“Aristòtil pensava que no existeixen bones o males persones, sinó bones o males accions. Un ha de començar a actuar amb generositat, per exemple, per acabar sent generós.” “Perrault insinua que enamorar-se és cosa d’idiotes i bojos il·luminats que, amb la seva mirada amant, són capaços de transformar la realitat. Gent il·lògica, absurda i audaç, que descobreix la bellesa no on els altres creuen, sinó on cadascú la crea.” “Aprèn a riure –recomana Ovidi–, qui sap fer-ho té molt d’encant.”
Podria escriure’n més, perquè el llibre Algú va parlar de nosaltres és una font de saviesa que podem beure glop a glop. Hi trobem articles curts que Irene Vallejo va publicar al diari Heraldo de Aragón, i que ara els tenim en català traduïts per Núria Parés i publicats per Columna. Nascuda el 1979 a Saragossa, Vallejo ha fascinat milers de persones amb una declaració d’amor als llibres: L’infinit dins d’un jonc. L’espero a la llibreria Ona patint: abans que jo li han fet entrevistes, i mentre li fan repetir plànols de televisió, penso si estarà massa esgotada per parlar. Però serà el revés, oferirà un temps lent i atent.
Aquesta conversa forma part d’Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona.
Pel carrer pensava en una sensació que a vegades tinc: quan descobreixo una paraula, fins i tot en català, és com si degustés un caramel, per com sona i pel significat que em dona.
Seria bonic que existís un verb per anomenar l’alegria de descobrir una paraula. El llenguatge ens fa veure la realitat: per exemple, si no saps els noms de les espècies dels arbres, a tots els anomenaràs arbres, i si els dius pel seu nom, n’apreciaràs les diferències. Una paraula és un dit assenyalant. Ho passem per alt, quan és el més enriquidor d’aprendre llengües: amplies la teva i n’aprens d’altres.
Inclús quan pateixes, la desorientació interior és enorme, vas a cegues per dins, i les paraules et poden ajudar a posar-hi nom.
Hi ha una espècie de clarificació o d’alleujament quan trobes la paraula exacta, o l’expressió justa per dir el que et passa. I això passa també quan vas al metge: quan estem nerviosos no sabem explicar gaire bé què ens fa mal, i posar-hi nom d’alguna manera cura.
Aleshores la paraula té a veure amb la salut.
I tant. A L’infinit dins d’un jonc explico que a Egipte un viatger grec parlava d’un temple on hi havia un cartell que deia: “Lloc per a la cura de l’ànima”, perquè a dins hi havia una biblioteca.
Fa 2.500 anys l’orador Antifont es va adonar que parlant podia curar els altres.
És l’antecedent dels psicòlegs: Antifont intentava curar els afligits, els malalts, a través de la conversa: commovent-los, alegrant-los. Va obrir un local a Corint i hi va posar un rètol anunciant que podia consolar els tristos amb discursos adequats. Quan hi anava algun client, l’escoltava amb una atenció molt profunda fins que comprenia la seva desgràcia. I li esborrava de l’esperit amb conferències consoladores. I és que trobant les paraules justes pots curar algú. I això té a veure amb una tradició grega segons la qual la medicina té molt a veure amb la màgia. Els encanteris demanen l’exactitud de les paraules: hi ha una fórmula i si t’equivoques en una sola, l’encanteri pot tenir efectes inesperats. Els antics sofistes també deien que amb una paraula pots influir en l’ànima de l’altre. Amb un discurs pots crear por, pots asserenar, enamorar, seduir, despertar compassió, alimentar l’odi. Un discurs és un encanteri.
Un dels Set Savis deia: “Duc els meus béns amb mi”, i em feia pensar en la riquesa interior, que la pots dur a tot arreu.
El món consumista ens diu que les nostres necessitats són béns exteriors: els compres, els exhibeixes. I oblida que el més important és intangible: el que saps, el que aprens, el que penses. I aquesta és la idea filosòfica dels antics: la fortalesa interior és la teva mirada sobre el món, allò que ets i que ningú et podrà prendre passi el que passi.
La riquesa és invisible.
Sí, diem que és ric algú que té moltes propietats. Però un savi no és ric?
T’ho imagines? O que se li digués pobre a algú que fos un ignorant.
Mira la història clàssica: tot el que tocava el rei Mides ho convertia en or. Per tant, no podia beure, ni menjar, ni estimar, perquè només de tocar una persona, la convertia en una estàtua d’or.
