Foto: Pedro Ribeiro Simões
Soc lenta, dic, a mastegar la vida. He de dir l’ensurt moltes vegades, com un mantra, perquè em fugi del cos. He de dir l’amor moltes vegades, com un res, perquè se’m quedi tatuat al cos. He de dir el nom de la mare moltes vegades, com una lletania, perquè acaroni el meu quan ella ja no pugui recordar-lo. He de dir germà, amiga, pell, germana, pare, barreres de fusta de l’entrada, Valparaíso, oceà, bicicleta, pànic, gàbia, malson, cadira de vímet. He de dir vi negre i formatge de cabra, taula reservada al fons del nostre bar, solstici d’estiu i quatre poetes perduts a l’autopista. Els teus ulls. Els camins que no he escollit. Les vides que no he viscut. Aquest moment d’avui -el cotxe al taller, la cua del súper, una coca d’espinacs esperant-te al forn. He de dir-ho tot moltes vegades, perquè la vida no em rellisqui per la pell com si estigués feta d’escates.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
