“El ducto Straus diu que auria dascriura las cosas que penso i recordo i tot allo que em pasi a parti dara.” Ho escriu Charlie Gordon al seu diari, amb els errors propis de qui tot just comença a escriure. En Charlie té trenta-dos anys i una discapacitat mental. Uns científics li plantegen la possibilitat d’operar-lo, com ja han fet amb un ratolí de laboratori, l’Algernon, per fer-li créixer la intel·ligència i contribuir al progrés de la ciència.

L’Altra Editorial i l’Editorial Males Herbes han creat el segell Les Altres Herbes. El primer llibre que han publicat és Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes, un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX que no ha deixat de reeditar-se al llarg de seixanta anys, que va guanyar el Nebula Award –el premi més important de la literatura de ciència-ficció– i que ha influenciat diverses generacions de lectors. En llegim un fragment, en la traducció que n’ha fet Pep Verger i Fransoy i en sortegem 5 exemplars. Podeu participar-hi fins al 29 d’octubre, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *

Foto: Catorze



Ella l’escridassa… no, escridassa el seu pare. «No me l’empor­taré. No té res!».

—Rose, no servirà de res continuar fent veure que no passa res. Només cal que el miris, Rose. Té sis anys, i…

—No és cap beneit. És normal. Serà exactament igual que tots els altres.

Ell es mira amb tristesa el fill que juga amb la corda i en Charlie somriu i la sosté per mostrar-li que n’és de bonica quan dona voltes i voltes.

—Deixà això! —xiscla la mama, i de sobte la fa caure amb un cop violent de la mà d’en Charlie, i s’estavella sorollosament contra el terra de la cuina i s’esmicola—. Ves a jugar amb els cubs de l’alfabet.

Resta immòbil, espantat per aquell escàndol inesperat. Co­mença a recular abaixant el cap, sense saber què farà ella. Li comença a tremolar tot el cos. Ells discuteixen, i les veus inces­sants provoquen una pressió angoixant dintre seu i un senti­ment de pànic.

—Ves al lavabo, Charlie. No t’atreveixis a fer-t’ho a sobre.

Vol obeir-la, però les cames estan massa fluixes per moure’s. Alça automàticament els braços per protegir-se dels cops.

—Déu meu, Rose. Deixa’l estar. Li has fet por. Sempre ho fas, i el pobre nen…

—Però per què no m’ajudes? Ho haig de fer tot jo tota sola. Cada dia provo d’ensenyar-l’hi… d’ajudar-lo a posar-se al nivell dels altres. Només és una mica lent, res més. Però pot aprendre igual que els altres.

—T’estàs enganyant a tu mateixa, Rose. Això no és just ni per a nosaltres ni per a ell. Fer veure que és normal. Portar-lo com si fos un animal que pogués aprendre a fer numerets es­tranys. Per què no el deixes estar?

—Perquè vull que sigui igual que els altres.

Mentre discuteixen, la sensació que li tenalla les entranyes es fa cada cop més intensa. Li sembla com si el ventre li hagués d’explotar i és conscient que hauria d’anar al lavabo com ella li ha dit tantes vegades. Però no pot caminar. Té ganes d’asseu­re’s allà mateix a la cuina, però això no està bé i ella li clavarà una bufetada.

Vol la corda de grans i anelles. Si té la seva corda i la mira com dona voltes i voltes, serà capaç de controlar-se i no fer-s’ho a sobre. Però la joguina està trencada i algunes anelles són sota la taula, i algunes, sota la pica, i la corda és prop dels fogons.

És força estrany que encara que pugui recordar clarament les veus, les seves cares continuen borroses, i només puc veure detalls generals. El papa imponent i assegut pesadament. La mama prima i amb moviments àgils. Quan els sento ara, tot discutint l’un amb l’altre anys enrere, m’assalta l’impuls de cri­dar-los: «Mireu! Allà, allà al fons! Mireu en Charlie. Ha d’anar al vàter!».

En Charlie està dret, quiet, aferrant i estirant-se la camisa vermella de quadres mentre discuteixen sobre ell. Les paraules entre ells dos són com espurnes irritades… una ràbia i una cul­pa que ell no pot identificar.

—Pel setembre tornarà a l’escola primària i repetirà el curs.

—Per què no intentes veure la realitat? La mestra diu que no és capaç de fer la feina d’una classe normal.

—Aquesta bruixa de mestra? Ah, amb bruixa em quedo cur­ta. Que em torni a buscar les pessigolles i faré molt més que escriure al consell educatiu. Li arrencaré aquells ulls porcs de meuca. Charlie, per què et recargoles d’aquesta manera? Ves al lavabo. Tu sol. Ja saps el camí.

—No veus que vol que l’hi portis tu? Té por.

—No em vinguis amb romanços. És perfectament capaç d’anar al lavabo tot sol. El llibre diu que això li dona confiança i un sentiment d’èxit.

El terror que l’espera en aquella freda cambra enrajolada l’aclapara. Té por d’anar-hi tot sol. Estira el braç per agafar la mà d’ella i somica: «lava… lav…» i ella enretira la mà del nen d’una manotada.
—Prou —diu amb severitat—. Ara ja ets gran. Pots anar-hi tot sol. Entra ara mateix en aquest lavabo i abaixa’t els panta­lons com et vaig ensenyar. T’aviso que si t’ho fas a sobre rebràs.

Gairebé ho puc sentir ara, les punxades i els nusos als seus intestins mentre tots dos l’escruten clavant-li els ulls esperant veure què farà. El seu somiqueig esdevé un plor suau quan de sobte no pot controlar més, i gemega i es tapa la cara amb les mans mentre s’embruta.

És calent i tou i sent la confusió de l’alleujament i la por. Allò és seu, però ella l’hi traurà com fa sempre. L’hi traurà i s’ho quedarà per a ella. I li escalfarà el cul. Ella se li apropa, xisclant que és un nen dolent, i en Charlie arrenca a córrer cap al seu pare perquè l’ajudi.

De sobte, recordo que ella es diu Rose i que ell es diu Matt. És ben curiós haver oblidat el nom dels teus pares. I què passa amb la Norma? És estrany que durant molt de temps no hagi pensat en ells. Ara m’agradaria veure la cara d’en Matt, saber què pensava ell en aquell moment. Només recordo que quan ella va començar a escalfar-me el cul, en Matt Gordon es va girar i va sortir de l’apartament.
M’agradaria veure les seves cares més clarament.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.


Flors per a l’Algernon


© 1959, 1966, Daniel Keyes.
© de la traducció: Josep M. Verger i Fransoy.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa