Article 1.1

Avui lluïm somriures, però no oblidem la guerra

“Ja som 1 d’octubre. Fa molts anys, sense saber-ho, vaig escriure una cançó per avui,” deia el cantautor Cesk Freixas al seu compte de Facebook


Potser serà un dia ben clar,
d’aquells que el sol fa el cel més blau.
No mirarem l’hora
i ja ens haurem despertat.

El pare anirà a buscar el pa
i portarà l’aire més fresc
i les noves converses del veïnat:
“Tothom parlava del mateix.
Nois, vestiu-vos de pressa, que s’ha de celebrar”.

A dins del cotxe, entrant a l’autopista,
el pare ens dirà: “No oblideu mai aquest dia”.
I nosaltres, envaint-lo de preguntes,
voldrem saber el perquè de cada cosa:
“És tanta gent la que ha lluitat.
Ara hi sou vosaltres i no podeu fallar.”

La ciutat serà un mar de persones:
avui lluïm somriures, però no oblidem la guerra.
No haurem vist mai unes cares tan boniques,
ni els carrers tan plens de convivència i dels nostres himnes.
Com deixar a les teves mans,
i salpar quan surti el sol, el teu propi govern.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindran tot, i es parlarà de vida.

Certament, la vida no té límits en la bellesa, 
i almenys el record és perdurable en el temps i en cada vers. 
Encara queden massa estàtues de ferro, 
antics règims a la memòria que cal esborrar. 
Els mapes d’avui no poden permetre les atrocitats de l’ahir. 
 

Foto: Gemma Ventura

Nou comentari