Quedo amb la Fina Birulés (Girona, 1956) a Casa Fuster. Sota el braç duc el seu darrer llibre, “Hannah Arendt: el món en joc“, editat per Arcàdia. Avui, a Artesans del temps, la secció feta amb el celler Gramona, parlo amb la filòsofa de què mou –i què encalla– el món d’avui.

El neuròleg Joaquim Jubert em deia que estem fets per obeir, copiar i repetir. ¿Costa molt pensar?

Es pot viure perfectament sense pensar. Però sí que és veritat que sempre pensem a partir de paraules heretades, de conceptes que no hem creat nosaltres. Després en fem una mica el que ens sembla oportú, però no comencem des de zero.

No som tan originals.

L’originalitat passa per què fas amb l’herència que has rebut, no és allò de que de cop i volta tens una il·luminació. Tot el que anomenem originalitat o pensament té alguna cosa a veure amb el que s’ha fet abans, que no vol dir que sigui una repetició, a part que una repetició sempre és molt difícil de fer-la idèntica.

L’altre dia pensava que costa molt saber si ets tu qui fa les coses o si t’indueixen a fer-les, és a dir, des d’on actues.

Saps qui ets en funció del que has fet. Quan algú et relata el que has fet, apareix una mena de personatge que ets tu.

¿Som el que fem?

Som el que fem, i el que som capaços de dir del que fem, o el que els altres són capaços de dir del que fem.

Hannah Arendt em feia pensar que és com si les idees estiguessin adormides i amb un llumí les despertessis. I em fa l’efecte que vivim una mica sense plantejar-nos gaire res, i que, per exemple, el mòbil afavoreix aquesta distracció. ¿El món d’avui de quina forma afavoreix aquest adormiment?

És que no sé si vivim en un adormiment o en una acceleració boja. Com si no ens poguéssim aturar enlloc. Pensar és aturar-se allà on tenim la temptació de precipitar-nos. I és difícil quan estem immersos en aquests canals virals que porten una velocitat enorme. Sí, una manera d’aturar-se és deixar una estona el mòbil. Però no sé si és adormiment, una paràlisi fulgurant, o una acceleració en què estem ficats i no sabem com sortir-ne. I el pensar i l’escriure tenen a veure amb un altre temps: postergat, ajornat. Pensar és retirar-se una mica de les dinàmiques que ens envolten, d’aquest haver d’estar sempre al dia. Vivim a una velocitat patològica.

A vegades penso d’on ve aquest malestar general, quan representa que aparentment tenim tot el que hem de tenir. ¿De la insatisfacció?

Hannah Arendt diu que una part important del que passa és que el món modern ha reinterpretat totes les activitats en termes de consum. No es parla de cinèfils, sinó de consumidors de cinema. Fins i tot les feines d’avui sembla que estiguin destinades al consum ràpid. Ara bé, el malestar no només està en la velocitat, sinó en la forta precarietat de les feines, de les perspectives, de la situació de la gent jove, de la vivenda. No tot és una qüestió d’augmentar la despesa en salut mental, potser es podria augmentar en altres coses i la salut de la gent milloraria.

¿Hi ha pensaments que estan de moda?

Sí, sobretot perquè tot ha esdevingut producte destinat a ser consumit, fins i tot el pensaments. El pensament sempre ha d’estar una mica desencaixat o ser una mica inactual.

A l’exposició Sade del CCCB expliquen que quan Arendt va assistir al judici del nazi Adolf Eichmann, no es va trobar un psicòpata sinó un funcionari gris.

Era el perfecte pare de família del segle XX i del XXI.

I pensava que ara és fàcil mirar el passat i dir que el nazisme era una bestialitat, però, ¿de quins altres mals som còmplices, avui, sense tenir mala consciència?

Eichmann era el responsable de la solució final a tots els països d’Europa: era el que negociava quants trens, quanta gent pujava, com es pagava la deportació. Al judici es presenta com un perfecte pare de família, un administratiu que només mira com fer bé la seva feina per fer contents els seus caps, i mantenir-se en aquest estatus. El que Arendt diu quan parla de banalitat del mal és que, primer, això és molt més perillós, perquè de psicòpates n’hi ha pocs, però de persones normals n’hi ha moltes. I el que s’il·lustra amb els crims del nazisme és que van ser possibles gràcies a una pila de persones que sense cap motiu van permetre grans crims. El que ha canviat és la figura del mal. En els judicis de Nuremberg, que són anteriors als de Eichmann, és la primera vegada que es condemna algú per obeir la llei, perquè obeïen la llei del Reich, per tant, no estaven cometent cap delicte. I la pregunta no és si som còmplices del que passa al voltant nostre, perquè si ho som, ¿què farem? ¿ens autofuetejarem? La pregunta és: de què ens fem càrrec del que passa i del que es fa en el nostre nom. I a vegades podem fer poca cosa, però alguna cosa es pot fer.

