciat definitivament a impulsar un projecte privat de comunicació?
A mi renunciar sempre em costa. Dintre de les meves poques habilitats per moure’m en aquest món, he fet sempre el que m’ha semblat que havia de fer. Vaig moure fitxa quan van voler vendre la Cadena 13, i em vaig associar amb el Grupo Zeta per optar a una concessió de freqüències, però ens en van donar només tres. Ara, fixa-t’hi, després de 35 anys de la mort del general, no tenim una televisió privada competitiva en català a Catalunya, i en canvi ens envaeixen un munt de canals privats castellans. On és la nostra indústria? Què fan els nostres polítics amb les freqüències? Nosaltres només tenim TV3, amb un model que no se sap ben bé quin ha de ser, una ràdio pública que pateix els mateixos problemes que TV3, i s’ha acabat el bròquil. En el cas de la ràdio tenim el creixement molt valorable de RAC1, però poquíssima cosa més. Els nostres fills i els nostres conciutadans reben tot d’impactes comunicatius en una llengua que no és la nostra, amb unes metàfores que no són les nostres, amb uns continguts i uns escenaris que no són els nostres. El retrocés de la qualitat de la nostra llengua i del seu ús social en l’últim quart de segle és indiscutible, i en part n’és també molt responsable la comunicació col·lectiva. El català que es parlava d’amagades a Catalunya en ple franquisme tenia molta més vitalitat que el que es parla avui en públic a Barcelona.
Sempre has tingut vocació de servei a la llengua. Fins i tot ets membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Seria inimaginable que li diguessin a Iñaki Gabilondo o a David Letterman que han tingut una gran voluntat de servei a la llengua castellana o a l’anglesa perquè s’han dedicat tota la vida a parlar en castellà o en anglès. Jo he procurat actuar amb la mateixa lògica que ells, amb naturalitat.
Però aquí teníem una llengua minoritzada. Els teus programes de tele i les teves retransmissions de futbol han fet molt per la normalització lingüística del català.
He intentat usar la llengua, sense inventar-me res: la llengua s’inventa sola. Cal partir de la base que la gent sap quina és la seva llengua i que se l’estima. El problema esdevé greu quan ja no sabem ben bé quina és la nostra llengua, i fins i tot la menyspreem. Això és el més dramàtic i representatiu de la degeneració de la nostra consciència lingüística.
Quan et van investir doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, vas dir: “O ens arremanguem o perdrem la llengua”. Qui s’ha d’arremangar? Els parlants? Els polítics?
Individualment és molt difícil que les persones reaccionin: la gent té preocupacions més immediates que salvar la llengua. Al cap i a la fi, la llengua no deixa de ser un instrument per comunicar-nos, relacionar-nos i entendre’ns. I, a través de l’entesa, ajudar a fer-nos la vida més fàcil i agradable. La llengua té una connotació pràctica, no té sentit com a objecte sagrat. Només té sentit en la mesura que és viva als carrers, als mercats, al comerç, al llit, a l’escola, al restaurant. Quan a un mateix grup humà li fan creure que té dues llengües com a pròpies, li fan fer un doble esforç innecessari. No fa falta tenir dues llengües, com no fa falta tenir dos cotxes a la porta. Aquest és el contrasentit del bilingüisme. Una altra cosa és que parlem d’individus poliglotes. Però en els casos de llengües en contacte en un mateix grup, la llengua potent va guanyant terreny a la llengua dèbil, i sempre acaba manant el sentit pràctic. El català no pot resistir amb uns mitjans de comunicació que parlen tan malament com poden, o que parlen directament l’altra llengua. Si no tenim darrere una estructura política, un component de prestigi social i uns mitjans industrials que acompanyin el sentiment de pertinença a una llengua, és molt difícil que amb el voluntarisme d’uns quants això s’acabi aguantant. Arribarà un dia que els nostres fills ens diran: “Jo el que vull és entendre’m amb els companys de l’escola, no em facis tenir una actitud lingüística de testimoniatge que pertany a una altra època”. Aquest és el gran risc. És clar que les llengües, com tot a la vida, un dia o un altre s’acaben morint.
El president de l’IEC, Salvador Giner, em va dir que amb un estat propi, la supervivència del català estaria garantida.
