«Vivim en un món que no vol mirar el dolor»

La psicòloga Anna Buxaderas creu que «cal descongelar-se per sentir»


“Carreguem les nostres pors, però també les familiars i socials. A la meva consulta he vist moltes vegades la por al fracàs, al judici, al rebuig, a l’abandó, a la malaltia, a la mort.”

Anna Buxaderas és psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, on amb un equip d’artterapeutes transdisciplinaris imparteix classes en un màster d’artteràpia (dirigit per Mònica Sorín), i rep visites privades. Hi atén adults (i a vegades també nens) per crisis personals, depressió, trastorns d’ansietat o trastorns psicòtics. En llegim 14 reflexions, acompanyades de les fotografies que Albert Alemany va fer a les terceres jornades Art i Societat (organitzades per IATBA i l’Associació ATH) on, a través de l’artteràpia, es van fer xerrades, tallers i performances a favor del creixement i la descoberta personal.


El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.

Foto: Albert Alemany

 


La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.

Foto: Albert Alemany



Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi. 

Foto: Albert Alemany



Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.

Foto: Albert Alemany



Recordo una sessió amb una pacient que estava molt atrapada pel que no li agradava d’ella mateixa. Li vaig demanar que pintés el monstre que veia en ella, va ser preciós el que va passar. Quan el va dibuixar i se’l va trobar al davant, aquell monstre que projectava i que li feia por mirar no era tan monstruós. Només eren les seves debilitats, i en aquelles debilitats hi havia molta humanitat. Va entendre amb profunditat per què va sentir tendresa davant del seu dibuix: les seves debilitats no eren un monstre a erradicar, sinó que necessitava estimar-se tal com era, amb les seves llums i ombres. A fora tot seguia igual, la seva parella, la seva feina, la seva família, però la manera amb què mirava la vida i es mirava a ella mateixa ja era una altra.

Foto: Albert Alemany



Estimar-se tal com ets passa per acceptar la nostra humanitat. Per ser-ne responsable i tenir la llibertat de decidir què comparteixo i des de quin lloc ho faig. Ets lliure de compartir des del ressentiment, però és difícil que això et porti a un bon lloc. Al final tots som molt semblants, però molt diferents alhora, i es tracta de poder celebrar la riquesa del que cadascú pot i vol aportar des del que és. Si no veus el teu ressentiment, és difícil que hi puguis fer alguna cosa. Si no veus les teves pors, tindràs una aparent tranquil·litat però no podràs fer-hi res, no et podràs acompanyar bé a tu mateix. L’art ens permet expressar i transformar. No hi ha ningú que sàpiga com ho has de fer, cadascú pot trobar la seva manera, amb els seus temps, i aquesta també és la riquesa de l’art: que obre tots els fractals, tots els possibles. 

Foto: Albert Alemany



Vivim en una societat que ho vol controlar tot, que vol saber què passarà i evitar els danys. Posaria la mà al foc que els consultoris de tarot estan més sol·licitats que els dels psicòlegs i dels artterapeutes junts. És més fàcil que et diguin què has de fer que pensar-ho per tu mateix, ja que no has d’assumir la responsabilitat de decidir. Però aprendre a pensar i a sentir des de tu mateix és molt més ric.

Foto: Albert Alemany

 

La culpa i la por ens impedeix mirar-nos, però arribar a treure el que portes dins t’allibera. El més important és què fas amb allò que portes dins, en què ho transformes. No és una vomitada, és poder donar-hi un sentit estètic, però no per agradar als altres, sinó per la bellesa de crear. És el plaer i la necessitat de “transformar el que és patètic en meravellós”, en paraules de la psiquiatra Enrique Pichon Rivière. Com deia el pintor Georges Braque “l’art és una ferida feta llum”, com el Concierto de Aranjuez que Joaquín Rodrigo va compondre quan la seva dona estava malalta a l’hospital i no sabia què fer amb la seva angoixa. 