Mentre es diu que les persones estem destinades a morir, Arendt ens diu el contrari: no és que moriràs, és que has nascut. Aquest canvi de visió t’activa, et fa veure que pots iniciar el que vulguis.

La possibilitat d’interrompre, d’afegir alguna cosa al món. I actuar és començar. És molt diferent de la imatge de la mortalitat, perquè morir és desaparèixer; en canvi néixer és entrar a formar part d’un món que ja hi era abans que jo arribés, i que pot ser que ni m’esperessin, i suposant que m’esperessin, de tot acabat de néixer no saps qui serà, se n’espera l’inesperat: ves a saber què farà, qui serà.

Aquesta idea m’agrada molt, perquè és contrària a la resignació, al què hi farem.

L’altra cosa és que néixer és entrar a formar part d’un món que ja existia. Per tant, tu neixes, però ni has triat on néixer, ni en quin tipus de societat, ni amb quina herència. Dit d’una altra manera, el naixement és un principi que no és del no-res, sinó d’una certa herència ja no dic biològica, sinó cultural, d’un present polític. No és el mateix néixer jueva, com l’Arendt, el 1906 a Alemanya, que néixer jueva avui als Estats Units. És a dir, neixes en un present polític, que ja arriba interpretat.

Hi ha el que ve fet i el que pots fer tu.

El que pots posar en joc a través de les accions.

¿Són importants les accions?

Les accions i les paraules.

Parles de la responsabilitat.

I té a veure amb fer-se càrrec d’allò que no està totalment sota el teu control. I això és el que és difícil. Si diem que som responsables d’allò que està sota el nostre control, no som responsables de res. És a dir, una cosa és la culpabilitat: qui ha fet aquesta acció és culpable o innocent; però la responsabilitat política és de què em faig càrrec en aquest món en el qual visc. Què vull conservar, què vull innovar, com ho faig per afegir alguna cosa pròpia al món, com ho faig per interrompre, que seria l’acció. La responsabilitat és una mica enorme si la pensem en sèrio.

¿És sortir de tu?

I veure que la teva acció la inicies, però els altres també actuen i reactuen. I per tant, cau en una xarxa de relacions i reaccions que abasta més enllà de la teva intenció inicial.

El que fem mai sabem fins on arribarà.

L’acció per això és fràgil i irreversible, comencem i té resultats il·limitats i imprevisibles, per això es necessita coratge per actuar. Perquè tu inicies l’acció però no saps com acabarà. A L’herència d’Eszter, una novel·la del Sandor Marai, hi ha un personatge que només es jutja a ell mateix per les seves intencions, i veus que, amb les accions, fa barbaritats. Hi ha qui es jutja per les bones intencions i no pel resultat de les accions.

Pots tenir molt bona intenció però que el resultat sigui nefast.

O pots no tenir cap intenció i tens un èxit clamorós perquè la teva acció ha estat oportuna en aquell moment.

Ara la felicitat sembla que sigui l’objectiu a la vida. I aquesta paraula s’ha omplert d’un contingut, d’unes directrius: per ser feliç has de fer això, has de tenir això.

La felicitat personal no és un estat, són només alguns instants. Però sí, ens venen la felicitat com alguna cosa a aconseguir. L’altra cosa és la felicitat pública, que l’Arendt diu que només es pot assolir amb la gent. És aquella experiència que només s’obté quan, amb més persones, reivindiques alguna cosa. I això ho sap tothom que hagi participat en un moviment, encara que després fracassi: l’entusiasme, la capacitat d’acció amb els altres. Podem quedar-nos a casa i no ens morirem pas, podem passejar pel carrer sense tenir ànim d’intervenir en l’àmbit públic, però els moviments de desobediència civil tenen la força de la felicitat pública.

L’altre dia escoltava que deien: hi ha tanta diferència entre el que som i el que semblem.

