El vestit

La mare cridant i plorant i dient que per què m'ha de passar tot a mi

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Raul Lieberwirth



Un vestit blanc amb una gran taca de xocolata. Això és un problema. Un gran, gran problema. Ho vaig saber des del primer moment. Sobretot tenint en compte que no és un vestit blanc qualsevol. La mare em matarà. Déu meu, ajuda’m, m’has d’ajudar, estic a punt de rebre el teu cos per primera vegada. M’has d’ajudar! Aquesta és una situació de vida o mort. No sé què fer. Estic paralitzada. Una suor freda em recorre tota l’esquena. Només puc veure la paret de la cuina, la rajola color crema amb dibuixos de pomes i peres. Per què han dibuixat això a la rajola? Aquest dibuix em sembla grotesc en aquests moments. Mirant-les, sembla que t’hauries de sentir feliç i jo no m’hi sento. No ho soc. Tinc una gran taca de xocolata en el meu vestit blanc. Estic perduda.

Sento les passes de la mare que es dirigeixen cap a la cuina. Has acabat? T’has begut el got de llet? La meva suor encara regalima amb més força. El cap em sua també, els meus cabells s’estan mullant de suor, el meu pentinat s’està desfent, les flors que porto al cap es faran malbé. Per què estic en aquesta situació? Per què he de ser una princesa? Jo no vull ser una princesa. La mare es va acostant, sento les seves passes cada cop més a prop, no goso girar-me. Les pomes i les peres de la paret em miren. La seva mirada se’m clava al cervell, se’n riuen de mi, puc sentir el seu riure cada cop més fort. Potser no hauria d’haver dit que em semblen grotesques. Tot i que no ho he dit, només ho he pensat. Poden llegir el pensament els dibuixos de les parets? La mare entra a la cuina. Vinga que hem de marxar. Ja deu estar tot preparat a l’església. La meva petita, la meva princesa. Avui és el teu dia. La teva primera comunió. Estàs preparada per… Jo ja he deixat de sentir-la. Em giro. Es fa un gran, gran silenci.

La cara de la mare ja no em sembla tan bonica. Els seus ulls estan desencaixats, li surten de les òrbites i, que curiós, mai m’havia fixat que tingués una boca tan gran. M’espanto. No sabia que algú pogués arribar a transformar-se tant. No hauria d’estar permès. Una nena com jo, de només nou anys, a punt de fer la seva primera comunió, no hauria de conèixer l’horror d’una cara transfigurada. La meva mare. Aquesta dona dolça i tranquil·la. La que em cuida, em banya, em perfuma i em pentina. La que em prepara el meu berenar preferit i me’l porta a la sortida del col·le. La que m’acompanya en els moments en què no entenc el món i celebra amb mi els moments en els que m’hi sento afortunada de pertànyer a ell. La meva mare, aquesta dona, està a punt de sofrir un col·lapse nerviós.
 
El crit que va fer es va sentir en tot el veïnat. De fet, la veïna del costat va trucar per telèfon per veure què havia passat. El meu pare va parlar amb ella i la va convèncer que tot estava bé. No sé com, però ho va fer. Jo continuava petrificada, no em podia moure. Per què he de ser una princesa? No ho soc, no vull ser-ho.
 
El dia que el vam anar a comprar jo li deia a la mare que aquest vestit no és per mi, no m’escau, jo vull anar amb texans a l’església, mare, no m’agrada aquest vestit. Filla meva, ja veuràs com quan arribi el dia estaràs feliç de sentir-te única, diferent, la més guapa, amb un vestit preciós que et farà inigualable. Mai t’hauràs sentit tan bé en tota la teva vida. Fes-me cas, soc la teva mare. Sé de què parlo. Soc més gran que tu, tinc més experiència i he conegut moltes nenes i sé que el dia de la seva primera comunió és el més feliç de la seva vida. És com quan et cases… però per això encara queda molt. Jo no em vull casar, mare. No m’agraden les esglésies. Això no li hauria d’haver dit. Es va enfadar.
 
I jo no vull que la mare s’enfadi. Em vaig trobar de cop i volta en calces enmig del menjador. La mare plorant intentant treure-li la taca de xocolata al vestit de la meva primera comunió. El pare explicava acudits però només reia ell. La mare li va fer un crit. L’ambient a casa havia passat de ser una festa a una pel·lícula de terror. Jo no n’he vista cap, els pares no em deixen, diuen que encara soc massa petita, però imagino que deus sentir això mateix quan mires una pel·li d’aquestes perquè només penso que això és el final i que el món s’acabarà d’un moment a l’altre. La mare cridant i plorant i dient que per què m’ha de passar tot a mi, que en soc de desgraciada, que què he fet jo, Déu meu, per merèixer això i que no anem a l’església, que no fas la primera comunió. El pare passejava amb les mans a darrere l’esquena i es preguntava què faríem amb tots els convidats. I jo enmig de tot això, sense voler ser una princesa, ni sentir-me única i especial amb un vestit blanc que em faria inigualable als ulls de tothom. Jo vull anar amb texans.
 
Finalment la mare va poder treure la taca del meu vestit. Sabó, lleixiu, assecador. I vam arribar a l’església. Els últims, però hi vàrem arribar. Tothom ens mirava. Tothom em mirava. A mi, a la princesa amb el seu vestit únic que la distingia de totes les altres. Caminava pel passadís d’una església plena a vessar cap a l’altar on hi eren totes les nenes de la meva classe assegudetes amb els seus pares. Totes vestides de blanc. Inigualables. Úniques. Vaig arribar a l’altar, vaig buscar el lloc buit que quedava per seure amb els meus pares i, de cop, vaig tornar a veure com la mare es transformava de nou. El seu rostre es desfigurava, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Pobreta, feia patir. Què li deu passar?

I va ser llavors quan la vaig veure. Ella, la Júlia, la meva millor amiga del col·le, tan rossa i tan guapa vestida de blanc. Ella va fer que en aquell precís moment a ma mare el seu món se li ensorrés. La seva nena, la seva princesa ja no era única i inigualable. Ja no es podia distingir de les altres. La Júlia portava el mateix vestit que jo. Exactament el mateix vestit de comunió.
 
Jo vaig mirar la mare i no vaig gosar dir-li-ho però, somrient, vaig pensar: veus mare com hauria d’haver vingut en texans? 

Comentaris

    Anònim Agost 24, 2017 3:55 pm
    Que macu!!! Quina història curta tant trepidant,no pots deixar de lleigir i el final fantàstic. Gràcies

Nou comentari