Foto: Albert Alemany



He vist persones que carreguen molta culpa per alguna cosa que senten, que creuen que no és bona, però que quan l’expressen el resultat és delicat i preciós. Es produeix una resignificació d’aquell sentiment i llavors ja no s’ha d’amagar, perquè ha transcendit, s’ha transformat.

Foto: Albert Alemany

 

Hi ha una tendència a l’ansietat. La societat està més focalitzada a semblar que a ser. Hi ha poca connexió amb el que realment sentim. Cal descongelar-se per sentir. M’emociona molt quan veig els alumnes que venen per primera vegada a l’introductori del màster. Hi ha un moment en què els proposem ballar amb els ulls tancats només pel goig de ballar amb ells mateixos, de regalar-se una dansa. Trobar-se amb un mateix, quan feia temps que no et veies o senties, és màgic. Cauen llàgrimes de felicitat. És un moment d’una gran bellesa, i és llavors quan reconec la voracitat i el congelament. És difícil assimilar i assumir tot el que passa al món, sense tenir espais on escoltar-te, ni eines per enfrontar-t’hi.

Foto: Albert Alemany

 

John O’Donohue té un poema que m’agrada molt que es diu Wisdom. Diu que massa sovint ens passem la vida voltant d’una experiència a l’altra, anant de superfície en superfície sense entrar en el més profund. I que és per això que totes les experiències ens deixen una sensació de buidor. Diu que els arbres poden créixer cap a la llum perquè estan arrelats. Que cal anar cap a la foscor, per poder anar cap a la llum. Vivim en un món que té massa pressa, voraç, que busca acumular experiències i negar el dolor.

Foto: Albert Alemany

 

Molta gent ve a la consulta buscant remeis, pastilles, que els digui què han de fer. Però el que passa és absolutament el contrari: veuen que a dins tenen potències i fortaleses per transformar la situació. Una dona a la consulta em va dir que se sentia perduda com si estigués a l’espai, vam buscar una foto de l’espai amb què se sentís identificada. Davant de la imatge ella intentava ordenar el que veia com a caos. Tot era molt mental. La sorpresa va ser que on ella veia caos jo hi veia molta bellesa. Quan l’hi vaig dir, ella també ho va veure i, per sorpresa seva i meva, va esclatar a plorar. Va ser un moment preciós: adonar-te que quan vols controlar-ho tot, et tornes cec davant de la bellesa. 

Foto: Albert Alemany

 

John O’Donohue parla d’anar cap a les arrels, d’estar quiet (que no vol dir bloquejat) per poder acollir el dolor, la frustració, tot el que ens interroga i ens molesta. Per poder anar cap a fora has de poder anar també cap a dins. Aquest poema m’ha inspirat molt per treballar. L’arbre al cap i a la fi és un reflex de les seves arrels: si les arrels són dèbils, l’arbre podrà ser molt bonic per fora però no resistirà una tempesta, tard o d’hora caurà la màscara. Si les arrels són fortes, l’arbre creixerà segur i confiat i podrà entomar tot el que li vingui. 

Foto: Albert Alemany



Connectar amb l’art és connectar amb la veritat que duem a dins. A vegades, hi ha persones que fa tant de temps que se la tapen, que la por és justificada: perquè et pot capgirar la vida o trobar-te molt dolor amagat. Però posar capes i capes sobre el dolor tampoc fa que desaparegui. Viure confrontant és molt més ric, perquè si t’anestesies del dolor també t’antestesies del plaer.

Foto: Albert Alemany

Comentaris

    All Verd Maig 5, 2018 11:55 am
    Quin article més autèntic, ric, ple, expressar-ho amb cites, amb vivències... Art a un diari. gràcies i si, '' Viure confrontant és molt més ric, perquè si t'anestesies del dolor també t'antestesies del plaer. '' Trobem espais per fer-ho!

Nou comentari