No sabria què dir, eh, perquè què som si no una aparença. Naturalment que es pot mentir i aparèixer com algú diferent, però bàsicament som aparença: tal com apareixem amb els altres. ¿Qui veritablement som? No ho sé. Més aviat diria jo soc aquella que ha fet tal cosa i a qui li han passat tals coses.

¿Quin paper té l’amor? Ahir jo mateixa em preguntava què és estimar, potser diria sentir-se escoltada i atesa.

No en tinc ni idea del que és l’amor. Em sembla que és un assumpte privat en què dues persones troben una forma de relació que té a veure amb la fusió. Però en canvi, en el context públic, l’amor als altres és un altre tema. Quan Arendt va escriure La banalitat del mal, un dels amics amb qui va perdre l’amistat arran d’aquest llibre li diu: “Tu no estimes el poble jueu”, i ella li contesta: “No, jo només estimo els meus amics, amb l’altra gent hi tinc relació, bona, dolenta, però l’amor només pertany als meus amics”. És a dir, no estimo un poble, no estimo Catalunya, estimo els meus amics.

Sobre el feminisme, ¿tots els homes han de callar? ¿cap home pot opinar?

Hi ha hagut una pràctica que va ser molt criticada del feminisme dels anys 70, que després s’ha anomenat separatisme: reunions només de dones. Amb una gran radicalitat: no els volem, a ells. Es pot pensar com una manifestació estúpida, però si es pensa seriosament, aquelles dones estaven dient: estem tipes que ens diguin què és el femení. Ja ho decidirem nosaltres. Es tracta de pensar en la nostra experiència. I això va ser molt productiu. Només cal veure què passa en una reunió mixta: ells agafen la veu al cap de dos minuts, i no perquè tinguin mala intenció, sinó perquè tenen apresa una forma de masculinitat en què ells són els propietaris de la paraula. És evident que hi ha homes molt assenyats i dones poc assenyades, però en certes circumstàncies cal fer gestos radicals. I clar que poden participar, al feminisme, però hi ha una part que els hi toca a ells, la de repensar què és el masculí: fins i tot quina masculinitat transmeten als seus fills.

Veig polítics que com a acte feminista pinten bancs, o diuen nens i nenes i desdoblen tots els discursos. Hi ha el perill de la superficialitat, ¿oi?

El feminisme és un moviment en auge i els polítics s’apunten a tot. I millor això que no pas que s’apuntin a la misogínia, que alguns hi estan molt apuntats encara que no s’ho pensin. Si parlem seriosament de les modificacions necessàries per garantir la llibertat de les persones, no n’hi ha prou amb les lleis. ¿Com és que si els drets de tots els ciutadans, tant si són blancs com negres, estan reconeguts, encara hi ha racisme? ¿Perquè hi ha tres psicòpates? No, perquè hi ha gent normal, que en són molts, que són racistes: quantes vegades has escoltat “¿què hi fa aquest moro aquí?”. En el nostre país hi ha molts drets reconeguts, però la violència augmenta.

¿Què em diries que és la llibertat?

Poder-se desplaçar més enllà del lloc que tenim assignat.

¿Amb què es confon?

Amb la possibilitat de triar entre dues coses que t’ofereixen: A o B. Però la llibertat és la possibilitat de ser allà on no t’esperen. De no estar en el lloc que tens assignat. La llibertat en el seu sentit mínim és que tu et puguis desplaçar: sortir de la presó. El presoner a qui li han tret la llibertat li han tret la possibilitat de moure’s. A vegades es confon amb el liberalisme. No cal regalar la paraula llibertat al pensament de dretes.

És la manipulació de les paraules: cadascú les carrega d’un contingut diferent.

Aleshores què has de fer, ¿abandonar-les? No, és molt perillós abandonar les paraules i regalar-les a la dreta: se les apropia molt ràpidament i se’t queden el discurs i tot.

¿Hi ha algun pensament que t’acompanyi especialment de Hannah Arendt?

Estar lluny dels qui diuen que necessitem una teoria per saber com actuar. Si ella fes una teoria política que digués què cal pensar per actuar, seria adoctrinament. No ofereix mai una recepta, o un model teòric tancat que ens faci d’airbag de protecció.

És que això ens igualaria, ¿oi?

Sí, igualaria tot el que passa. No pararies atenció a la particularitat de les situacions, sinó que les jutjaries a l’engròs. Tindries un model teòric per encasellar-ho tot, i de models teòrics de com s’ha de viure n’hi ha massa.



Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.

Hannah Arendt: el món en joc

© 2023, Fina Birulés, pel text
© 2023, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició