Fem soroll

* Acabem de saber, de manera extraoficial però de fonts de primera mà, que TV3 es fa enrere en la “suspensió temporal” i que, no sabem ben bé d’on, han trobat els diners que calien perquè el Servei Català de Doblatge continuï la seva activitat com fins ara. Felicitem-nos, sembla que han sentit el soroll.

‘La guerra de les galàxies’, del 1977, es va emetre per primer cop a TV3 el març del 1992. Foto: Lucasfilm

Sense fer soroll, sense cerimònies, en un despatx, es decideix sovint el nostre futur. Què podrem fer i què no, en què es gasten els nostres recursos, com hem de viure. En quina llengua jugaran els nostres fills.

Fa un parell de dies TV3, que fins ara gestionava el Servei Català de Doblatge, va anunciar als seus proveïdors que l’eliminava, per falta de pressupost. La majoria de gent a qui li agrada mirar pel·lícules en català ni tan sols sabia que feia més de vuit anys que existia aquest servei, que s’encarregava de doblar i subtitular en català les pel·lícules que s’havien estrenat al cinema només en castellà. D’aquesta manera, quan en compràvem els DVD, podíem veure-les en català, i també posava les traduccions a la disposició de les televisions que les volguessin emetre.

Algú ha pensat que no cal. Que ja entenem el castellà. Que no hi ha prou diners perquè accedim a la cultura en la nostra llengua, que és molt millor invertir-los en una altra cosa. Algú, en un despatx, sense fer soroll, sense cerimònies, ha pensat que la majoria de la gent no sap què és el Servei Català de Doblatge i que, per tant, no el trobarà a faltar.

Però una tarda sentirem els nostres fills jugant a ser els seus personatges preferits, i se’ns farà estrany que parlin en castellà. O farem una cervesa amb els amics i voldrem comentar aquella pel·lícula que ens agrada tant, i en direm el títol en una llengua que no és la nostra. Si fins ara ja era prou difícil veure cinema en català, a partir d’ara serà una odissea. Quedarà només el que vulgui oferir-nos TV3, si és que demà no es decideix, al mateix despatx, que no cal oferir-nos res.

Us explico tot això perquè a qui sigui en aquell despatx li costi una mica més decidir deixar-nos a les fosques. Perquè com més gent millor sàpiga que la cultura no ens arriba màgicament, que hi ha uns professionals que hi treballen, i que cal invertir-hi uns recursos.

Demà obriré el diari i hi haurà un polític o altre omplint-se la boca d’estructures d’estat, de la identitat catalana, de la importància de mantenir la llengua. Serà potser el mateix polític que esperava que no passés res si s’eliminava, sense fer soroll, el Servei Català de Doblatge.

Tant de bo que no se’n surti. Tant de bo que fem que passi alguna cosa. Tant de bo que hi hagi soroll, manifestacions, cerimònia. Tant de bo que quan el meu fill em demani de veure per enèsima vegada la seva pel·lícula preferida li pugui dir que sí, que i tant, que la pot veure en la nostra llengua.

*Bel Olid és escriptora i traductora.