“T’escric aquesta carta des de la meva classe d’anglès de 9th Grade (3r d’ESO).” És així com començava l’exercici que Bruce Farrer, un mestre de secundària de Canadà, demanava cada any als seus alumnes. L’encàrrec: havien d’escriure una carta de deu pàgines dirigida al seu jo del futur. La cosa es podria haver acabat aquí. Però l’encant és que vint anys després, és ell qui busca aquells nens –”he de fer molta feina de detectiu”– perquè obrin el sobre. A dins hi ha el futur que dibuixaven. El que esperaven de la vida. Hi ha alumnes que han pogut llegir la carta, d’altres que ja no hi són. Ell, que ja està jubilat, continua fent de pont entre el passat i el present. Ho diu clar: “Només sóc un mestre a qui se li va ocórrer un exercici diferent.”
«No era el típic mestre enrotllat, però ara ens el mirem d’una altra manera. Ha fet una cosa així per nosaltres.»
«Aquest exercici ens permet mirar enrere, recordar qui érem i digerir-ho.»
«No estava preparada per llegir el que havia escrit sobre la meva tieta o el meu avi, que han mort.»
«Com a mare, llegir aquesta carta del meu ahir m’ajudarà a entendre l’avui de la meva filla.»
«No hi ha gaire gent que pensi a fer coses així, però és un detall que guardem la resta de les nostres vides.»
«És com obrir per primera vegada el regal de Nadal.»
«No és una carta, és un record.»
17
6
