Catorze
Eloy Fernández Porta: «Buscar aprovació a internet només porta tristesa»

¿Desbloquearme? ¿Para qué? ¿Para volver a ser mano de obra barata en la mísera industria del Saber y de las Artes? ¿Para que unas cuantas instituciones insolventes se repartan las últimas mollejas de este cerdo flaco y gris? Olga me abandonó, me dejaron la mayor parte de mis lectores, no sirvo. Quizá sea mejor ser un inútil.”

Arribo a l’estudi del David Ruano, amb qui encetem la secció Retrats, on ell farà les fotos, i jo, la conversa. La primera, amb Eloy Fernández Porta, que justament al llibre Los brotes negros. En los picos de ansiedad (Anagrama) també fa un retrat: de les clavegueres del món de la cultura, de l’ansietat, la depressió, la solitud, de la pèrdua de control sobre un mateix, del dolor més fondo, en definitiva: dels tabús i silencis i incomoditats que aquests temes, tan compartits i tan ben amagats, generen. Perquè cal ser productius, somriure, tirar endavant i, sobretot, tapar. Però quin preu té aquesta manera de viure? El David Ruano se’n va a editar en una altra sala: “Quan acabeu, truqueu a la porta i farem les fotos”. Ens quedem l’Eloy i jo sols. Comencem.

Foto: David Ruano


No hagas eso, cabeza. Por favor“, escrius. És com si fóssiu dos: el que tu demanes al cap, i el que el cap, sense fer-te ni cas, fa.

Sí, és una ruptura amb un mateix. En els moments més intensos del trastorn d’ansietat vaig deixar de ser amo dels meus pensaments i dels meus actes. El llibre és un diàleg amb una persona que no sé ben bé qui és, perquè no és l’Eloy que complia, que respectava els horaris i que si fa no fa se’n sortia.

Parles de totes les veus que hi ha al cap, que et dominen i et porten a la destrucció.

Quan els metges medievals parlaven de possessió no anaven desencaminats, és ben bé la sensació que vaig tenir. Veus, ecos, idees intrusives que es tornaven obsessives, que m’impedien el raonament lògic i que em negaven per la vida pràctica. Fins i tot la idea d’agafar la roba i posar-la a la rentadora se’m feia una muntanya.

Em feies pensar que el dolor és un desconegut, que és dicífil saber d’on ve: si és un dol pendent, si t’han dit una paraula que t’ha obert una ferida que ni sabies.

Hi ha un misteri. Els analistes fan servir la paraula multifactorial: “En això que té vostè s’hi han combinat antecedents genètics, estructures de la personalitat i de l’educació, antecedents de depressió –que n’havia tingut als vint-i-pocs anys i abans també però no diagnosticada–, amb problemes financers, i problemes propis dels quaranta i escaig anys”.

Hi ha el mecanisme del cap: com un record es pot repetir compulsivament.

Aquí hi ha la imaginació analògica: records negatius que em portaven a records negatius. O el diàleg interior que tenia amb persones del passat que havien estat importants per a mi: les feia presents en la imaginació i tornava a representar les emocions negatives que m’havien generat. Ben bé com si m’hagués de repetir a mi mateix una sensació de menyspreu fins esgotar-la.

També t’imagines que et retrobes una persona i que l’hosties.

Està molt bé que hagis tret aquesta part. Molta gent l’evita perquè és immoral. Té a veure amb la imaginació dels límits. Em trobo molt malament, miro el balcó de casa: si m’hi llanco de dalt a baix, s’acabarà el patiment psíquic. O em fico en una baralla, que un cop ho vaig fer, i acabo a l’hospital o a comissaria, i així no queda al meu cap, sinó que el món exterior m’envia una sèrie de missatges, ja sigui enviar-me a judici o posar-me una denúncia.

Quins temes incomoden o t’intenten evitar?

El dol de llarga duració, no per la mort d’algú sinó per ruptura emocional.

Quin més?

Fer-se mal un mateix. Quan amb les pastilles no n’hi ha prou o quan l’episodi és massa intens, és una solució que no està ben vista. Les ideacions suïcides potser són més passadores perquè hi ha més tradició literària. El problema és que les autolesions, que estaria bé que se’n parlés més en públic, s’interpreten com un acte irracional, o un intent de posar fi a la vida, quan és un recurs per atenuar el dolor psíquic.