Què és el que ens encega ara?
No parem de rebre missatges que ens alimenten la por. I la por ens fa ser manipulables. A les xarxes socials es premia el conflicte, l’aspror, l’hostilitat. És una comunicació molt ràpida, gairebé com si ens llancéssim pedres. No ens escoltem i no matisem, més aviat ens tanquem en una bombolla que reforça les nostres opinions. Google, a partir de les teves cerques, fa un retrat dels teus interessos, i et fa anar cap a pàgines que reafirmen els teus gustos i idees: et tanca en tu. Mentre que la literatura et porta constantment cap a l’altre.
Parles de recuperar la serenitat.
A L’infinit dins d’un jonc explico que quan Sant Agustí va veure per primer cop Sant Ambrosi llegint un llibre en silenci, va dir: “No està amb mi, físicament està a prop però no tinc ni idea d’on és la seva ment”. I és que llegir és la forma d’allunyar-te de la tirania del temps.
És un dels pocs llocs on pots ser independent.
Sí, et fa menys dependent de la vida social. Quan llegeixes no t’interrompen les notificacions, no et bombardeja la publicitat, no saltes d’una notícia a l’altra, t’allunyes d’aquesta pressa i dispersió. Entres en una altra dimensió on el temps el decideixes tu: tu tries quanta estona t’hi quedes. Pots estar llegint durant mitja hora i al teu llibre poden transcórrer deu anys o deu minuts. I a més, que potser estàs en un llibre que va ser escrit fa tres-cents anys, és a dir, estàs amb persones que ja no hi són però al llibre, sí.
Llegir ens ajuda a parlar?
Llegint aprens a parlar millor: descobreixes paraules, estructures. No estàs fent deures ni estudiant, però es van filtrant en el teu vocabulari interior. I com més rics són els recursos amb què t’expliques, perquè tots som un relat que oferim als altres, més seductor, emocionant, impactant pots ser. I al final el que els altres recordaran de nosaltres no són les nostres idees abstractes, sinó com els hem emocionat quan els hem parlat.
Dius que les coses ben fetes tenen cura de nosaltres.
És així: fer una cosa ben feta perquè la cosa ben feta et cuidi. Però vivim en la cultura del sol ús: ho fas servir i ho llences. És més fàcil tirar-ho que preocupar-te de cuidar-ho, de netejar-ho, de mantenir-ho en bon estat. Però en el moment en què deixem de cuidar els objectes, els objectes ens deixen de cuidar a nosaltres. Tenir-ne cura té sentit: estarà al nostre costat molt més temps i no es transformarà en aquells residus que ens contaminen i fan més lleig el món.
On trobes la bellesa?
Ara la bellesa és una imposició: s’estableix un model al qual tots ens hem d’assemblar perquè així estiguem insatisfets amb el nostre cos, i d’aquesta manera consumim els productes que ens venen per assemblar-nos a l’ideal. Al final és viure en una espiral de descontentament perquè no ens acceptem a nosaltres mateixos: tu t’has d’assemblar a aquest model i no estaràs bé fins que no ho siguis. Que a més són imatges manipulades, amb filtres, il·luminació, cirurgia estètica. Posa al servei tota una sèrie de trampes perquè veiem imatges d’una perfecció cegadora i a continuació, el missatge: si vols assemblar-t’hi transforma el teu cos.
Llavors la bellesa està en el que es considera lleig?
Sí, entra al territori del que és lleig. M’interessa la bellesa més lliure, la que té més a veure amb el que som i no amb el que semblem. Hem assumit una sèrie de servituds que fan que només veiem la bellesa allà on ens l’assenyalen: al motlle, a l’estereotip. És asfixiant.
Mirem en funció dels ulls dels altres i caldria recuperar la nostra mirada.
Sí, i veure la bellesa allà on no ens l’assenyalen. En aquest llibre recullo un text oriental en què un poeta diu: “Quines arrugues més elegants tenia aquella dona”, i es fixava en com una dona havia envellit somrient. I ara cap poeta ho diria, perquè les arrugues per a nosaltres són el sinònim de vellesa, de la por de morir. Quan són un mapa del que hem viscut: del que hem rigut, del que ens ha preocupat.
Parles del taló d’Aquil·les i de la feblesa secreta de cadascú.
