Després d’anys carregant el pes del silenci, la Rosa l’ha trencat. Ho diu clar: el poder ja no el té l’abusador, sinó ella. La veu l’ha recuperat lluitant contra cadascuna de les seves pors. En els darrers cinc mesos ha fotografiat el món de fora per entendre el de dins. Ho ha fet en un taller dirigit a persones que han patit abusos sexuals a la infància.
Ara, la seva mirada i la d’altres companyes formen part de l’exposició Material sensible: una mostra valenta en què 64 imatges paren els peus als agressors i recuperen, a poc a poc, la vida. Es podrà visitar fins al 27 de juliol a la sala Projekteria, en un projecte impulsat per la Fundació Vicki Bernadet i la Fundació Photographic Social Vision, i que s’emmarca dins del programa Art for Change de l’Obra Social “la Caixa”.
Foto: R.
Has escrit: “Em fa mal, però ja no em fa por”.
La por hi ha sigut present durant moltíssim temps. I d’això es valen. Les víctimes tenim por, per això callem. Tot acte deixa empremta i n’hi ha que són cicatrius que en un moment donat fan mal. La por de seguir callant o de seguir ocultant la puc recordar de tant en tant, però ja no hi és.
Quins són els fantasmes grans?
El “no ho diguis a ningú”. Quan tens molt pocs anys, és un missatge que t’acabes creient i ho fas: acabes no dient res a ningú. Que molt sovint se’m titlli de persona antisocial té un perquè. Amb companys de teràpia sí que és un punt en comú aquest aïllament. I el fet d’exposar, de mostrar i de parlar ja tira per terra tot això. Parlar és una eina molt valuosa.
Un cop trenques el silenci, l’abusador ja no té el poder.
Parlar és treure-li el poder, és agafar-lo jo. Quan un intenta amagar un secret sempre hi ha la por que se’l descobreixi. Per tant, el poder el té qui el sap. O qui té la possibilitat de divulgar-lo quan la víctima no ho vol. En canvi, quan és la pròpia víctima qui pren la decisió d’exposar-ho, qui perd poder és l’abusador. I la por se li traspassa a ell.
Canvien els papers.
En el meu procés m’he adonat molt d’això, del poder que tinc quan deixo d’amagar-me. Perquè quan t’amagues és perquè tens por d’alguna cosa. Quan ho exposes, veus que no estàs regalant el poder a ningú, sinó que l’estàs recuperant.
És recuperar la fortalesa?
Sí. No soc una persona que m’agradi que em mirin o que quan entri a un lloc se’m vegi molt. No sé com hauria estat si no hagués passat el que he viscut, però sempre he estat així. I tampoc passa res per passar al davant. Mira, soc jo i m’ha passat això. I a tu t’haurà passat una altra cosa.
Els abusadors normalment carreguen el sentiment de culpabilitat a la víctima.
Jo no tinc la culpa de moltes coses que m’han succeït. Hi ha moltes coses de les quals no en soc responsable. Però sí que he arribat a un punt en què entenc que tinc la responsabilitat de decidir què faig amb tot el que he viscut. Com ho gestiono. Em puc quedar en el rol de víctima tota la vida, que durant una temporada ja hi he estat, però també puc triar no ser-hi. M’ha passat el que m’ha passat, però puc utilitzar tota aquesta experiència amb coses que m’omplin d’il·lusió i de vida. I això sí que és responsabilitat meva.
És l’actitud amb què et mires la vida.
Exacte. L’actitud amb què segueixes endavant, malgrat el que sigui, és molt important.
Encara que hagi estat duríssim, què en treus, com a aprenentatge?
M’ha portat a conèixer un munt de persones que si no, no hauria conegut. I ara formen part de la meva vida: des de terapeutes fins a companys de teràpies. Ens hem sentit acompanyats en molts processos. Tinc un punt de vista diferent, però cadascú té el seu segons la seva experiència.
El moment clau és quan vas decidir confessar-ho a algú?