Segurament té raó, però jo no estic tan segur que l’estat propi sigui l’únic camí cap a la supervivència del català. Sense estat propi, els flamencs aconsegueixen defensar la seva llengua perquè tenen una consciència lingüística prou potent.
Segons l’escriptor Jaume Cabré, “mirar d’assegurar la pervivència de la llengua ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país”. Hi estàs d’acord?
És fàcil posar-se d’acord amb en Jaume, però deixa’m dir que si parlem de llengua els catalans hem estat incapaços de projectar-nos com cal i d’exhaurir les nostres capacitats dins els marges de l’autonomia. Avui la gent ja podria ser independent lingüísticament, la independència lingüística no ens l’ha de donar Madrid: la podem tenir individualment cadascú de nosaltres parlant en català, escrivint en català i cantant “campions” al camp del Barça en lloc de “campeones”. Em sembla contradictori que tothom s’ompli la boca parlant d’independència ara que està de moda, quan hi ha una sèrie d’independències que ja les podríem tenir i no les usem.
En plena crisi de la premsa de paper, als quioscos catalans hi ha més diaris que mai en llengua catalana. És un bon senyal?
Segur que sí. El problema és que no tenim prou garantit l’ús social del català. I no és la mateixa cosa un diari traduït, per més ben traduït que estigui, que un diari pensat en una llengua. I a València costa trobar diaris en català. Per què en el domini lingüístic de la llengua catalana no puc trobar-hi els diaris més importants que s’expressen en català? Des de l’òptica lingüística, això ens desestructura i ens perjudica.
Et confesses enamorat de la televisió, però te n’has divorciat. Vas deixar de fer tele per passar a reflexionar sobre la tele. Quines són les diferències irreconciliables que van provocar el divorci?
A mi m’interessava emetre determinats continguts, procurant que tinguessin altes audiències, i les persones que m’oferien feina em demanaven altes audiències però no els amoïnaven gaire els continguts. És molt difícil competir en la lluita per l’audiència si tu articules missatges interessants, procurant fer-los atractius, quan els teus competidors emeten missatges atractius encara que no tinguin cap interès. No estava disposat a deixar-me la vida en una lluita tan desigual com aquesta, si el sistema no m’anava a favor i tenia els àrbitres en contra.
Una televisió pública hauria d’apostar per la qualitat ni que fos en detriment dels índexs d’audiència, per evitar de caure en el que anomenes “l’addicció com a gènere”?
Els emissors privats han contaminat el llenguatge de tal manera que tu mateixa t’has referit ara a la televisió pública, com si la privada no tingués obligacions. Ha interessat als empresaris privats haver instal·lat la idea que ells poden fer el negoci que els roti mentre que els públics s’han de sotmetre a quotes parlamentàries, a percentatges d’intervenció segons el partit polític i a una sèrie de cotilles que, més que vetllar per la gestió correcta, l’entorpeixen.
La degeneració de la tele és un mal universal…
És bastant global, sí. Però la degeneració de les cadenes privades espanyoles va per la via italiana, que és la pitjor.
La qualitat de TV3 és equiparable a la de grans televisions del món?
El món és molt gran i hi ha moltes televisions arreu. Dintre de les dificultats que té, TV3 manté uns determinats principis, i és el nostre gran pal de paller cultural. El drama és que nosaltres tenim un teixit comunicatiu molt pobre, perquè, com ja he dit, no tenim operadors privats de televisió competitius, perquè la concessió de llicències accepta l’emissió de programes intranscendents o inoportuns, perquè els nostres grans grups industrials fan negoci en castellà, perquè s’ha instal·lat la idea que la televisió és cara, perquè ha faltat la voluntat d’aglutinar professionals a l’entorn de projectes competitius i guanyadors…
Amb internet i les xarxes socials s’han multiplicat els altaveus i sembla que tothom hagi de tenir dret a dir-hi la seva, encara que s’emetin opinions no respectables o no contrastades…
Quan diem “tothom” ens oblidem del mig món que viu en condicions vergonyoses, oi? Aquí, en nom de la llibertat d’expressió s’argumenta que tothom pot expressar el que vulgui. Però aquest dret a la llibertat d’expressió no es pot confondre amb el dret a divulgar missatges públics sense haver-los contrastat prèviament. És com si un pilot d’avió abans d’emprendre el vol demanés als passatgers a quina alçada volen volar i quina ruta volen seguir. Si el periodisme és una professió és perquè requereix una especialització. Aquesta especialització comporta uns coneixements, un mètode de treball i un compromís amb la consciència. Sense aquests tres elements no s’haurien de poder emetre missatges col·lectius amb plataformes industrials. Una altra cosa són les xarxes socials, on cadascú diu el que vol i tothom ja sap de què va la història.