És bonic perquè quan Aquil·les era petit, la seva mare, Tetis, el va dur al riu Estix, perquè aquelles aigües tenien el poder de tornar invulnerables els que s’hi banyaven. Tetis va submergir el seu fill al riu aguantant-lo pel taló, impedint que les aigües màgiques li toquessin aquella part del cos. I el missatge és: viure és ser vulnerable. Tots tenim aquest taló en algun lloc del nostre interior. I les febleses ens fan accessibles als altres, perquè al final connectem més amb les debilitats que amb les fortaleses dels altres.
Quina idea d’amor de les que hi havia al passat t’agrada?
Els grecs distingien l’eros de la fília. L’eros és una set que no s’acaba mai: quan aconsegueixes un amor, n’anheles un altre i mai estàs satisfet. I és un bon diagnòstic, perquè tots tenim una mica d’eros a dins. I després Aristòtil parlava de la fília: és l’alegria pel que hem construït, l’estima pel que no ens fa falta. S’acostuma a associar a l’amistat però també pot haver-hi fília en una relació de parella o amb un fill. Al final, l’amor és una obra d’art que fabriquen dues persones juntes.
Per molts nens llegir és una pallissa. Com ho podem fer perquè el saber recuperi prestigi?
Sempre em pregunto: quan se suposa que el saber ha tingut prestigi? Perquè al llarg de la història ha llegit molt poca gent. Durant molts segles la majoria vivia sense haver vist mai un llibre, i després, l’analfabetisme ha estat enorme fins fa cent anys. La nostra gran fita, de la qual n’hem d’estar molt orgullosos, és que al principi només llegien els qui tenien molts diners i pertanyien a grans famílies, i ara pot arribar als llibres quasi qualsevol persona a través de les biblioteques, les llibreries…
Però no hi van gaire, oi?
Però és més important haver fet possible l’accés a tothom que l’obsessió pel nombre de persones que llegeixen. Perquè la lectura té una dimensió de llibertat que és insubornable: no pots obligar ningú a llegir, perquè ho avorrirà. I tots els avantatges que té llegir els té quan ho fas per decisió teva, quan arribes a un llibre i estàs receptiu al missatge. En termes de macrohistòria mai s’havia llegit tant com ara. Mai hi havia hagut tanta gent alfabetitzada al món. Els clàssics els ha llegit més gent al segle XXI que al segle en què van ser escrits. Tenim un nombre de biblioteques com mai hi havia hagut a la història, i són llocs plens de vida: als immigrants els ajuden a llegir, a omplir documents, a presentar currículums, hi van els pares amb els fills…
Tampoc és quant llegeixes, sinó com llegeixes, oi? Pots llegir cent llibres i no haver entès res. I el que es diu que els llibres et fan més bona persona també és relatiu.
En general és millor llegir que no llegir, però tampoc podem dir que qui llegeix és millor persona que qui no llegeix. De totes maneres, tu has agafat algun llibre pensant: “Si el llegeixo, seré més empàtica?” Oi que no?
No, en tot cas potser en serà un efecte. Nuccio Ordine en parla, de la utilitat de l’inútil.
La paradoxa és que moltes de les coses que fem desinteressadament acaben sent les més útils a llarg termini. Si ens posem així: per què serveix tenir fills? Perquè si ho penses en termes econòmics, és una ruïna, et pren hores de dormir, llibertat, calma. Per què serveix la poesia? Per què serveix el plaer? Per què serveixen els nens? Per què serveix la música? Hi ha d’haver coses a la vida amb què ens relacionem d’una forma no utilitària. L’art és com les zones verdes de les ciutats: algú que vulgui construir-hi edificis dirà: “No és una zona útil, els arbres no són un negoci”. Però si no hi ha zones verdes, la gent és molt més infeliç. Necessita anar-hi, respirar, jugar, córrer amb les bicicletes, patinar, sentir el so de l’aigua, dels ocells. Els llibres són els parcs i boscos de la nostra vida. L’art no és útil però és imprescindible.
“Demà començaré a viure de debò, demà, dius sempre. Però digues-me: aquest demà, quan arribarà? Que lluny, aquest demà! On és? On s’ha d’anar a trobar?”, escrivia el poeta Marcial. La idea d’ajornar la vida ve de lluny.
