Els fils invisibles

Arxivat a: General

Teixir complicitats. Se n’ha abusat massa, d’aquesta manera de dir això, i comença a despertar cert rebuig. Fa poc, un editor independent va escriure no sé on que “teixir complicitats i crear sinergies són dues expressions que haurien d’estar prohibides”. Era un comentari contra els tòpics del llenguatge, no pas contra les complicitats ni les sinergies. Un editor, més encara si és independent, depèn en bona part de les complicitats per sobreviure.

Doncs no les teixim, va: cosim-les. Busquem-les. Fabriquem-les. Construïm-les. Regalem-les. Guanyem-nos-les. El que no podem fer és exigir-les: el verb exigir grinyola, al costat d’una paraula amable com complicitat. Però val la pena que hi siguin. Perquè sumant complicitats i col·leccionant afectes (i multiplicant esforços, per descomptat) potser no arribarem a la lluna, però almenys podrem caminar. Costa fer créixer qualsevol projecte sense aquest ingredient intangible que ens anima a tirar endavant.

 

Parlo del sector cultural perquè és el que conec, però suposo que deu ser aplicable a la majoria de gremis. Des que la crisi se’ns va instal·lar a casa com una malaltia crònica que hem d’assumir per nassos i per sempre, la millor forma de resistir és ajudar-nos tant com puguem tots a tots. Que hi ha algú amb prou empenta per engrescar-se a obrir una llibreria, a produir una obra de teatre, a muntar una editorial…? Cap cop de mà serà sobrer. Els obstacles ja trucaran a la porta sense que ningú els invoqui.

Una col·lega em diu que està infinitament agraïda a “la xarxa de fils invisibles” que li han permès mantenir-se dreta des que, fa uns anys, va decidir comprar una llibreria que es moria. Diguem-ne així: fils invisibles. Favors. Picades d’ullet. Diguem-ne com bonament ens plagui, però apostem-hi. Quan el pastís és petit, una de dues: o ens el repartim amb alegria, o intentem fer la traveta als companys de festa per menjar-nos-el tot nosaltres. Hi deu haver pobres d’esperit que trien la segona opció sense remordiments, però el cos va per lliure: tard o d’hora els atacarà el mal de panxa.

Nou comentari