Foto: Amanda Tipton


El cos és més intel·ligent que jo. Sempre té la raó. A vegades, per exemple, em vull enganyar i va, quedo amb X que, tot i que no sé què té que em grinyola, potser va bé. I, patapam, quan hi soc, em ve aquell nus enmig del pit. O goso fer allò que, encara que sembli impossible, em fa brillar els ulls només de pensar-hi. I sí, ho intento i, no sé com, va bé. I és així com el cos em fa d’alarma i d’estímul. A vegades són fiblades petites, intuïcions diminutes que venen de ves a saber quin pou de dins meu i que l’acaben encertant. I és gràcies a elles, encara que a vegades les intenti ignorar, que no he perdut el nord.

El cos sap que hi ha persones que m’asfixien. A qui no els puc confiar res de mi perquè sé que em trinxarien de nou. I a prop seu soc un gat alerta, pendent de saltar, d’esgarrapar-les o de fugir-ne. Amb elles soc, precisament, el que mai vull ser: la versió més corcada de mi. A algunes, les conec des que vaig néixer. Potser és per això que l’esperança que allò es converteixi en alguna cosa sana, bona, sempre hi és. Però com n’és, d’esgotador, mantenir relacions buides.

El cos també sap –i com li agrada, que la vida li ho recordi amb exemples en directe i a càmera lenta– que n’hi ha d’altres que em salven. A vegades els conec de fa poc i els veig poquíssim. Però m’omplen i treuen el millor de mi. Quan hi parlo noto com els nusos se’m desfan. I llavors respiro d’una altra manera, com si dins meu hi cabés més aire que abans. És tan alliberador que algú et llegeixi tal com ets, que t’escolti de debò, que et trobi punts de llum i te’ls ensenyi perquè els facis més grans. Que sigui així de fàcil. És tan alliberador poder ser vidre davant algú que també necessita ser vidre.

El cos ho sap, que hi ha relacions que pesen i d’altres que t’eleven. Que n’hi ha que et fan el caminar farragós i d’altres, lleuger. I ho escric per no oblidar-ho mai més: hi ha persones que val la pena que respirin ben lluny de mi i d’altres amb qui la vida –aquesta cosa curta que ens travessa a tota velocitat– té més gust de vida.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Diego a agost 12, 2019 | 21:59
    Diego agost 12, 2019 | 21:59
    No és el cos...és el cor, l'ànima...però és ben cert...gràcies!!
  2. Icona del comentari de: Josep Lluís Grau a agost 13, 2019 | 11:49
    Josep Lluís Grau agost 13, 2019 | 11:49
    Meravellosa descripció de com les relacions humanes ens poden apropar o allunyar de la felicitat i fins i tot de la salut. Felicitats!
  3. Icona del comentari de: Paula Vicens a agost 15, 2019 | 13:01
    Paula Vicens agost 15, 2019 | 13:01
    I pensar que hi ha moltes persones que no poden fruir d'aquest privilegi (perquè no han tingut l'oportunitat d'escoltar-se gràcies a ser escoltats)... Fem que tots els nens tinguin l'oportunitat de sentir com el cos els guia pel món relacional...
  4. Icona del comentari de: Paula Vicens a agost 15, 2019 | 13:06
    Paula Vicens agost 15, 2019 | 13:06
    Les relacions funcionen gràcies a la possibilitat de ser el que ets, tal com ets i això no és possible si no "sents el que sents i saps el que saps" (https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html) Gràcies per explicar-ho tan bé!
  5. Icona del comentari de: Anònim a agost 25, 2020 | 10:29
    Anònim agost 25, 2020 | 10:29
    Em sembla molt il.lustratiu quan parla del cos com a representacio de les emocions . Es ben cert q hem de fer lectura del q sentim i el cos es un bon llibre.
  6. Icona del comentari de: Tina69 a agost 25, 2020 | 14:13
    Tina69 agost 25, 2020 | 14:13
    Tens una gran capacitat d'escriure ben bé de dins cap a enfora. Ho fas molt bonic.
  7. Icona del comentari de: Anònim a agost 25, 2020 | 15:46
    Anònim agost 25, 2020 | 15:46
    Ben escrit i real.El nostre cos...reflex del cor i ànima parla.Difícil i repte el camí de les emocions.
  8. Icona del comentari de: Cristina Roset a agost 25, 2020 | 16:40
    Cristina Roset agost 25, 2020 | 16:40
    Aprenentatge de vida... saber estar a prop, amb estima, d'aquells que ens eleven i saber apartar-nos d'aquells que ens fan el cami de la vida farregós. Que important, per caminar amb seguretat i Amor
  9. Icona del comentari de: Àngels PB a agost 25, 2020 | 18:20
    Àngels PB agost 25, 2020 | 18:20
    Sentir-se fràgil per què ets transparent com el vidre i a la vegada no pot canviar tal com ets per què sempre hi ha gent que no ho enten i ho perceb al revés. El contacte amb qui pots compartir-ho tot és un privilegi.
  10. Icona del comentari de: Anònim a agost 26, 2020 | 03:56
    Anònim agost 26, 2020 | 03:56
    totalment identificada, no soc una cosa rara.Amb aquesta necessitar de buscar, exigir sempre la veritat que fa que ens quedem sols i aillats.
  11. Icona del comentari de: Nani M.P. a agost 26, 2020 | 17:29
    Nani M.P. agost 26, 2020 | 17:29
    I com més camines per la vida, el cos s'expressa amb més agilitat i "sabiduria". Bon article!
  12. Icona del comentari de: Jaume PATUEL a agost 28, 2020 | 10:10
    Jaume PATUEL agost 28, 2020 | 10:10
    Ni cos ni ànima ni esperit TOT ES UNA SOLA REALITAT que ens empeny, ens guia i ens cuida. Només cal saber autoescoltar-se....d'aquí tenir cura del nostre EGO, que no és el propietari de la nostra vida sino el gestor. Ara bé, quanta més informació tingui, millor gestió... per això la corporalitat ens diu tantes coses... no només el cos....Gràcies.
  13. Icona del comentari de: Pepita areny a setembre 03, 2020 | 14:51
    Pepita areny setembre 03, 2020 | 14:51
    No es por descriure millor , de com , les relacions humanes de calitat et poden arribar a treure lo millor de tu mateix.

Respon a Josep Lluís Grau Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa