Les catorze del Sitges 2016

Un recorregut per 14 pel·lícules d'un dels festivals cinematogràfics més esperats

Arxivat a: Sitges, La butaca

Arrival
Després de passar per Venècia i Donostia, la nova pel·lícula de Denis Villeneuve (Enemy, Sicario) aterra per sorpresa al festival. L’entusiasme, però, no es veu recompensat: Arrival intenta ser un digne deixeble de Contact. Però cau en un bonisme neutre i intranscendent perquè abandona parts importants del relat original de Ted Chiang per poder-hi incorporar sucre. Sucre i més sucre.


Colossal
Torna Nacho Vigalondo i ho fa de manera espectacular. Colossal és un compendi de totes les bones idees que havia utilitzat a Los Cronocrímenes, Extraterrestre o Open Windows i pràcticament cap dels seus errors. Així que aquesta història d’amor i venjança és plena de monstres gegantins, espai-temps interessants, lluites molt quotidianes i diversió. Molta diversió.


I Am Not A Serial Killer
Les estructures d’allò que en diuen cinema independent fa temps que intenten abraçar també el fantàstic, però fins ara no se n’havien acabat de sortir. I Am Not A Serial Killer, que es va endur el premi de la secció Panorama Fantàstic, segueix les passes d’un jove asocial mentre lluita contra si mateix i contra un assassí misteriós que atemoreix el seu poble. Senzilla i amb les bones actuacions de Christopher Lloyd i Max Records, es fa tensa i molt gaudible.


Planeta Bur
Una cosa que a Sitges no es fa amb la naturalitat que caldria és treure el cap per les sessions dels clàssics. Aquest any ha sigut especialment escandalós, amb una retrospectiva de cinema de ciència-ficció de més enllà del teló d’acer per treure’s el barret i substituir-lo pels calçotets. D’entre tota la gran programació de Red Planet Marx destaca aquesta delícia de viatge tripulat a Venus amb dinosaures, tentacles, masclisme comunista i molta, molta diversió. Una meravella que us serà impossible de trobar fora del Prado. Us ho heu perdut.


Swiss Army Man
El tema dels premis a Sitges donaria per a una tesi doctoral i no ens posaríem d’acord. Swiss Army Man marxa amb un merescudíssim premi a millor actor per a Daniel Radcliffe i amb un més que discutible premi a la millor pel·lícula. Tan divertidíssima i irreverent com irregular, amb el seu mediocre final, un premi del públic intercanviat amb The Handmaiden hauria fet moltíssima justícia.


The Autopsy Of Jane Doe
El món del terror és ple de convencionalismes i receptes que es van repetint pel·lícula rere pel·lícula i és precisament per això que quan apareix una variació ens emocionem. A The Autopsy Of Jane Doe, André Øvredal (Troll Hunter) ens emociona durant la primera meitat amb tot un seguit de pistes i descobriments que ens fan jugar amb un cadàver enigmàtic. A la segona meitat la recepta es torna més convencional, però per sort la bona feina ja està feta.


The Eyes Of My Mother
L’aïllament social acostuma a comportar certs problemes quan vivim envoltats de gent. Així que se’ns pot fer difícil imaginar com ha de ser l’aïllament de la Francisca, que viu en una granja amb sons pares fins que un mal dia un estranger apareix i la deixa literalment sola. Per a ella, la família continua existint i la seva lluita se centra a mantenir-la a qualsevol preu. The Eyes Of My Mother és íntima i terrorífica, austera i preciosista. Però per sobre de tot, sembla que no faci res i ho fa absolutament tot.


The Handmaiden
Park Chan-Wook (Oldboy, Lady Vengeance, Mr. Vengeance) torna a Sitges amb un joc de traïcions i seduccions a la Corea ocupada pel Japó. The Handmaiden és tan sensual, cruel i deliciosa que es va emportar el Gran Premi del Públic i també s’hauria emportat tot el festival si no fos perquè els jurats últimament decideixen que s’han de repartir els guardons.


The Neon Demon
Esperar en Nicolas Windign Refn (Valhalla Rising, Drive, Only God forgives) sempre té una part plaent i masoquista, exactament com les seves pel·lícules. A The Neon Demon, que s’endú el premi del Jurat de la Crítica, ens endinsa en un món estètic corprenedor per preguntar-nos si el que estem veient és tot el que de veritat importa. Ell ens dirà que sí, però com amb tot el relat de la pel·lícula, potser en Nicolas també ens està enganyant.


The Wailing
En Na Hong-jin (The Yellow Sea) s’endinsa ara en un petit conte de possessions. The Wailing, que de Sitges se n’endú el premi a la millor fotografia i el premi Focus Àsia, és convincent a tants nivells que és capaç de fer-nos creure que tot el que passa a aquell poblet perdut de Corea on certs personatges sospitosos semblen controlar persones a l’atzar és del tot cert. Ens endinsem en el funcionament del poble i la ment dels protagonistes a poc a poc fins que tot és clar. És llavors quan som conscients de la màgia que la pel·lícula ha aconseguit i tot encara és més terrorífic.


Train to Busan
La representació Coreana a Sitges és sempre important però no totes les apostes poden sortir bé. Train to Busan, tot i endur-se el premi a la millor direcció per Yeong Sang-Ho i el premi als millors efectes especials, no deixa de ser una pel·lícula de zombies en un tren. Plena de tòpics i sense cap mena d’interès més enllà d’una pretesa crítica política que al final es queda en ben poca cosa.


Trash Fire
Ha arribat un moment en el qual trobar una pel·lícula que s’aguanti permanentment en una cosa tan bàsica com els seus diàlegs s’ha convertit (potser) en missió impossible. Però Trash Fire apareix aquí per desmentir-ho. I ho fa amb un protagonista que té greus problemes de socialització i que és obligat per la seva parella a retrobar-se amb la família de la qual va escapar. Foc i àvies meravellosament terrorífiques ho acaben d’arrodonir.


Under the Shadow
Hi ha quelcom a Under the Shadow que ens ha captivat a tots: el seu terror no és ni llunyà ni fantàstic. El seu terror és el d’una guerra entre Iran i Iraq que s’endú vides, estudis i el futur a cop de bomba que es queda a viure al terrat. Premi Noves Visions One, Under the Shadow podria ser fàcilment una de les millors pel·lícules de terror dels últims anys. Això sí, si no fos perquè també és una de les millors pel·lícules bèl·liques i de retrat social d’un poble que lluita per sobreviure’s a si mateix, al masclisme i a la religió.


Voyage of Time
Després de passar pel Festival de Cannes, en Terrence Malick (Badlands, The Thin Red Line, The Tree Of Life) ve a Sitges a presentar Voyage Of Time i deixar-nos amb un pam de nas. I és que els magnífics i irrepetibles primers quinze minuts de The Tree Of Life es converteixen ara i aquí en una hora i mitja d’imatges boniques que acaben caient en el total ridícul. I convertint-se exactament en el contrari del que vol ser: la buidor argumental. Quina llàstima.

Nou comentari