Foto: HBO
És pobre, i ser pobre al bressol del capitalisme és un mal negoci. És negre, i ser negre al país que va engendrar el Ku Klux Klan no és precisament cap avantatge. És homosexual, i ser homosexual i respectat al Baltimore oest requereix alguna cosa més que coratge. Però sobretot és intel·ligent. I sap molt bé com jugar amb les cartes que li han repartit per sortir-se’n en aquesta merda de partida que li ha tocat jugar.
Com cada diumenge acaba de deixar l’àvia Josephine a casa, després d’acompanyar-la a l’església. No hi ha ningú al món que estimi més que aquella vella rondinaire. Quan els pares van morir –l’Omar ni tan sols ho recorda– es va ocupar d’ell i del seu germà Anthony; els va criar i, sobretot, els va educar. L’Anthony mai no va fer-li gaire cas i aviat es va deixar arrossegar pel corrent del carrer, com tota la resta. El van enganxar robant en una joieria; no va ser prou bo ni per suïcidar-se: va disparar-se al pit amb una 44 i va fallar.
Ell ho va tenir clar de ben petit, allò era una guerra i l’hi havia tocat viure enmig del camp de batalla. L’única possibilitat de sobreviure era anar pel seu compte; hauria de ser més llest que els altres, més ràpid, més implacable. I anar fent així, avui, demà… cada dia.
Mentre amb el dit índex ressegueix inconscientment la cicatriu que, des de la galta dreta fins al mig del front, li travessa el rostre pensa que fins i tot a la guerra –o més aviat, sobretot a la guerra– cal tenir uns principis, respectar uns codis. Recorda quan, a l’institut d’Edmonson, estudiaven la mitologia grega; li encantava tot allò. No ha oblidat que els grecs menystenien Ares, el déu de la guerra, perquè encarnava la brutalitat, la força, el simple gust per la sang, i preferien Atena, que representava l’estratègia, la intel·ligència, la saviesa. En sabien un niu, aquells grecs.
Des del principi havia tingut molt clar per quin dels dos bàndols decantar-se: per cap. Tots dos –traficants i camells per una banda, polítics i policies per l’altra– treien profit d’aquella guerra, ja els hi anava bé i com més durés, millor. Tant li feia Avon Barksdale com l’alcalde Royce, Stringer Bell com el comissari Burrell… I la resta? La resta eren només carn de canó. Com ell.
S’estreny el mocador al cap, s’acaba de cordar l’armilla antibales, es penja la retallada de doble canó a l’espatlla i es posa la gavardina negra. Abans de sortir al carrer recorda les paraules de l’àvia, quan s’acomiadaven fa una estona: “Que Déu et beneeixi, fill. Vés amb compte.” Es col·loca una 45 a la cintura i pensa: “No crec que Déu recordi ni on és Baltimore, iaia, però t’asseguro que vaig amb molt de compte.” I surt al carrer, xiulant The farmer in the dell.
@abocadecano