Quan vaig ser prou valenta per dir-ho, la resposta de la gent a qui vaig triar explicar-ho no va ser la que hauria hagut de ser. En aquesta societat (i m’hi incloc) estem molt mal educats en aquest tema. Sovint es victimitza més la víctima seguint-li demanant silenci, que esborri records, que faci veure que no ha passat res. Si un nen no parla, és perquè no té gent de confiança al seu voltant. I si un nen parla i la gent de confiança li respon “calla” o “no et crec”, s’ho tornarà a pensar quan ho vulgui explicar a algú altre. El que hem de fer és educar-nos més: la víctima és la víctima, i l’abusador és l’abusador i el responsable. I si s’ha d’excloure algú que sigui l’abusador, no la víctima. A la víctima se l’ha d’escoltar i s’ha de donar sortida a tot el que sent i a tot el que té a dins.
Deu ser molt dur que quan t’obres et diguin: “Fes veure que no ha passat res”.
Desgraciadament, encara passa molt. Quan ets una criatura és molt difícil viure això, que els teus adults de confiança et segueixin dient “va, que t’ho has inventat” o “això no ha estat res”. S’hauria de culpabilitzar qui ha comès el delicte.
Sent petit, deus viure un infern que t’has de gestionar sol, si els de fora responen malament.
Sí, però les estadístiques són les que són: un de cada cinc nens està patint abusos sexuals. Llavors, mires un pati d’escola i comences a comptar. I darrere de cada víctima hi ha un abusador. En són molts, eh? La resta el que hem de fer és no seguir ocultant els abusadors. No seguir-los donant aixopluc, sinó condemnar-los.
Valenta ho has de ser tu, però també jo.
Ho hem de ser tots. Hem de ser justos. Que la pagui qui la fa, no qui l’ha rebut.
Hi aprens a conviure, amb les cicatrius?
Per força. No pots decidir morir-te així. Però les cicatrius són com quan caus en bicicleta: et marca, i a vegades plou i encara t’encens. En el meu cas a vegades hi ha situacions que em porten allà. I en són moltes en el dia a dia: quan parlo amb la gent, quan gestiono segons quines emocions. Tot això em porta al que he patit o al que m’ha passat. Són cicatrius que no es veuen però que hi són.
Com a persones hem d’estar més atents al que no es veu dels altres.
Sobretot amb els nens. Quan a un nen li canvia el caràcter, sempre hi ha un motiu al darrere. Sempre. Quan et passa una cosa així et canvia totalment: et treu la il·lusió, la vitalitat. Sí que en algunes estones estarà content, però seràs un altre. És una cosa molt bèstia. Et paralitza. T’imposen silencis, secrets. No saps si allò està bé o no, hi ha una cosa molt incòmoda en viure això.
Et roba la vida.
Sí, i això, si algú s’hi fixa, ho nota. I no s’ha de parar d’acompanyar la criatura a buscar adults de confiança.
Al programa Gent normal, de TV3, parlaven de gent molt propera, com els mateixos familiars.
És que la gent que es guanya la confiança de la criatura no són els desconeguts, precisament. Entre el 80 i el 90 per cent dels abusadors són del cercle familiar més proper. És molt greu. Et diuen: “No parlis amb desconeguts”, quan els més perillosos són els coneguts. I a vegades són els mateixos nuclis familiars els que imposen silenci.
Pot ser que sigui un tiet i que el pare et digui que no és veritat.
És molt habitual. És victimitzar més la víctima. A part que t’ha passat això, ara calla. No et donem suport a tu, sinó a qui t’ho ha fet.
La por del que diran els altres l’has tingut?
Ho he dit ara. Ara és la primera vegada que poso nom i cognom a això.
És un acte de valentia.
Sí, és un acte de tirar endavant. Una passa més. Ara estic en el punt de treure el poder de l’abusador. El secret ja no em fa por, perquè ara ja no ho és.
L’abusador ha rebut el que creus que li tocava?
No ho sé ni m’importa. No és assumpte meu. El que m’interessa soc jo i el meu procés. A partir d’aquí, si puc fer el possible perquè hi hagi gent que trigui menys a trencar el silenci, que és l’únic que els fa por als abusadors, fantàstic. Però no busco venjances ni res, perquè no em durien enlloc.
0
0
