«Disculpeu-vos davant d’un nen i el deixareu en xoc»

«Els meus pares eren educadors, els meus avis materns també, i durant els últims 40 anys, he fet el mateix.» Així es presenta l’educadora nord-americana Rita Pierson a la xerrada TED. Mostrant-nos la importància de l’aprenentatge significatiu. Però sobretot remarcant que la confiança, la motivació i l’entusiasme són la base perquè els infants puguin desenvolupar el seu potencial.

1. He tingut l’oportunitat de veure la reforma escolar des de moltes perspectives. Algunes han estat bones, d’altres no gaire. Sabem per què els nens abandonen les escoles. Sabem per què no aprenen. Ja sigui per la pobresa, el baix nivell d’assistència, les influències negatives dels companys… en sabem el motiu. Però una de les coses de què mai parlem, o que poques vegades discutim, és del valor i la importància de la connexió humana: de les relacions.

2. James Comer diu que cap aprenentatge significatiu pot esdevenir sense una relació significativa. George Washington Carver diu que tot aprenentatge vol dir entendre les relacions.

3. Tots els que esteu en aquesta sala heu estat influïts per un mestre o per un adult. Durant anys, he observat la gent com ensenyava. He observat els millors, així com alguns dels pitjors. Una col·lega em va dir una vegada: “A mi no em paguen per estimar els nens, em paguen per ensenyar una lliçó i que els nens l’aprenguin. L’he d’ensenyar. Ells l’han d’aprendre. Cas tancat.” Li vaig dir: “Bé, ja saps que els nens no aprenen de la gent que no els agrada”. Ella va dir: “Això només són un munt de bestieses”. I li vaig dir: “Bé, el teu any serà llarg i feixuc, estimada”.

4. Crec que Stephen Covey tenia la idea correcta. Va dir que només has d’intentar algunes coses simples com provar d’entendre. O coses simples com disculpar-te. Alguna vegada hi heu pensat? Disculpeu-vos davant d’un nen i el deixareu en xoc.

5. Una vegada vaig ensenyar una lliçó sobre proporcions. No soc bona amb les matemàtiques, però les estava treballant. En tornar vaig mirar la guia del mestre: havia ensenyat tota la lliçó malament. Així que vaig tornar a la classe el dia següent i els vaig dir: “Mireu, nois, necessito disculpar-me. Vaig ensenyar malament tota la lliçó. Ho sento moltíssim”. Em van dir: “No passa res, mestra Pierson, estaves tan emocionada que la vam deixar continuar”.

6. He tingut classes d’un nivell tan baix, tan deficients acadèmicament, que he plorat. Em preguntava: Com duré aquest grup, en nou mesos, des d’on estan fins a on necessiten estar? Va ser difícil. Va ser molt dur. Com faig pujar al mateix temps l’autoestima d’un nen i el seu rendiment escolar?

7. Un any se’m va ocórrer una idea genial. Vaig dir a tots els meus alumnes: “Heu estat escollits per estar a la meva classe perquè soc la millor mestra i vosaltres els millors estudiants”. Ens han ajuntat per així demostrar als altres com es fa. Un dels estudiants va dir: “De debò?”

8. Els vaig donar una dita que diu: “Jo soc algú. Jo era algú quan vaig arribar. I seré un millor algú quan me’n vagi. Soc poderós i fort. Mereixo l’educació que rebo aquí. Tinc coses per fer, gent a qui impressionar i lloc on anar”. I em van respondre: “Sí!” I si ho repeteixes suficients vegades això començarà a ser part de tu.

9. Els vaig donar un examen amb vint preguntes. Un estudiant en va fallar divuit. Li vaig posar un +2 al seu paper i una cara amb un gran somriure. Em va dir: “Mestra Pierson, això és un suspès?” Li vaig dir: “Sí.” I va dir: “Llavors, per què em posa una cara somrient?” I li vaig dir: “Perquè estàs en una bona ratxa. N’has encertat dues. No ho has fet tot malament”. I li vaig dir: “I després que ho revisem, no ho faràs millor?”. Em va dir: “Sí, senyora, ho puc fer millor”. Mireu, un -18 t’arruïna la vida. Un “+2”, va dir, “no està gens malament”.

10. Durant anys vaig veure la meva mare [era mestra] fent servir el temps del pati per revisar. Les tardes per visitar els alumnes. Comprar pintes i raspalls i mantega de cacauet i galetes i deixar-los al calaix del seu escriptori per als nens que necessitaven menjar. I una tovallola i alguns sabons per als nens que no feien gaire bona olor. És difícil ensenyar als nens que fan pudor. I els nens poden ser cruels. Així que ella tenia aquestes coses al seu escriptori. I anys més tard, després que es retirés, he vist alguns d’aquests nens venir i dir-li: “Sap, mestra Walker, va marcar una diferència a la meva vida. Em va ajudar a fer alguna cosa amb la meva vida. Em va fer sentir que era algú, quan en el fons sabia que no ho era. Només vull que vegi en què m’he convertit”.

11. Quan la meva mare va morir, hi havia tants exalumnes al seu funeral que vaig plorar, no perquè se n’hagués anat, sinó perquè va deixar un llegat de relacions que mai desapareixeran.

12. Podem establir més relacions? Absolutament. T’agradaran tots els nens? Per descomptat que no. Saps que mai faltaran els nens més difícils. I encara que no t’agradin tots els nens, el més important és que mai se n’adonin. Així que els mestres ens convertim en grans actors i actrius, que venim a treballar fins i tot quan no en tenim ganes i escoltem una política sense sentit. Però seguim ensenyant.

13. L’ensenyança i l’aprenentatge han de portar alegries.

14. Com arribaria a ser de poderós el nostre món si tinguéssim nens que no tinguessin por d’assumir els riscos? Que no tinguessin por de pensar? Que tinguessin dins un campió? Cada nen mereix tenir un campió. Cada nen mereix tenir un adult que mai deixi de creure en ell. Que entengui el poder de la connexió. Que insisteixi en el fet que arribaran a ser el millor que puguin ser. És difícil aquesta feina? I tant que sí. Però no és impossible.