Dius que tot va començar de nen, quan tenies aquella mestra manipuladora.

L’angoixa, la preocupació permanent i l’ansietat no comença als vint anys sinó de petit. Un estudiant universitari que cada nou setmanes té una ronda de cinc i sis exàmens i treballs consecutius, té un desgast psicològic molt fort. Recordo que quan estudiava hi havia discussions entre companys i la raó de fons és que estàvem en una situació massa tensa, amb una exigència excessiva. Alguns se’n sortien amb cafès o Pharmaton, d’altres recorrien a un medicament que es recepta per l’arrítmia cardíaca. Per tant, la necessitat de prendre substàncies per complir comença en el sistema educatiu.

He vist nens plorant per l’exageració de deures que havien de fer. De petit ja t’entrenen per adaptar-te a aquest model.

Sí, i t’ensenyen a callar-t’ho i a fer el cor fort.

Quina relació tenim amb el dolor?

Ens han educat per ser més comprensius amb el dolor físic que amb el mental. La majoria de les teràpies comencen tard. El metge escolta: “No estic rendint, no estic treballant bé, tinc por de perdre la feina, em puc fer mal a mi mateix o puc fer mal a una altra persona o ja ho he fet”. I se sent obligat a receptar de manera preventiva. Però amb el tema de la sobremedicació s’exagera i es generalitza una mica, es diu que se n’haurien de receptar menys: però quants menys i quins? I per a qui?

Un dels problemes de tot plegat és la feina?

Sí. En primer lloc, el cost de la vida, perquè si fos més baix, les tensions de la feina serien més tolerables.

El cost de la vida t’obliga a l’explotació.

Una autoexplotació que a vegades hi pots posar nom i cognom: és aquest cabrón que m’hi obliga i no m’hi puc tornar perquè és el meu cap. Però entre els autònoms, i m’hi incloc, això dona lloc a dinàmiques d’autoexplotació i d’explotació d’amics, coneguts i saludats. És a dir, estem explotats i fem d’explotadors. I això crea una situació en què ningú és el gran culpable del problema.

Tothom hi juga.

Sí, tal com està estructurat és molt difícil sortir-ne. Jo mateix, com a treballador del sector cultural, he fet feines laborioses per menys diners del que valien, i també he demanat a altres persones que en fessin. L’avui per tu demà per mi és el que sustenta la producció cultural i la creativitat.

Poses l’exemple de quan et van demanar d’escriure una ressenya per 10 euros bruts i encara et deien que no t’oblidessis de fer la factura.

L’altre dia em va arribar un correu d’una institució. Estan estudiant el problema de la precarietat en el sector cultural i volen dedicar-hi el número especial d’una revista en què em conviden…

Ai, ai, ai.

…a participar-hi amb un text d’unes vint-i-cinc pàgines a canvi de dos-cents euros bruts. Encara no he respost. El que hauria de respondre és que no cal que faci el text: aquest mail explica la situació molt millor del que la podria explicar jo.

La por d’alguns és que no participar d’aquest voluntariat et pot fer invisible.

Sí. A més, hi ha raons de dretes i d’esquerres per explotar i ser explotats. En les d’esquerres hi ha la lògica de la militància, del compromís, de la bona voluntat dels creadors que acaba portant al mateix estat físic d’esgotament que l’explotació a la fàbrica.

La cultura és el més semblant a l’esclavatge?

Diria que sí. Les qualitats que es demanen al treballador del sector cultural són tan útils que han estat imitades per altres professions: cal que siguis creatiu, que t’apassioni la teva feina, que si se t’acudeix una novel·la, estiguis disposat a dedicar-hi els caps de setmana, la Setmana Santa i les vacances. La idea que per a un novel·lista no hi ha experiències dolentes perquè totes les pots sublimar creativament és molt útil.

Si fossis fuster i, va, has de treballar fins a les tantes de la nit, i per Nadal, i en qualsevol festiu, es veuria clarament fora de lloc.