Hem substituït l’habitar el temps pel córrer per guanyar temps. És curiós com utilitzem el llenguatge: quan fem les coses ràpid diem que estem guanyant temps, quan de fet, no estem guanyant res, ningú ens augmenta el temps. I l’espai en què no fas res productiu és temps mort. O: estic matant l’estona. Quina relació tenim amb el temps tan violenta: el volem estirar, matar, tallar. Quan faria falta una relació molt més fluida, natural i espontània. El que diu Marcial és cert: mai vivim en cap altre lloc més que en l’ara. I aquest ara és molt fugitiu. Però hi ha la possibilitat d’intentar estar-hi sense pensar en guanys. Com aquest ara en què estem parlant sense pensar en la promoció ni en guanyar-nos la vida: estem gaudint del plaer d’una conversa.
És que una bona conversa és de les coses que més m’atreuen. Em rendeixo davant d’algú que sàpiga parlar bé.
És molt eròtic. És com si la conversa et creés una realitat en la qual oblides el que has de fer i això és bonic. Són importants aquestes estones i no estar sempre planificant i buscant utilitat al que fas. La vida al final és una suma de trobades amb persones, i mai n’hi haurà cap d’idèntica. Fixa’t en aquests nens que estan aquí jugant [des de la llibreria se sent com s’engresquen a l’escola del costat], la forma com s’entreguen al joc.
Poder-te entregar a alguna cosa.
Sí, i en comptes d’una pilota, tenim les paraules: tu me’n passes i jo te les torno. Però quan trobes una persona que ho calcula tot, et fa una sensació de fredor i de distància. I sembla que aquest és l’ideal al que tendim: buscar el rendiment immediat. I això és el que està arraconant les humanitats.
És com si ens convertissin en màquines.
Ens diuen: “Heu d’escollir la carrera que tingui més sortides”, com si en comptes de persones fóssim autopistes. I estem duent molts joves a carreres que no els interessen només per la promesa d’un estatus, d’un salari. Quan hi ha moltes professions en què la vocació és importantíssima. Quan algú només té una feina pels diners, és més fàcil corrompre’l. Si un polític només hi és per fer diners, serà més fàcil anar a cop de maletí. Si ets una persona que ho fas per convicció, serà més difícil que hi accedeixis.
Però és una estafa terrible, perquè hi ha gent de la meva edat que està deprimida: on està el sou que em prometíeu?
Clar, i a sobre no trobes sentit al que fas. Si la teva feina és una de les principals activitats a què dedicaràs la teva vida –vuit hores al dia en els millors dels casos–, que et sigui avorrit i tediós és l’infern. Els diners llavors per què et serveixen?
Per anar-te’n de vacances ben lluny i oblidar-te de la feina.
Quan vaig dir que volia estudiar filologia clàssica fins i tot el meu professor de llatí em va dir: “Amb l’expedient que tens, vés a ciències”. Ens oblidem que el que fem millor és el que ens apassiona. A més, la passió que poses a la teva feina es transmet: és una energia que va transformant els altres. Però una persona que només fa que mirar el rellotge perquè sigui l’hora de marxar, quin estímul t’ha de donar?
A l’escola, a part d’ensenyar a escriure, s’hauria d’ensenyar a parlar?
Sí, al món anglosaxó és normal fer un debat a classe: assignar una posició, que se n’informin, que preparin els seus arguments, que els exposin. A Itàlia es fan molts exàmens orals. I és molt bo perquè, facis el que facis, hauràs d’explicar-ho, exposar-ho, convèncer, entusiasmar altres persones. I tot això es fa amb la paraula: és la clau de tots els calaixos. També hi ha un ritual de la conversa que consisteix a escoltar l’altre, i això requereix pràctica, perquè hi ha persones que volen acaparar.
Aprendre a escoltar l’altre, no només a tu mateix.
Sí perquè una conversa és un torn. S’aprèn a la família, però seria bo que a l’escola també s’aprengués a escoltar.
[Acabem, li demano si em pot signar el llibre, i mentre ho fa em comenta:] El que és trist és que l’escriptor ho acapara tot i la gent no es fixa ni en les editorials, ni en els traductors, ni en els maquetadors. De fet, els que fan les revisions dels llibres no figuren enlloc. És un ofici on només es veu l’escriptor, però hi ha moltíssimes feines al darrere, seria bonic que ho diguessis.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
© Títol original: El futuro recordado (2020) i Alguien habló de nosotros (2017).
© Irene Vallejo Moreu.
© De la traducció: Núria Parés Sellarès.
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S. A. U.
Pots comprar Algú va parlar de nosaltres a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
3
