Foto: Rodrigo Aravena


Mitjons blancs. Silenci. Caminen a poc a poc. Ell a la dreta, ella a l’esquerra. Els separen sis metres, tres, dos, un. Per fora hi ha una tranquil·litat absoluta. Però tot d’una el cor s’accelera. I la respiració. I la lentitud es fa rapidesa.

El que Cora Panizza i Manuel Rodríguez representen és la cinquena fase del son, la més intensa. Amb REM “Work in progress” veiem què passa quan acluquem els ulls i dormim amb més profunditat. No ens calen llits ni mantes ni coixins. Ens ho ensenyen al nostre davant, entre les parets de l’edifici de Gaudí. Ells formen part de la novena edició del Dansa Ara a La Pedrera que, amb el suport del Mercat de les Flors (és on gaudirem, l’1 de desembre, de la segona presentació d’aquest espectacle), tant impulsen joves creadors com valoren coreògrafs reconeguts.

“La Fase Rem és molt suggerent: el cos es bloqueja perquè no facis les accions que fas en els somnis”. Ho explica Manuel Rodríguez, detallant que és aleshores quan l’activitat cerebral és més potent. Aquest viatge nocturn el tradueixen en moviments rígids, tensos. Fins i tot podríem dir que d’aquesta manera entrem de puntetes en un altre món que té un rodatge diferent. On res és el que sembla i on tot, igual que a la realitat, ho podem interpretar de mil maneres.

“En l’art, si rebem estímuls contínuament, ens perdem. No estem acostumats a tenir aquesta paciència per mirar i no rebre la resposta clara”. Quan els dos cossos es mouen gairebé sense moure’s hi ha una evidència gegant: tot el que passa quan el temps passa lent. Et fixes en els detalls. En els més petits. Veus com ell alça el dit petit de la mà. Com el somriure d’ella es dibuixa des dels llavis fins arribar a les galtes.

I aquesta és la força que busquen: la del contrast. La diferència entre ensenyar i suggerir. No donar totes les respostes sinó plantejar alguna pregunta a través de la pell. Que un fet tan comú com anar a descansar ens ensenyi una mica més a viure. A estar atents al detall de cada moment, sense deixar que se’ns enduguin les presses amb què s’embala el dia.

“A la vida tens la possibilitat de no quedar-te bloquejat, de fer la teva realitat”. Perquè és quan obrim els ulls quan és a les nostres mans que el temps se’ns escapi o l’aconseguim fer nostre. Els mitjons blancs se’n van. Sortim al carrer. El cor batega, no tan ràpid com a la nit, però batega. Potser sí que veient com dormim podem aprendre a estar més desperts.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix