Durant els tres minuts que va durar aquella trucada vaig notar com si parlés amb un estrany. No vaig dir res. Vull dir que no vaig dir res del que pensava. Vaig dir el que calia que digués perquè tot fos normal, vaig dir adéu quan calia que digués adéu i vaig quedar-me mirant la pantalla i el 03:00:04. Desconnectat. Va ser com si hagués estat damunt d’un escenari i tingués un guió perfectament detallat, indicat, puntuat, per dir sí, i tant, jo també, és clar, adéu, adéu, fins ara. Vaig estar mirant el telèfon mòbil fins que el llum de la pantalla es va apagar i vaig tenir prou temps de fer una reflexió desagradable, estúpida i teòrica sobre la farsa i sobre les raons que probablement l’havien motivat. Vaig voler pensar que no era res, que tot passaria, que tenia un mal dia i aquestes coses que es pensen per fer-se passar la pena. No vaig entendre si tot plegat era cosa meva, si era una bola d’emocions estranyes que jo havia creat en els tres segons i mig que tarda a apagar-se la pantalla del telèfon o si, al contrari, era una sensació compartida. Si era així, volia dir que no hi havia conclusions hipotètiques i que teníem un problema. Tantes vies de comunicació i tan poca, al final, sempre. No vaig saber si tornar a trucar, si enviar un missatge amb una frase melodramàtica i definitiva o si no fer res. Tronava, no perquè el moment fos més dramàtic perquè, de fet, no ho era. Vaig començar a caminar passeig avall i van caure algunes gotes grans. Vaig agrair a la pluja que s’endugués aquella xafogor sobtada i espessa. Vaig mirar el cel, vaig pensar en el món, en el temps, en la gent, en un semàfor vermell, en la feina, en si duia les claus de casa i les bosses del supermercat, en un gat, en una trucada que havia de ser plena i es va buidar.