La trucada

Vaig estar mirant el telèfon mòbil fins que el llum de la pantalla es va apagar

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Michele Ursino


Durant els tres minuts que va durar aquella trucada vaig notar com si parlés amb un estrany. No vaig dir res. Vull dir que no vaig dir res del que pensava. Vaig dir el que calia que digués perquè tot fos normal, vaig dir adéu quan calia que digués adéu i vaig quedar-me mirant la pantalla i el 03:00:04. Desconnectat. Va ser com si hagués estat damunt d’un escenari i tingués un guió perfectament detallat, indicat, puntuat, per dir sí, i tant, jo també, és clar, adéu, adéu, fins ara. Vaig estar mirant el telèfon mòbil fins que el llum de la pantalla es va apagar i vaig tenir prou temps de fer una reflexió desagradable, estúpida i teòrica sobre la farsa i sobre les raons que probablement l’havien motivat. Vaig voler pensar que no era res, que tot passaria, que tenia un mal dia i aquestes coses que es pensen per fer-se passar la pena. No vaig entendre si tot plegat era cosa meva, si era una bola d’emocions estranyes que jo havia creat en els tres segons i mig que tarda a apagar-se la pantalla del telèfon o si, al contrari, era una sensació compartida. Si era així, volia dir que no hi havia conclusions hipotètiques i que teníem un problema. Tantes vies de comunicació i tan poca, al final, sempre. No vaig saber si tornar a trucar, si enviar un missatge amb una frase melodramàtica i definitiva o si no fer res. Tronava, no perquè el moment fos més dramàtic perquè, de fet, no ho era. Vaig començar a caminar passeig avall i van caure algunes gotes grans. Vaig agrair a la pluja que s’endugués aquella xafogor sobtada i espessa. Vaig mirar el cel, vaig pensar en el món, en el temps, en la gent, en un semàfor vermell, en la feina, en si duia les claus de casa i les bosses del supermercat, en un gat, en una trucada que havia de ser plena i es va buidar.

Comentaris

    AMSA Desembre 7, 2015 1:03 am
    El desànim a causa de la incomunicabilitat que des de sempre deu haver existit entre els humans, es fa evident en aquest relat de Sara Serrano, en el qual la protagonista mòbil a la mà, va desgranant un llista de probabilitats de la desesperaciò que engendren els aparells que per mostrar-nos que no estem sols del tot, haurien de tenir-nos conectats amb tothom i en qualsevol moment.Sobretot amb els qui estimem i en canvi quan alguna cosa s'espatlla, en una amistat en un afecte ìntim, ens adonem que aquestes meravelloses eines o artefactes de la comunicaciò immediata, plens de llums i colors i sons, no serveixen per altra cosa que per subratllar que estem mès sols que mai i ens cauen les ales del cor en mig d'una sèrie d'interrogants que ens culpabilitzen.De poc serveix l'exercici consolatori -la veu narrativa, hi prova, intenta recòrrer a la natura, a la pluja, a el passeig, al gat, als records o als pensaments i als gestes, que sustenten la quotidianitat. Però al final torna a la ment, com per reblar el clau, que s'ha perdut la possibilitat -per timidesa? per por?- d'una conversa amb la persona estimada al altre extrem del fil. O de l'èter. El conte, com molts de Sara Serrano, més breus o més llargs, acaben sovint amb un deix d'enyorança per com "funciona" l'afecte entre els humans. Que sol ser explicat però, amb una controlada contenciò, i que en el fons, no vol resignar-se.

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...