El cirurgià no es pot endur la taula d’operacions i el pacient al menjador de casa. En canvi, les taques deslocalitzades del sector cultural fan possible un ritme de producció vint-i-quatre set.

Hi ha la passió.

Que és un mèrit o un gran defecte. L’ètica del bon militant és espartana o, segons com, cristianoprimitiva: la del sacrifici i de la responsabilitat extrema del treball propi.

Roja emergencia, la del trabajador que empieza su carrera y no logrará continuarla, la del artista que se quedará para siempre en el estatus de promesa“. M’imaginava que obria el cubell de les escombraries de la cultura i hi trobava això.

A L’art de fer-ne un gra massa vaig parlar de la figura de l’emergent. He col·laborat amb artistes que tenen menys de 35 anys. Se suposa que a partir d’aquesta edat el creador es consolida: l’ha fitxat una bona galeria, ven prou obra per viure’n si no completament, en part. Però a les convocatòries d’art emergent s’hi segueixen presentant persones molt més grans, que si mires el seu currículum veus que exposen arreu d’Europa, que són famosos, però que segueixen compartint pis i tenint ingressos molt irregulars. De fet, les persones de la meva edat treballen en posicions semblants a les que tenien als 25 anys, amb un cost de la vida molt més alt. La carrera laboral es veu com una escalada progressiva, però més aviat és com l’escala dels quadres de l’Escher, que el personatge fa l’efecte que estan pujant però estan baixant.

Escher, Relativity


I també veure que en un moment el sector cultural t’eleva i després t’esborra.

És molt bèstia i és el que passa a la majoria dels creadors. En l’àmbit de la música encara és més clar: als 22 el món sencer coneix el teu nom i als 25 has desaparegut. Vaig escriure el guió per a una peça de videoart d’en Carles Congost, que es titula Wonders, i volia explorar el fenomen dels one hit wonders, els que han guanyat un Grammy d’adolescents i pocs anys després s’han dissolt. Es pot interpretar com la crueltat del capitalisme, però és la crueltat de cadascun de nosaltres com a consumidors culturals.

Expliques com una temporada tothom et trucava perquè participessis a tot arreu, i una altra, “me arrastro como una rata suplicando, mail tras mail, que me dejen presentar un libro allí“. De quina manera afecta això?

Durant una època vaig creure que era un d’aquests autors que funcionava, però en un moment determinat vaig veure que no. El més sorprenent és que no té causes objectives. No és tan clar. L’autor Tal feia obres molt interessants però va canviar de registre i ja no ho és tant. Amb el temps canvien els criteris que fem servir per donar valor a les obres. I, per tant, els autors es veurien obligats a seguir els canvis o a assumir que en algun moment els focus desapareixeran. Perquè si no hi ha reconeixement, no es pot continuar en aquesta mena de carrera. I se’ns diu que hem de prescindir dels jutges exteriors, però ja els tenim interioritzats. I la necessitat de reconeixement no és un símptoma de vanitat, sinó una necessitat bàsica.

Però què hem de fer per no caure al pou de l’autocrítica?

Hi ha una part que és inevitable pel perfeccionisme. Fins i tot una mica d’autocensura és necessària. Però hi ha modalitats de l’autocrítica que són patològiques i que poden ser paralitzants. Quan és massa severa passa com aquell cuiner francès que el seu restaurant tenia tres estrelles Michelin, van baixar a dos i es va suïcidar.

Quan fas un tuit, en el fons busques una atenció?

Sí.

Fins a quin punt, que et facin més o menys cas determina la teva validesa o el teu estat d’ànim?

Ho determina i ho comptabilitza. Buscar aprovació a internet només porta tristesa. Encara que amb un tuit aconsegueixis 500 likes, sempre acabaries arribant a una situació en què no en tindries prou.

Una addicció?

Sí. Buscar l’aprovació no és només una qüestió d’identitat, també és una necessitat laboral. Una part del que es fa a Twitter, en un sentit directe o indirecte, és un posicionament d’identitat, de jo com a producte o de xarxa de relacions. Es diu que el món de les xarxes és un espai de lleure per passar-hi l’estona. Però no estic segur que en quedi cap.

Què et crida més l’atenció de Twitter?

