Foto: Laura Barbato
El teu llibre promet, t’han dit avui, i has pensat que les promeses no existeixen. Com els condicionals, diuen els savis, com el passat, com el futur, allò de l’ara. El teu llibre promet justament ara que tu ja no creus en cap promesa i molt menys en els versos que diu que diuen que tornaran a venir. Ara que el cos se t’ha tornat a fer crit entrebancat a les costelles i ahir hauries dormit amb algú i avui no sabries ni com rebre una abraçada. Passeges els versos i la febre per una nit tan fosca com les teves nits d’estiu a l’illa i xerres més del compte per no escoltar el vent que et bufa dins l’orella esquerra.
De tornada a casa, engegues la ràdio del cotxe. A dos-cents metres del teu carrer ensopegues el camió de les escombraries. Respires fondo, atures el motor, deixes la música encesa. I ho plores tot.
* text publicat al blog La vida té vida pròpia.
2
0
