Arriba amb un tronc de castanyer del Montseny. Apunta i, al centre, clava un cop, i un altre, i el tronc es converteix en dues meitats. I jo m’ho miro, hipnotitzada, amb tot de mestres entre el públic, i penso en allò que podem aprendre’n.
Les ganes de fer contra les ganes d’acabar
Una cadira no es fa en tres segons. O sí, però és possible que en quedi un nyap. En Pep Aymerich (que fa de fuster) té determinació i persistència. No corre ni va lent: segueix un ritme, el de qui estima el que fa i vol que allò que depèn d’ell surti bé. I per tant, en cuida els detalls i no passa per alt ni el més mínim error. No treballa per la cadira: ell també és la cadira.
Quina forma donem al que fem?
Quants nens creixen i segueixen sent troncs per què ningú els ha sabut reconèixer el cirerer o el llimoner que duen a dins? O pitjor encara: a quants roures se’ls ha esculpit com si fossin tarongers? L’art d’educar no vol dir donar forma a una persona, sinó detectar i potenciar la forma que aquella persona ja té. És ben bé com la feina d’un fuster: és lenta, exigeix estima, artesania i mesura. No per fer més força, encaixarà més bé un barrot amb l’altre. No per córrer, acabaràs abans aquell armari. No per fer mil taules a la vegada, seràs més productiu. És el valor de, en un món que ens empeny a la dispersió, fer una cosa i fer-la bé.
Definir
Trobo una virtut aquells que saben destriar el que val la pena del que no. Que no s’entretenen amb bestieses. Cada barrot que acaba, se’l mira dos segons i amb els ulls fa sí, està bé. O no i el corregeix. És a dir, sap on va i què necessita. Però també sap què té: toca amb les mans la pell, el cos i l’interior del tronc, el coneix bé, sap què en pot fer. Té un domini de l’ofici i una coneixença de la matèria. Penso en com d’important és definir el lloc on volem anar (prefereixo dir anar que arribar), però també com d’important és tenir persones (mestres, pares, amics, desconeguts) que ens estimin tal com són i ens ajudin a treure el millor que tenim.
Unitat
Una cadira està feta de moltes parts, i cadascuna ha d’estar ben llimada i ben acabada perquè si no, per exemple, podria quedar coixa. No ser destraler i saber aturar-se en un problema i resoldre’l en comptes d’arrossegar-lo és tot un què. Entendre que un nen no és només la nota que ha tret a matemàtiques, sinó els problemes que ha viscut la nit anterior amb la família o totes les qualitats que ningú li ha detectat, també. Hi ha hagut moments en què el Pep ha posat una làmina que havia de fer de seient, i no encaixava per poc. L’ha llimat. Aix, potser caldria un mil·límetre més. I, caparrut, ho ha fet. Serà que l’exigència implica concreció i, al mateix temps, perspectiva.
L’actitud: l’eina de l’eficàcia
Ara que necessitem tant per fer tan poc és prou oportú veure com ell, amb poques eines (per cert, li he preguntat com es deien: xerrac, filaberquí, maceta i clotell) ho fa tot. Per tant, el fer està determinat més per l’actitud que per la maquinària de què disposem. Dit amb altres paraules: mentre n’hi ha que es queixen per tot i busquen excuses per no fer res, hi ha persones com el Pep, que fusta per aquí fusta per allà, sense dir ni piu, tiren i tiren.
Impregnar-te’n
Quan havia començat, el terra estava impecable. Ara és ple de les restes de tronc que no s’han fet servir: hi ha un escampall de flocs, d’estelles. Ell té pols de fusta per la samarreta i pels pantalons; les mans se li veuen dures, robustes, de treballar. Em pregunto: si no ens emportem algun rastre del que fem, quin sentit té fer-ho? Gaudir del que fas dona sentit al que fas.
Com tu, ningú
Aquesta cadira per a mi, que he vist com naixia, té un valor. Potser ser observador d’un procés fa que n’estimis més el resultat. És única al món, com tu i com ell i com ella. Me l’enduria a casa i, fins i tot, si es fes malbé, dubto que la llencés. Això ho dic perquè acostumo a fer el contrari: quan un aparell no funciona, el tiro i en compro un de nou. On anirem a parar, amb aquest pensament hiperconsumista? On les coses que es trenquen és preferible canviar-les que arreglar-les?
Acaba, en Pep deix la cadira al centre, i se’n va, perquè l’aplaudeixin primer a ella. La cadira és la cadira per les mans que l’han treballat i pel tronc del castanyer del Montseny d’on ha nascut. Som el que som pel que duem a dins i per les persones que, amb fortuna, ens toquen com necessitem ser tocats.
Cadira, de la natura a la mesura
Aquesta acció s’ha fet a La Seca – Espai Brossa, en el marc de les jornades educatives Laboratoris Transitar que, impulsades per la Diputació de Barcelona, han treballat l’autoconeixement. Estan programades fins a l’abril del 2019. El vídeo sencer:
0
0
