El 2020 va quedar desdibuixat per la pandèmia. Les restriccions van esborrar activitats i propostes de tota mena, i una d’elles va ser la quarta edició de Lorem Ipsum, un cicle que, des del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), vol donar veu i espai a propostes musicals, audiovisuals i lúdiques que s’escapen dels circuits majoritaris. Creacions que no hi encaixen i queden als marges, sigui pel seu eclecticisme, pel seu origen o per la revolta contra el sistema que suposa el mer fet de la seva existència. En parlo amb Alicia Escobio i Anna Ramos que, conjuntament, comissarien l’edició d’aquest 2021, que recupera l’esperit de la que no va poder ser i hi suma les ganes i la necessitat de retrobar-se amb altres cossos, amb la música i el gaudi.
El Lorem Ipsum d’enguany s’acota amb el subtíol “Músiques situades” A què es refereix?
Molta de la literatura feminista dels últims anys ha treballat la noció de “coneixement situat” de Donna Haraway, una estratègia que ens ha de permetre fugir de la falsa pretensió de l’objectivisme científic i la violència sistèmica. Totes dues coses passen quan només tenim en compte les dades per donar forma a la nostra governança i les nostres relacions socials. Sabem que aquestes dades mai són neutres, que sempre tenen un biaix i produeixen privilegis i exclusions. Després de més d’un any mediats per la pantalla i de prémer col·lectivament l’accelerador sense mirar enrere, totes dues sentíem el desig urgent de canviar de ritme i de reunir-nos, d’estar juntes i també retrobar-nos amb altres persones. La nostra proposta de música situada passa per abaixar les pulsacions, per detenir-nos en processos simultanis d’escolta. El primer de tots, el propi.
Com heu abordat el comissariat conjunt?
Ha passat per l’aprenentatge en comú, des de sensibilitats força diferents però que sempre acaba en un punt en comú i un programa que ens emociona a les dues. Per a nosaltres és fonamental el treball amb els marges: pensar el programa no només des de l’estètica, que òbviament cuidem i ens interessa, sinó també des de les seves polítiques: qui queda exclòs i per què, a qui volem incloure i amb qui volem establir una conversa. I també passa per una convicció mútua d’obrir-nos a l’escolta en els processos i intentar dialogar amb els artistes amb els quals treballem sense imposar-nos, per pensar en una formalització sensible i adaptada als espais, públics, entorn i context.
Parleu del treball amb els marges. On comencen, per a vosaltres?
La noció dels marges és una idea que ens ha acompanyat des de la primera edició de Lorem Ipsum. I qualsevol llindar, frontera o marge depèn de molts factors, tant del lloc des d’on et situes com del lloc on et situen. A vegades inclús ens trobem amb actes de dissidència, una renúncia explícita a situar-se al lloc que socialment es proposa. Òbviament, els marges pensats des del museu poden ser força diferents dels que es puguin articular des d’altres espais. En les pràctiques que assenyalem en aquesta edició, aquests marges es troben a llocs diferents.
DeForrest Brown Jr., per exemple, s’autodefineix com a examericà.
No volem parlar per ell, però una escolta atenta al seu treball i escriptura ens podria portar a entendre que aquesta dissidència la provoca la violència sistèmica i el racisme encarnat al país on va néixer i es va criar. El col·lectiu JOKKO dibuixa els seus marges en els seus interessos, recerca i programació: la producció afrodescendent i de la diàspora que sovint queda exclosa en el circuit de sales musicals de Barcelona. Des de l’altra riba d’aquest marge, Invernomuto assenyala la violència rabiosa del present colonial europeu en un exorcisme visual i musical ple de màgia que posa en diàleg figures històriques com l’emperador d’Egipte Haile Selassie i el mestre del dub jamaicà Lee “Scratch” Perry amb la vivència personal del col·lectiu italià: la història en minúscula i la Història en majúscules es revisen mútuament en una narrativa de caràcter especulatiu i vocació reparadora. Amb l’Anna Irina Russell i Roc Jiménez de Cisneros potser aquests marges posen a prova els llindars de la percepció. I podríem seguir…
En aquesta edició de Lorem Ipsum heu volgut incloure dues línies de treball.
En destaquem dues, però en realitat hi passen moltes coses alhora: l’escolta i el so s’obren a la interdisciplinarietat, el pensament crític, l’experiència sensorial i sensible, el pensar i fer amb altres. De les que vam destacar en el programa, el treball amb artistes i col·lectius locals n’és una altra. El nostre teixit proper ha patit un any de cancel·lacions, inactivitat i incerteses, així que hem volgut reforçar aquesta línia més que mai amb les col·laboracions amb l’Anna Irina, el Roc, RRUCCULLA i el col·lectiu JOKKO. L’altre punt de fuga ha estat treballar l’afrodescendència des de diferents estratègies, perspectives i punts de partida, i aquí, entre altres, entra la “carta blanca” al col·lectiu JOKKO, que han convidat a Aho San i Sukitoa o Namau.
DeForrest Brown Jr. participarà a Lorem Ipsum des dels Estats Units però intervindrà directament en l’espai del Macba.
Curiosament, DeForrest Brown Jr. entén la seva pràctica musical, una revisió hipnòtica i absolutament personal de l’herència i experiència de Detroit, gairebé com un accident, i malgrat que té una formació musical des de petit, explica que no se sent músic. Ens interessa moltíssim tant la seva recerca crítica sobre la blanquitud i les desigualtats irresolubles que provoquen el monopoli musical corporatiu actual, tant des dels serveis d’streaming com als conglomerats multinacionals, com la seva pràctica artística i militància entorn del techno: Brown el reivindica com un espai genuí de contra-cultura negra. Volíem treballar amb ell sí o sí. En les nostres primeres aproximacions per convidar-lo a Lorem Ipsum ens vam trobar que en les circumstàncies actuals molts de nosaltres no tenim ganes de tornar a viatjar com ho fèiem abans.
Una proposta com aquesta és fruit de la “nova gestió” de les distàncies que ha sorgit amb la covid?
La pandèmia ha interromput moltes inèrcies i per a DeForrest Brown Jr, com per a altres artistes que finalment no hem pogut programar, la fórmula neoliberal desgastadora pels cossos i pel planeta de la gig economy sumada a la capa de malestars que obre el control pandèmic (incertesa, PCR, etc.) el va portar a plantejar-nos una sortida que a nosaltres ens treia de la zona de confort i ens apartava del fetitxisme de tenir un cos sobre l’escenari. Després de valorar-ho i dubtar molt, ens hi vam engrescar perquè per a DeForrest el treball amb l’hipervincle i la mescla de mitjans és una pràctica natural. Tot i el desig d’ajuntar-nos i el recel a la pantalla del que partíem, intuïm la potència d’incorporar aquesta distància amb un treball amb l’espai i els sentits. I també ens sembla una cita i desplaçament força interessant del moment en què vivim: ajuntarem cossos a Barcelona, per escoltar individualment i col·lectiva el que ens proposa DeForrest Brown Jr. des de la intimitat de casa seva a Nova York. Un espai íntim que s’obre a través de l’escolta en la distància a l’espai públic. ¿No és el que hem viscut en el darrer any i mig?
Una de les novetats d’enguany és la participació del col·lectiu JOKKO, una proposta feta des de Barcelona mateix. Quina creieu que és la seva aportació particular al programa?
Som conscients que si parlem de posar a prova alguns límits de la normativitat, hem de ser sinceres amb nosaltres mateixes i hem d’entendre els espais de poder des dels que parla cadascuna. I això comporta també saber fer un pas enrere i cedir aquest espai a altres veus amb qui sentim molta afinitat però que no sempre tenen la visibilitat que els pertoca. La idea d’obrir una “carta blanca” era cedir part de l’espai que ocupem, per programar col·lectius de la ciutat que es deixen la pell movent una programació interessantíssima en espais alternatius i de forma precària en la major part dels casos. La idea és oferir les condicions adequades, dins les nostres possibilitats, i acompanyar-los en tot el procés més feixuc i burocràtic per a l’ús dels espais del museu, però protegint sempre la seva autonomia. Incloure propostes com la de JOKKO enriqueix Lorem Ipsum gràcies a la varietat de veus que s’expressen en el programa, teixeix un altre tipus de xarxes amb allò local, és coherent amb la noció de coneixement que comentàvem al principi i és un aprenentatge vital per a nosaltres mateixes. No coneixíem moltes de les propostes que el col·lectiu JOKKO ha posat sobre la taula i ens hem enriquit moltíssim en el procés i l’intercanvi. El nostre desig és sostenir relacions simbiòtiques com aquesta en el temps.
El cicle vol desdibuixar els límits entre disciplines: és una barreja de sala d’exposicions, sala de concerts, discoteca, cinema… Amb quina actitud (mental i corporal) s’hi ha d’apropar el públic?
Amb curiositat i ganes d’una experiència col·lectiva que s’obri a la interdisciplinarietat. Volem fomentar una experiència sensorial que superi el de l’oïda, que obri els sentits i alimenti una mirada crítica. Sense deixar de gaudir i passar-nos-ho bé amb altres.
