«Estem dient als nens que siguin valents i a les nenes que tinguin por»

Caroline Paul encoratja les dones de totes les edats a practicar la valentia

Arxivat a: Discurs, La butaca

Caroline Paul ha estat bombera i parapentista. En el llibre The Gutsy Girl: Escapades for Your Life of Epic Adventure encoratja les nenes a ser valentes. A partir de la seva experiència, les convida a deixar enrere les pors i a llançar-se de cap a les aventures per aprendre dels riscos que les envolten. I anima els pares a deixar que les seves filles facin el seu propi camí, sense límits ni barreres. 
 







1. Durant molts anys vaig pensar que aquesta era una història de fracàs absolut, però avui ho veig d’una altra manera, perquè intentant batre un rècord mundial, estava fent tres coses. Vaig sortir de la meva zona de confort, vaig recórrer al meu poder de resistència, vaig buscar confiança en mi mateixa i en les meves pròpies decisions. Llavors no ho sabia, però això no són atributs de fracàs, sinó de valentia. 

2. El 1989, amb 26 anys, vaig entrar al cos de bombers de Sant Francisco. Vaig ser la dona número 15 en un departament de 1500 homes. I com us podeu imaginar, quan hi vaig arribar hi havia molts dubtes sobre si podria fer la feina. […] Sabia que encara havia de demostrar la meva força i ​ aptitud.

3. L’Skip (un company bomber), que per cert era un tipus molt agradable i un excel·lent bomber, no només creia que les dones no eren fortes, també pensava que no eren valentes. I no era l’únic. Amics, coneguts i desconeguts, homes i dones al llarg de la meva carrera m’han preguntat una vegada i una altra: “Caroline, tot aquest foc, tot el perill, no et fa por?” Honestament, mai he sentit que a un bomber home li preguntessin això.
 
4. Per què no s’espera valentia per part de les dones? La resposta la vaig tenir quan vaig sentir que un amic meu es lamentava que la seva filla petita era molt poruga. Ho vaig començar a observar, i sí, la nena estava espantada, però a més d’això, els pares estaven espantats. La majoria de coses que li deien quan sortia era: “ves amb compte”, “vigila” o “no”. Els meus amics no eren mals pares. Ells només feien el que la majoria dels pares fan, vigilar les seves filles noies molt més del que ho fan amb els fills nois.
 
5. Quin és el missatge que s’envia als nens i a les nenes? Que les nenes són més fràgils i necessiten més ajuda. I que els nens poden i han de dominar les tasques difícils per ells mateixos. Se’ns diu que les nenes han de tenir por i els nens han de ser valents. La ironia és que a aquesta edat primerenca, les nenes i els nens són molt semblants físicament. De fet, les nenes sovint són més fortes fins a la pubertat, i més madures. Tot i això, els adults actuem com si les nenes fossin més fràgils i necessitessin més ajuda, i no poguessin sortir-se’n soles. Aquest és el missatge que absorbim de petits, i aquest és el missatge que s’estén a mesura que creixem. Les dones ens ho creiem, els homes s’ho creuen. I sabeu què? Quan som pares, ho transmetem als nostres fills i així continua la cadena.
 
6. No estic en contra de la por. Sé que és una emoció important, i que existeix per mantenir-nos fora de perill. Però és un problema quan la por és la reacció primària que ensenyem i promovem a les nenes cada vegada que s’enfronten a alguna cosa fora de la seva zona de confort.

7. He estat pilot de parapent durant molts anys. […] Sé què esteu pensant. Penseu: Caroline, una mica de por sí que fa. Teniu raó, fa por. Us ho asseguro, he sentit por. Però en el cim de la muntanya, esperant que arribés bé el vent, he sentit moltes altres coses, també: eufòria, confiança. Jo sabia que era una bona pilot. Sabia que les condicions eren bones, si no, no hauria estat allà. Jo sabia com de fantàstic seria estar a mil peus d’altura. Així que sí, la por hi era, però me la mirava de front, avaluava com de rellevant era i després la col·locava on tocava, que sovint era darrere de la meva alegria, la meva anticipació i la meva confiança. Així que no estic en contra de la por. Estic a favor de la valentia.
 
8. No estic dient que les vostres nenes hagin de ser bomberes o parapentistes, sinó que els estem ensenyant a ser tímides, fins i tot desesperades, i això comença quan les advertim del risc físic. La por que ens ensenyen i les experiències que no tenim es queden amb nosaltres mentre creixem i es transformen en aquestes coses que afrontem i repel·lim: la vacil·lació en parlar, la nostra deferència per agradar als altres i la falta de confiança en les nostres decisions.

9. La valentia s’aprèn i, com tot el que s’aprèn, només s’ha de practicar. Així que hem de respirar profundament i animar les nostres nenes a anar amb monopatí, grimpar pels arbres i escalar el pal de bombers del pati. 

10. Hem de deixar d’alertar les nenes només perquè sí. Estiguem atents la propera vegada que diguem, “compte, et faràs mal! ” o “no facis això, és perillós.” I recordeu que sovint el que realment li esteu dient és que ella no s’ha d’esforçar, que, en realitat, no és prou bona, que ha de tenir por.
 
11. Les dones també hem de començar a practicar la valentia. No podem ensenyar-la a les nostres nenes si no l’aprenem nosaltres mateixes. La por i l’emoció se senten de manera molt semblant. Mans tremoloses, ritme cardíac accelerat, tensió nerviosa.  
 
12. Entenc que els adults no vulguin anar en patinet o grimpar pels arbres, però per això tots hauríem de practicar la valentia a casa o a l’oficina.
 
13. Quan la vostra nena estigui amb la seva bicicleta en una muntanya costeruda i insisteixi que té molta por de baixar-la, guieu-la perquè sàpiga utilitzar la seva valentia. Potser és veritat que la muntanya és massa alta, però arribarà a aquesta conclusió a través del coratge, no de la por.

14. Perquè no es tracta de la muntanya alta que té al davant, sinó de la vida que té per endavant i de comptar amb les eines per reconduir i avaluar tots els perills dels quals no la podem protegir, tots els reptes a través dels quals no podrem guiar-la, tots els reptes que hauran d’afrontar les nenes d’aquí i de tot el món.

Foto: www.ted.com

Nou comentari