Foto: Teatre Victòria
1. Evident: és un musical. Ja se sap: els musicals estan de moda i Barcelona n’és abanderada i parada obligatòria. Només cal veure la cartellera per adonar-se’n. Però, ep, que…
2. No és un musical més. I tant que no. Res d’importacions o franquícies. Producció pròpia. Si algú sap i pot fer-ho és Dagoll Dagom, que va posar de moda els musicals quan aquí només cantàvem Els Pastorets, i no tots. La nit de Sant Joan, El Mikado, l’insuperable Mar i cel o aquell injustament oblidat Flor de nit, que jo encara canto per casa. El millor que Dagoll Dagom sap i pot fer és ara mateix sobre l’escenari del Teatre Victòria.
3. El toc romàntic. L’emmascarat misteriós, d’origen humil, fatxenda, maltractat pels poderosos i defensor dels oprimits no falla mai. Especialment en moments de crisi, diuen. I resulta que a les persones, grans i petites, ens agrada que ens expliquin sempre la mateixa història, amb l’única condició que estigui ben exlicada. Cap problema, doncs.
4. Els referents llunyans. En aquest cas, una pel·lícula de Hollywood protagonitzada per Stewart Granger i una novel·la francesa d’autor oblidat (i, em temo, oblidable). Tot plegat queda lluny. Joan Lluís Bozzo ha reescrit l’argument a la seva manera. De vegades se li ha anat una mica la mà: potser les dues heroïnes (Olympia, Camilla) són massa modernes per al segle XVIII on passa tot. Potser les transicions van massa de pressa (Colombina comprèn la seva soledat d’un glop, Scaramouche ens roba una bona estona d’expectatives el primer cop que es desemmascara…) pero són pecats venials que s’obliden de pressa.
5. L’humor. Això sí que és made in Bozzo totalment. El marquès fent jocs parateatrals. L’humor del teatre dins el teatre. L’humor, a seques. Tot un encert, això de no prendre’s les coses massa seriosament. El riure, aquí, és com el llevat que posem als pastissos perquè creixin. Fa feliç la gent.
6. La partitura d’Albert Guinovart. Parlem d’un dels nostres grans, que ha escrit un homenatge al cinema clàssic, musicalment parlant. Versàtil, canviant. El tema dedicat a les màscares és tot una alenada d’alegria, d’aparent intrascendència. La Revolució italiana regala un dels millors moments de l’espectacle. Potser trobem a faltar una melodia enganxosa, o grandiloquent. El públic no surt cantant cap Himne dels pirates ni cap Carta d’amor. L’himne final, tot i que ho intenta, no arriba a emocionar del tot. Potser a estones, ressonen ecos de Sondheim. Aquest Guinovart està una mica més lluny del públic, però més a prop del classicisme. En tot cas, és la joia de la corona.
7. L’esperit familiar. Ha de ser-ho i ho és. No és pensable una producció d’aquestes característiques (i d’aquest preu) si no aspira a arribar a tothom. Ho farà. No era un repte fàcil, sense omplir l’escenari de criatures que canten (com a Londres saben fer tan bé). El magnetisme del personatge protagonista i l’argument de comèdia d’aventures són esquers eficaços. Porteu-hi els nens. I les àvies. S’ho passaran la mar de bé.
8. El marquès. Confesso que temia Ivan Labanda. Em feia por veure tota l’estona els seus personatges del Polònia. Confesso, a més, que això em passava per ignorància total i absoluta del que aquest actor és capaç de fer. Labanda —per si algú també pateix— és molt més que l’Iceta del Polònia. Un marquès malvat que en la seva pell se’ns fa més simpàtic. Un cantant a l’alçada de les grans veus que l’acompanyen. Un actor amb una vis còmica carregada de matisos i de possibilitats. I un regal per al públic.
9. Les noies. I després hi són elles, és clar. Les heroïnes. Dues veus portentoses. A totes dues les coneixiem prou bé: Ana San Martín, la darrera Blanca de Mar i cel (de debò és gallega?) i Mireia Mambo, la protagonista de Sister Act. Totes dues amb llargues i internacionals trajectòries professionals. Ajuntar-les ha estat una idea feliç.
10. L’heroi. De Toni Viñals es poden dir un munt de coses que d’altres han dit o diran: que fa un Scaramouche ben plantat, convincent, atlètic, que té una veu impressionant i que fa patxoca, però a mi el que m’impressiona és que sobrevisqui a tots els canvis de vestuari a què està sotmès (interpreta dos papers, els de dos bessons) amb aquella bona cara. I amb aquella bona veu.
11. L’escenografia. Alfons Flores, el nostre escenògraf més internacional, pensa que l’escenografia és un univers. L’univers que ell ha concebut per Scaramouche és grandiloqüent, cromàticament preciós (predomina el blau de Prússia), i recorda un d’aquells teatres d’òpera primigenis. Mozart hi hauria volgut estrenar Don Giovanni, ben content. Reserva sorpreses. No cansa. És pràctica. I quan toca convertir-la en teatre, és absolutament verosímil.
12. El vestuari. Què seria un musical de Dagoll Dagom sense el vestuari sempre preciosista de Montse Amenós? En aquest cas es mou entre la pintura francesa del XVIII i el manga. Els homes, més sobris, més històrics. Les dones, recreacions molt més lliures. I el contrast de la seriositat d’Olympia, per deixar clares les coses des del començament.
13. Les lluites d’espasa. Aquest és un espectacle amb mestre d’armes i director de lluita escènica. Això no passa sovint. Els artífexs: Jesús Esperanza (campió d’Espanya de floret set cops!) i Kike Inchausti, potser l’alumne més espavilat del primer. Vet aquí per què els combats no fan vergonya, com sol passar. Tot el contrari: sedueixen, convencen, emocionen. Ivan Labanda s’enfila heroicament en una barana, per batre’s amb Toni Viñals. No fan riure ni patir. Molts haurien de prendre’n nota.
14. Les picades d’ullet. Un munt. La referència a Els miserables –per època, per esperit, per nacionalitat– és inevitable. El número final recorda, humilment, a aquell «Do you hear the people sing?», però amb un toquet sobiranista que era esperable. També hi ha petits homenatges a musicals de Hollywood: Singing in the rain, Top Hat. I, sobretot, aquesta declaració d’amor als orígens del teatre, personalitzada en la petita companyia de Commedia dell’arte en plena revolució goldiniana. El número «Tots portem una màscara», amb reflexió inclosa sobre la careta amb la quals tots anem per la vida, és una autèntica celebració teatral (i metafísica).
Scaramouche
Direcció: Joan Lluís Bozzo.
Producció: Anna Rosa Cisquella.
Amb Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies i Marcel Clement.
Escenografia: Alfons Flores.
Vestuari: Montse Amenós.
Lloc: Teatre Victòria.
Foto: Teatre Victòria
Foto: Teatre Victòria
Foto: Teatre Victòria
Foto: Teatre Victòria
0
1
