És culpa teva, no de la vida

Les tres germanes de Txhékov somien al Teatre Lliure allò que voldrien viure

Foto: Sílvia Poch

 

Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer. 
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa. 
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit. 
[…]
Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant. 
[…]
Demano perdó a l’arbre tallat per les potes de la taula. 
Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes.

 

Sota una petita estrella, de Wisława Szymborska

 
 
Qui està content amb la vida que té? Qui no viu pendent del gran pas, d’allò que el farà ser feliç, ple, radiant: deixar la parella, deixar la feina, deixar el lloc on viu? Ara ho penso: es tracta, en el fons, de deixar? Vivim massa enganxats al personatge que creiem que som: visc aquí, em dic així, tinc aquests amics, aquesta responsabilitat? Ens creiem massa que pertanyem a un escenari concret? Qui no ha hipotecat la vida a un pas idealitzat que mai fa?
 
Les tres germanes de Txékhov viuen amb la seva família en una casa que és una gàbia. I ho dic literalment, perquè l’escenari està envoltat de vidre. Però la gàbia més que col·lectiva és individual, a cadascú l’empresonen coses diferents. Són persones atrapades a la seva vida que somien tenir-ne una altra però no la canvien. Però, si la canviessin, si anessin a Moscou, serien feliços? Aquí qui és ric voldria treballar un dia. Qui té parella és incapaç d’estimar-la. I així, matís a matís, vas veient el gris que els panseix. 

Sec a primera fila i l’impacte és directe. I se’m van fent ecos al cap. Fa temps que penso en el que he dit al principi: amigues meves m’han dit: vull deixar el nòvio, vull deixar la feina, vull deixar la casa. I quan han estat a punt de fer el pas, s’han bloquejat, s’han autoenganyat i s’han dit: no cal, en el fons estic bé (n’hi ha prou a fer veure que estem bé? quina mena d’estafa és aquesta?). I au, quietes de nou: i com més quiet estàs, més costa moure’t: és com si t’anessis fent de pedra. I ho penso: la mort és rígida. Parlo d’elles, però també de mi. És ben curiós com ens instal·lem en un mal conegut per por del mal imaginari, quan el que passarà no ho decideixen els nostres martells mentals: qui hauria dit al 2019 com seria el 2020, i qui s’atreveix a dir aquest 2020 com serà el 2021? Fins i tot diria que magnifiquem la idea de canvi: el pas gros, enorme, transcendental, un cop l’has fet i mires enrere, el veus petitíssim.
 
“Per què no som capaços de viure la vida que projectem?”, diuen. I em pregunto: què projectem? Idealitzem els somnis, el pas que no fem, com si fos un paradís on no tindrem problemes ni mal de caps, on tot serà preciós: hi haurà el sol, el cel, la lluna, la pau. Culpem la vida dels mals que ens han passat i la fem responsable d’allò que ens passa, quantes vegades he sentit dir “la vida m’ha fet això” o “ho deixo en mans de la vida”. Que sí, que hi ha l’atzar, tot el que és imprevisible, tot el que no sabem que passarà però: la vida, com si fos la nostra mare i nosaltres unes criatures, és responsable de nosaltres, o nosaltres som responsables de la nostra vida? I parlant de responsabilitats, penso en quan posem a les mans d’una altra persona allò que voldríem fer. Com si aquest altre fos el director de la nostra comparsa i visquéssim pendents que alci la batuta.
  
I doncs, on està el problema de tot plegat? En la covardia? En la infantilització? En la droga de la insatisfacció? En la manera com ens justifiquem la nostra garjola? I ep, l’Olga (interpretada per Cristina Genebat) cita la llegenda del gran inquisidor de Dostoievski per dir que “estem condemnats a triar premanentment entre llibertat i benestar: llibertat amb sofriment o felicitat sense llibertat. La majoria, trien la segona opció.” La llibertat implica llançar-te al buit sense tenir barana, atrevir-te a anar a cegues tenint-te com a fanal a tu. I el benestar és la trampa, fins i tot diria que és la refotuda gàbia: la tenim apamada, és un lloc segur, ens hi tanquem en clau, i entre els barrots anem dient: un dia faré. Seria com dir: si he de sortir-ne i assumir un risc, feu-me’l còmode, de cotó fluix, i doneu-me el mapa de cada pas. 

L’Andrei (encarnat per Marc Rius) tot d’una es troba treballant a l’Ajuntament: “Com he anat a parar aquí? Això no té res a veure amb el que volia”. La jove Irina (per Elena Tarrats) dirà: “Cada nit somio que foto el camp d’aquí. Tinc 23 anys i em sento vella i lletja.” Però no tot és negre. L’obra, deliciosament adaptada per Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat, i que va fent l’ullet a un llibre preciós, que no fa gaire vaig trobar de segona mà, Vista amb un gra de sorra, de Zymborska –a qui han convertit en la mare escriptora que un dia va morir–, ens va deixant a terra petites espelmes. Jo me n’enduc unes quantes: totes les bestieses, tots els drames que avui ens amoïnen, el més possible és que d’aquí un any no hi pensem, i d’aquí cent anys, menys. I em faig una pregunta: la vida és complicada o el que és complicat és viure-la com la vivim? I si en el fons res és tan important, per què no anem, avui, cadascú al nostre Moscou? 


Les tres germanes, d’Anton Txékhov.

Al Teatre Lliure, fins al 17 de gener. 

Adaptada per: 
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique.
Dirigida per: Julio Manrique. 
Interpretada per: 
Mireia Aixalà: Natàlia.
Joan Amargós: baró.
Ivan Benet: Ivan.
Carme Fortuny: Tata.
Cristina Genebat: Olga.
Jordi Rico: Víctor.
Marc Rius: Andrei.
Maria Rodríguez: Maixa.
Lluís Soler: oncle.
Elena Tarrats: Irina.
 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...