La reina blanca

De portes enfora són una família que pateix, que s’empassa com pot els minuts i les angúnies

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Seth Stoll


Nena, no cantis, que no estem per cançonetes. No, nena, no posarem la gramola. No atabalis la mare, nena. No, nena, no. Per a aquesta pluja no hi ha paraigües que valguin. Va directament al moll dels ossos. Des que la deixen llevar-se fins que la fan anar a dormir, tot són xiuxiuejos, mirades de reüll, sobreentesos.

A casa han quedat un home vell, un home malalt, una dona que pateix, i una nena. I una doneta a mig fer que s’enyora a cada alenada. L’avi, el pare, la mare, la nena. I la minyoneta. Els dos nois ja no hi són. Van haver de marxar. Com el noi del quart segona i l’home del primer primera, però aquests ja no els esperen. Al quart segona no ha quedat ningú per esperar, i la menuda del primer ja ha sabut que el pare els espera al cel.

Des que els dos nois no hi són, la casa viu trasbalsada. De portes enfora són una família que pateix, com tantes altres, que espera, que s’empassa com pot els minuts i les angúnies, que no gosa imaginar com serà demà. De portes endins, el neguit se’ls menja de viu en viu. El comiat va tenir tantes llàgrimes i sanglots com el del noi del quart segona, fets d’unes gotes de veritat i un bon raig de teatre. Perquè als dos nois la guerra se’ls va endur molt més a prop. Si la nena cridés més fort, si la nena cantés com vol, si la deixessin saltar pel passadís, prou que la podrien sentir. Però no la poden fer enrabiar, ni prendre-li la nina, ni amagar-li aquella cinta de vellut blau que li sembla un tresor. Perquè hi són però no hi són.

En aquesta casa vella i malalta no hi ha entrat la gana. Ells rai, que són de casa bona. Ells rai, que no han de somiar rosegons de pa negre. Els telers de la fàbrica estan mig aturats però al magatzem que hi ha als baixos de l’edifici encara queda de tot i força per vendre. De manera que la taula de casa no són les noces de Canà, però prou que esmorzen, dinen i sopen. I la nena i la minyoneta berenen i tot. I encara poden fer truites amb els ous de les gallines que són de fa uns mesos al pati del darrere del magatzem. Les gallines també mengen, és clar, fulles pansides de col, peles de patata, algun dia tavelles de faves… La mare i la nena baixen l’escala cada vespre. Abans que sigui fosc. Que tothom vegi que duem menjar a les gallines. I quina feinada tenir aquell galliner una mica endreçat. I què deu pensar la mare mentre feineja entre les gallines, que sempre torna a casa amb els ulls humits.

A cada comiat dels nois hi ha llàgrimes fredes, callades. Cada vespre, la mare aparta el grapat de fulles de col i les quatre peles de patata i la nena els du a les gallines. A sota, una mica de sopes, un tros de pa, el que s’ha pogut estirar del dinar i del sopar. I al racó més amagat, entre caixes, pols i teranyines els dos nois sopen i miren la mare amb ulls espantats. Quatre paraules, ben fluixet. Mitja carícia amb el dors de la mà, que ja s’afaiten i no estan per a carrincloneries.

La nena ja ha acabat. Ja té l’olor de gallinassa arrapada a la pell, i voldria córrer escales amunt fins al terrat, per rentar-se la cara al safareig i ensumar ben fort aquell tros de sabó que hi té amagat. Però la mare allarga els minuts com pot. Pensa com amagarà demà una camisa neta i uns mitjons i uns calçotets i un parell de mocadors, que sembla que s’han refredat una mica. La nena s’asseu al seu costat, muda i sorda. Que les nenes petites no han de destorbar. La petita conversa no va amb ella. I s’entreté mirant el tauler dels escacs. Sort en tenen, els nois, de matar les hores jugant als escacs. La nena no en sap, de jugar als escacs. Només coneix les peces, de quan mirava jugar els germans a la galeria de casa. I sap que no t’has de deixar prendre mai la reina, la millor, perquè es pot moure com vol pel tauler.

No s’haurien d’entretenir gaire estona més. Després hi ha mirades que pregunten i llengües amb ganes de malparlar i de murmurar. I qui sap què poden dir i a qui. La mare no pot deixar que la seva mirada els respongui. Que no amagaries tu els teus nens? Que no faries el que fos perquè la guerra no te’ls prengués sense haver fet vint anys? Pobres nois, amagats i encongits nit i dia. Un dia i l’altre. Neulits. Pobra mare, patint al pis i patint al magatzem, per tots els homes de la família. Pobre avi, pobre pare, esperant el final.

No, Blanca, ara no atabalis. Blanca, no cantis. Blanca, no juguis. Es tornarà una estàtua com les de les estampes d’aquell llibre que la mare li deixa mirar de vegades. No troba a faltar els germans. Sempre la burxaven. Troba a faltar la mare, troba a faltar la música, es troba a faltar ella mateixa. Amb la mà a la butxaca va resseguint el contorn de la peça d’escacs que hi du amagada des que ahir al vespre se la va endur del magatzem. Que no li prenien la nina, ells? Que no li han pres tot des que viuen amagats? I ara la Blanca tanca els ulls i sent que, com la reina, es mou lliure i va allà on vol.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...