Foto: Berta Lunes

Com que avui no tenia assaig, me l’he buscat. He arribat a la Catedral de Barcelona deixant amb un pam de nas la llarguíssima cua que arriba fins a baix de tot de les escales. Es veu que això del Nadal fa molt d’anar-hi. Més encara, vaja. La premsa hem entrat per l’altra porta, la de la no-cua. “Estan entrevistant la Sibil·la”, m’han dit. M’ha sonat molt cerimoniós. La Sibil·la. Ja sabia que no, però per un moment m’ha semblat que venia de lluny. Després, quan he entrat i l’he vista, he ratificat que sí que ho era, tot plegat, de cerimoniós. Potser ho han fet els detalls daurats dels retaules de la nau central. I, per descomptat, la magnífica espasa que empunyava Eulàlia Fantova. Poca broma. Les sibil·les eren les vidents de l’antiga Grècia que vaticinaven el dia del judici final. I això, com ja ens podem imaginar tots, els atorga cert poder. M’he mirat i he pensat que avui no m’he vestit gaire adequada per transportar-me al segle XVI. M’havia deixat a casa la toga i la capa pluvial amb teixits d’or.

Els assajos generals són el malson de tot cantant. Es fan pesats, llargs, et fan mal els peus i creus que ja no s’hi poliran més detalls. Però quan arriba l’hora de l’espectacle, t’has de sentir dir a tu mateix que és mentida. Per això, quan Bernat Vivancos s’acosta al director, Pere Lluís Biosca, alguna soprano o algun baix obren els ulls. Enguany és ell l’encarregat d’adaptar una de les estrofes del bentornat tradicional Cant de la Sibil·la de la Catedral de Barcelona, ja declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Té un petit dubte en una nota. Acaba per pronunciar “ja que és Nadal, farem diesi, en comptes de sol natural”. Potser sí que té raó que el sol diesi fa més Nadal que el sol natural. Llavors el Cor de Cambra Francesc Valls deixa anar tot el garbuix de notes tenses i aguantades, que anuncien amb parsimònia la profecia. I em sembla que fos diesi o natural a mi m’hauria semblat igual d’impressionant aquell sol. Tinc la sensació que la faldilla que duc comença a assemblar-se a les mantellines. “Vinga, vinga, que és tard”, diuen. “Fem-lo sencer, com si fos aquesta nit”. Allò que es diu sempre abans d’un concert, com si, però en realitat mai és com si perquè no hi són els milers de persones que esperen veure desfilar la Sibil·la abans de la Missa del Gall, ni la pressió, ni, sobretot, sobretot, l’atenció abans d’escena. A vegades en diuen màgia.

Passa allò de “esteu còmodes?”. Jo penso que els pesa la partitura, però que fan molt de goig i que ja tenen prou espai vocal, no els caldrà res més per anunciar l’oracle. “Obrim amb tu la carpeta?” Protocol de cor, m’agrada. “Que entri la Sibil·la!”. I entra la comitiva. Ella, espasa en mà. Els seus diaques darrere li fan seguici amb espelmes. Puja a la pila i, ara sí, ens diu l’última lliçó abans de rebre demà el Messies. És una figura femenina imponent. Menuda com és, té una veu gruixuda i brillant. La mezzosoprano ja fa vuit anys que anuncia l’Apocalipsi cada nit de Nadal. Sembla que encara no ha arribat, però penso que per a ella ha de ser tot un honor tenir el plaer de recuperar la tradició que es va deixar de fer el 1575.

Pugem fins ben amunt allà on assagen i torno a ser al segle XXI. Estic segura que no passaran fred, però no ho dic per les túniques, sinó pel caliu que es desprèn de l’harmonia gregoriana. Cada estrofa sembla una tonada diferent, té els seus quès. S’estira i s’allarga pels cantons de la Catedral. Aquesta nit haurà de buscar el seu lloc entre la gentada. Ningú no s’ho vol perdre. Les torres n’engrandiran el potencial vocal. També l’entusiasme de Vivancos, que fa estona que tanca els ulls i fa que sí, que el sol diesi és la millor opció. I Biosca, que rigorós i precís ha fet bona feina, “una mica més lent, ho farem”. Amb calma, que a dos quarts de dotze tornarà a desfilar la Sibil·la.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix