Foto: Fox
El doctor Wilson arreplega de no sap on les forces justes per fer girar el pany de la porta, entrar al seu despatx del primer pis del Princeton-Plainsboro, i esfondrar-se damunt la butaca. Tot seguit, però, una sospita l’assalta; s’aixeca i tanca la porta amb clau —l’última cosa que necessita ara és el càustic consol de House—. Després, més tranquil, es treu l’americana, la col·loca amb cura al penja-robes, s’afluixa l’impecable nus de la corbata i es torna a esfondrar.
Amb prou feines n’acaba de fer quaranta i ja acumula tres matrimonis fracassats. I ara que s’havia decidit a anar pel quart (o més aviat per un bis, perquè la presumpta beneficiària de la proposta era la Sam, la seva primera exdona), ella l’ha deixat plantat. Una altra vegada. Per què totes les seves històries acaben igual? Segur que a House se li acudirien unes quantes explicacions al respecte, totes perfectament doloroses, però no té la més mínima intenció d’escoltar-les. De fet, no té ni la intenció d’explicar-l’hi. Sap, això sí, que al final ho acabarà esbrinant (més d’hora que tard, perquè no hi ha secret que es resisteixi al seu cervell privilegiat i capriciós); però com més tard millor, com a mínim que tingui temps per recuperar-se.
Enfonsa la cara dins les seves delicades mans de cirurgià, esbullant-se els cabells clenxinats, d’estudiant d’internat anglès. Per què sempre perd?
Cert que l’atrauen les causes perdudes —per quin altre motiu si no s’hauria fet oncòleg i amic de House?— però això no vol dir que li agradi perdre. O potser sí, i no ho vol reconèixer? En certa manera, ser un perdedor té els seus avantatges: ningú no espera res de tu, no tens pressions, ni responsabilitats… Però, què està dient? Ja desbarra. Tantes hores lluitant contra una malaltia tan absurdament cruel com el càncer el deu començar a afectar; i més si la resta del temps la passa amb algú tan cruelment cínic com House.
House, sempre House. Per què fins i tot ara ha d’estar pensant en ell, en comptes d’en la Sam? Què dimonis li troba a aquell malparit que menteix fins i tot quan diu que tothom menteix?
Aixeca el cap i la mirada li topa amb els dos pòsters: Vertigo i Touch of Evil, les seves pel·lícules preferides, tan belles com imperfectes. —com la vida, pensa—. O algú es pot creure que Charlton Heston sigui un policia mexicà? O que James Stewart no reconegui Kim Novak quan muta de Madeleine a Judy? I què? Això no les fa menys meravelloses, potser encara les hi fa més. No pots mantenir tota la vida el plànol seqüència inicial, per més bo que sigui; ni pots passar-te-la esperant que se t’aparegui un espectre captivador amb la banda sonora de Herrmann de fons. Has de viure els altres moments, els dolents, per poder apreciar la bellesa dels bons. I això és el que fa ell. O almenys el que intenta fer. Però comença a pensar que potser la seva pel·lícula no té moments bons.
Necessita fer un glop. Sort que al despatx hi guarda l’ampolla aquella de whisky, un malta escocès excel·lent, un reserva de divuit anys, que li va regalar la dona d’un pacient (com no, traspassat). El guarda en un amagatall, lluny de l’abast de House, perquè si no ja no en quedaria ni una gota. S’aixeca i, del revers del pòster de Vertigo, en desenganxa una petita clau. Va fins a la llibreria, s’enfila a la cadira, aparta dos totxos insuportables sobre teràpies alternatives i agafa una funda cilíndrica de cuir, com les que es fan servir per portar dibuixos o pintures cargolades. L’obre amb la clau i en treu l’ampolla. És buida. De dins la funda cau una nota on, amb una inconfusible lletra de metge, s’hi pot llegir: “Un whisky excel·lent. Per cert, no cal que t’hi encaparris, estava cantat que això de la Sam no funcionaria”.
0
0