Com es configuren els límits de la pròpia expressió. En el procés d’anar creant un perfil veus què genera aprovació i què no, i en quins sectors. I això et modula les formes d’expressió: les coarta, les limita. Tot i que criden més l’atenció les discussions i les males paraules, curiosament el que més s’hi aprèn són modals: quines coses em poden portar problemes i quines no.

Me había convertido en siervo de las hipérboles, cantor de los delirios y aspirante a la enormidad.” Parles dels orgasmes estètics. Aquesta tendència a lloar la grandesa.

Per ser algú has d’expressar plaers refinats derivats del consum d’obres, d’una manera compulsiva i amb un comportament multiorgàsmic, perquè no és un a la setmana sinó contínuament.

Llavors és un lluïment de tu mateix?

Fa la sensació que tothom s’ha convertit en un gurmet, en un expert. Les preguntes que ens donen sentit són: tinc abundància de què? d’objectes, de cases? de consum estètic? Hi ha l’etern entusiasta, però també el responsable de comunicació d’una institució cultural, que tot allò del que ha de fer publicitat diu que està molt bé.

No ens podem creure res.

En el periodisme cultural hi ha interrogants sobre en qui pots confiar. Gairebé generen més interès els crítics destralers, que fa l’efecte que no tinguin amics ni àvia, però que almenys posen en evidència la rutina hiperbòlica del negoci cultural.

Per què no tens whatsapp?

El problema de l’ansietat és que si rebés missatges tot el sant dia, s’agreujaria.

Com és la convivència amb l’ansietat?

Hi ha una part d’autocontrol: com em sento avui, fins on puc arribar. Se’m dispara quan m’he compromès a fer una feina i sé quantes hores hi hauré de dedicar, però de cop et demanen més i més responsabilitats, i les hores es multipliquen, i has de respondre un missatge rere l’altre i no hi ha límit. Una part del meu dia l’he de dedicar a intentar evitar aquestes situacions.

És tan fàcil entrar en el bucle de tenir mil coses a fer i seguir dient que sí.

Hem apostat la nostra identitat a la productivitat, a l’exposició pública, als resultats i a l’aprovació dels altres. No sé si es pot viure d’una altra manera, si es pot ser zen o budista i abstreure’s o reduir al mínim aquests crítics imaginaris, però si es viu en societat és inevitable. I això passa en un context d’hipersocialització compulsiva. Ens hem convertit en creients de la religió del vincle: tenir-ne, publicitar-los, multiplicar-los és un valor per se. La vida laboral abans era un fenomen privat: “Com ha anat avui a l’oficina? Bé”, i això resumia vuit o nou hores. Ara cada cop hi ha més xou de la vida productiva.

“La disciplina, l’autoexigència i l’esforç faran felices poques persones i destruiran psicològicament a totes les altres”, deies en un tuit. El que ens diuen que ens farà feliços és el que ens acaba deprimint?

Sí, perquè aquest món hiperproductiu està pensat per a superdotats: persones incansables, molt precoces, amb capacitats il·limitades i sense psique, aparentment incapaces de patir psicològicament.

És un model de felicitat més aviat fet per a robots.

És que quants vincles ens podem permetre? Quantes relacions i amb quina intensitat? Tal com està muntada la història es pressuposa que tenim una capacitat il·limitada per assumir nous tractes de feina, d’amistat, d’amor, sense que això causi danys psicològics. La figura de l’hiperconsumidor de relacions només serveix per als hipersocials, però a la majoria genera un malestar que és més dolorós en tant que no és reconegut.

Si tot això no és el model que ens fa bé, què creus que sí?

De vegades fantasiejo que el món de la mitja jornada laboral seria el més semblant a la felicitat. És a dir, viure amb menys exigències, demandes i obligacions.

Foto: David Ruano

Los brotes negros. En los picos de ansiedad

© Eloy Fernández Porta, 2022.
© Editorial Anagrama. S. A., 2002

Pots comprar Los brotes negros. En los picos de ansiedad a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Marcel a juliol 11, 2022 | 18:58
    Marcel juliol 11, 2022 | 18:58
    Collons que bons aquests brots negres.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa