Feia cinc dies que faltava quan el menut de casa va demanar on era l’àvia. Com és costum, vaig dir-li que estava al cel i que, a partir d’ara, ens miraria des d’allà. “Això no pot ser, perquè al cel hi ha el sistema solar”, em va contestar arronsant el front, “llavors ha de viure al sistema solar, no al cel”. Després de donar-li la raó, vam decidir buscar junts l’estrella on vivia. Dies més tard, quan va demanar si la tornaria a veure mai, vaig desviar la conversa.
Les preguntes més banals són les que mai li sé respondre, les que em fan replantejar què vol dir estar viu: sentir, plorar, enfadar-se, patir, enyorar, experimentar, intuir. Els adults assumim que la condició humana ens deixa a mercè de la irracionalitat de l’existència, admetem el que és feliç, mortal, injust, violent o afortunat com a expressions pròpies de la contingència en què alenem. Ens sorprèn que la canalla necessiti, encara, raons i explicacions, i és fàcil veure’ls el desencís en la mirada, quan no ho sabem respondre tot. Malgrat no poder explicar-li perquè sent ràbia, perquè les persones (i els gossos) moren o què vol dir estimar, em repeteixo que creixerà en aquest procés d’intuir, palpar i experimentar, i amb sort hi trobarà alguna resposta.
Que la vida és una ombra, un conte narrat per un dement, sense massa sentit, ja ho va escriure William Shakespeare a Macbeth, i és que cap dramaturg ha aconseguit retratar, com ho va fer el bard, el caràcter de la condició humana. Toni Sans, que ho sap molt bé, dirigeix Tot esperant en Will, on adapta l’obra shakespeariana per tal de fer-la accessible als més menuts. “És absurd pensar que, si els temes que tracta el bard són universals, les persones a qui es dirigeix no ho siguin”, ens deia quan presentava l’obra, que pren un format musical i dinàmic i podrà veure’s al Teatre Romea a partir del 6 de febrer.
Basant-se en el joc simbòlic i al·ludint al teatre de l’absurd, la companyia Egos Petits posa en escena tres clowns, la Pústula, en Gresca i la Mortadefam. Aquestes figures, tan recurrents en l’obra shakespeariana, es caracteritzen per revelar les veritats més esmolades i assenyalar allò que veuen sense suavitzar-ho. Els bufons descobreixen, amb un posat còmic que els fa semblar intranscendents, els trets que ens fan humans: fins i tot allò que, d’altra manera, costaria adreçar, com l’enveja o la gelosia.
Partint de metàfores i defugint l’estructura dramàtica convencional, el musical cobra vida en un espai tan obert a interpretacions com un somni, on música i sentit de l’humor s’uneixen per despertar la creativitat i el sentit crític dels més petits. “És important que les famílies acompanyin la canalla”, comentava en Toni, que insisteix que busquen “generar un diàleg intern però, sobretot, encetar una conversa intergeneracional”.
Sovint esquivem les preguntes de la canalla, jo mateixa n’he defugit moltes: “Tieta, què hi ha al fons d’un volcà? I a dins les persones? Per què has de treballar? De què està fet, el temps?”. Potser perquè ens costa assumir que la canalla se les fa, aquestes preguntes, tal vegada per no admetre la manca de certeses.
Tot esperant en Will, que ha assumit la manca de respostes categòriques, aconsegueix generar un espai que es dilata i expandeix per tal d’acollir qualsevol pregunta que la mainada pugui fer o pugui somiar.
Voleu gaudir Tot esperant en Will en família? Sortegem un pack de 4 entrades per assistir a la funció del diumenge 6 de febrer a les 12 h. Podeu participar-hi fins al 3 de febrer: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected]*.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