Fa molts anys que retransmets partits de futbol. A manca d’un estat i de seleccions esportives nacionals, el Barça fa d’ambaixador de Catalunya a l’estranger?
Els catalans tenim certa tebiesa a l’hora de manifestar-nos en públic. És més fàcil que el Barça aparegui a l’estranger com un equip espanyol que com un equip català, perquè a molts llocs no saben res de Catalunya, i amb prou feines saben res d’Espanya. És difícil visibilitzar Catalunya a l’estranger.
Justament per això, el Barça ens pot servir per fer pedagogia.
Pep Guardiola ha fet una pedagodia extraordinària dient que ell contestarà preguntes en català a qualsevol part del món. Només per això totes les universitats catalanes l’haurien de nomenar doctor honoris causa demà mateix. En aquest país mai ningú amb capacitat per arribar a grans multituds ha fet més per l’ús, el prestigi i el coneixement del català arreu que Guardiola. Però això depèn més de la voluntat de Guardiola que d’una posició institucional, o que d’una actitud col·lectiva dels actuals directius, socis i seguidors del Barça.
Si el Barça no fos més que un club, tu potser ja t’hauries cansat de seguir-lo…
Quan Gamper va fundar el Barça no volia fer més que un club. El Barça va començar a ser més que un club perquè la gent hi va veure una manera de dir el que no podia dir. Som nosaltres els qui li donem una pàtina de representativitat. Els de Fuentealbilla, quan veuen Iniesta amb la samarreta del Barça, no li veuen aquesta pàtina. I també diuen que són culers. Ara el Barça s’ha convertit en un fenomen social, entre altres coses perquè guanyem. Però les samarretes que avui veiem a Tahití, al Perú o a Hong Kong les deixarem de veure el dia que el Barça perdi. No és tant un mèrit d’una estratègia comunicativa o de màrqueting: és mèrit de la pilota, que entra. Guardiola és el gran desencadenant de tot plegat. Darrere d’ell hi ha una sèrie de persones que es pengen o ens pengem medalles. Però el model de club no és tan sòlid. La visió del Barça com a ambaixador de la catalanitat tampoc és tan indiscutible. I la condició de “més que un club” és polisèmica, i vés a saber com evolucionarà.
Els èxits del Barça han contribuït a desacomplexar-nos. Els catalans anem justos d’autoestima, i ara almenys podem passejar amb orgull el nostre barcelonisme.
Però els catalans ens podríem sentir encara molt més orgullosos si Messi parlés en català, i si el club no tingués dubtes sobre aspectes associats a la seva imatge. El Barça no té clar en quina llengua s’ha de manifestar quan va a Alemanya, per exemple.
Amb un estat al darrere, detalls com aquest no es qüestionarien.
Pot ser. Però amb allò que tenim ara ja n’hi hauria prou perquè el Barça comuniqués a la UEFA que el club té com a llengua pròpia el català i que necessita un traductor català-alemany quan juga a Alemanya. Aquesta preocupació el club no sempre la té. Potser anem a Turquia i no hi ha traductor del català al turc. Si el Barça considera que té una llengua d’anar per casa i no d’anar per Turquia, es farà la roda de premsa en castellà i ja està. Per defensar la llengua, hauríem de dir que sense traductor del català no hi ha roda de premsa. El Barça hauria de deixar clar que la llengua vehicular del club és el català.
Ets optimista, malgrat tot?
Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit.
Què valores més en aquesta vida?
Probablement la bondat i l’honradesa.
Què t’estimes més, la bellesa o la intel·ligència?
La pregunta em sembla perversa: no són conceptes excloents. Em resulta extremadament potent la força de la intel·ligència, però em reconec submís i vençut per la bellesa.
