Tanquem l'escola?

Foto: Ben Wicks

19 de juny de 2020. Cada any el darrer divendres de curs som moltes les mestres que deixem l’escola amb els ulls plorosos. Diem adeu a un cicle de la vida de cada infant, amb la sort –i ja l’enyorança– d’haver-lo acompanyat fins aquell punt del camí.

Aquest 2020, fins i tot aquest dia és més trist. I això que n’hem fet moltes, de coses: rotllanes virtuals amb els infants, amb les famílies, amb les mestres; reinventar-nos cada dia, per provar d’aconseguir els propòsits de l’educació des de la distància: amb contes, vídeos, cançons i propostes de tota mena. Tot i més, en cooperació amb les famílies.

Mireu què van fer els de la classe dels Cavalls, de quatre anys, de l’Escola Cooperativa El Puig. Després d’explicar-los el conte Els bons amics, en què el conill porta una pastanaga a casa del seu amic i, en no trobar-lo, l’hi deixa a la porta de casa seva, un d’ells va decidir fer el mateix. En ple confinament, va començar a pintar petites pedres de colors i, a l’estona de sortida al carrer feia de conillet, anant a la bústia dels seus amics a deixar-los el regal.

Va aconseguir fer-se present a la casa i al cor dels seus amics, amb la pedra que havia tocat i pintat amb les mans. I la llavor, iniciada per un, es va estendre ràpidament entre els altres. Van continuar amb dibuixos i petites cartes, que ara guarden com tresors.

Els infants ens han ensenyat un cop més que quan se’ls anima en les seves idees, troben sortides molt essencials per sortir de les situacions que els atrapen. Avui, aquests bons amics van a l’escola a acomiadar-se i a recollir les seves coses en petits grups, així que es veuran amb uns quants i necessitaran continuar inventant maneres de vincular-se amb els altres fins que vingui una situació millor.

Ara l’escola tanca, si no és que ha estat tancada des del març. Per tots els bons amics, tenim la responsabilitat d’obrir-ne al setembre una altra que estigui a la seva altura. La pandèmia ens ha demostrat que d’avui per demà, quan la necessitat hi és, som capaços de generar transformacions mai imaginades per un sistema educatiu que semblava tan difícil de canviar. Ens cal una escola amb sentit per a tots els que en formem part i amb un compromís real amb el context i les famílies, amb les quals hem trobat noves formes de vinculació, molt més profundes, que ens haurien de fer pensar en com continuar.

Soc conscient que no totes les històries han estat com aquesta i un dels reptes que tenim és assegurar que no es torni a produir la desigualtat entre famílies. Hi ha portes a les quals no ha trucat ningú per portar-hi ni una pedra preciosa, ni res de res.