Foto: David Ruano
Fa molts anys que sóc fidel a la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Des d’aquella Celestina d’Amparo Rivelles que dirigia Adolfo Marsillach, i que va aterrar al Mercat de les Flors l’any 1988. Des de llavors, no he faltat mai que han vingut a Barcelona. Mai. He sovintejat el festival d’Almagro, on he vist les estrenes de la companyia i també de la seva germana petita, la Joven Compañía de Teatro Clásico, que sempre m’ha encantat. I també n’he vist obres a Madrid, és clar, al Teatro de la Comedia —que aquesta temporada s’ha reobert després d’unes llargues reformes— i a d’altres espais on era estadana. La Nacional de Teatro Clásico és el que més s’assembla a les grans companyies nacionals franceses o britàniques que tenim a l’abast. Per qualitat, per mitjans, per vocació, per repertori. Veure’ls és sempre una festa, una celebració del teatre, un retrobament amb la millor manera de fer el millor. Els he vist punxar molt poques vegades. Ja hi vaig —i amb raó— predisposada a passar una gran nit. Gairebé mai no m’equivoco.
Ahir a la nit va ser una d’aquestes nits que recordaré durant molts anys. Potser el millor que he vist de la Nacional de Teatro Clásico. La raó? Una coincidència de talents. Per una banda el text de Calderón de la Barca, que és en si mateix una obra mestra. Una de les seves peces curtes, ràpides, que no deixen respirar l’espectador, amb missatge, amb intensitat, algun joc metaliterari molt calderonià i uns personatges psicològicament molt ben definits (pensen molt, moltíssim, els personatges de Calderón). D’altra banda, la direcció d’Helena Pimenta, que accentua el paper de la dona en el text, ja prou present sense necessitat de subratllats, i que li atorga una delicadesa extrema amb els afegitons de la música i el ball. Cal parlar també del vestuari de Pedro Moreno, que ens presenta ben diferenciats els dos mons enfrontats en el drama: els foscos soldats “hidalgos” que serveixen el rei i el dels camperols —els “villanos”—, lluminós i natural.
Carmelo Gómez me l’he deixat expressament per després del punt i a part. El teatre en vers té dificultats afegides. És difícil que soni natural un text que rima en consonant de principi a final. Fins i tot quan l’autor és tan maniàtic com era Calderón (que va polir i perfeccionar les estrofes mètriques del teatre preexistent, sobretot el de Lope de Vega, per escriure drames amb menys varietat mètrica, rítmicament més afinats). Els actors s’enfronten amb el gran repte de dir un text antinatural mirant de sonar naturals. Pocs ho aconsegueixen. Fins i tot en els casos que més se’n surten. Carmelo Gómez és un fora de sèrie. Diu el vers, és clar, com tothom. Però fa que te n’oblidis, que és vers. El diu com si fos la seva manera de parlar. Dosifica bé els moments còmics, és eficaç en els íntims però, sobretot, és —miracle!— tan natural que de vegades dubtes que estigui seguint el text calderonià. L’única pega és que potser sembla massa jove per ser l’alcalde i que els seus fills potser semblen massa grans per ser els seus fills, però tant se val, ens ho creiem tot si ens ho diuen d’aquesta manera. Crec que mai no havia vist Carmelo Gómez tan magnífic com en aquest paper. Sembla fet per a ell. Deu ser que fa cara de bona persona i don Pedro Crespo, l’alcalde, és un bon home. Un home digne, honorable, just, que raona i fa allò que creu que ha de fer.
Els millors moments són les trobades, quin luxe, entre els dos vells de l’obra, dos veterans d’idees oposades, que acaben molt amics. Gómez, per una banda i el vell sergent ferit de guerra (Óscar Zafra). L’escena de la violació d’Isabel (Nuria Gallardo) té la força i el dramatisme que demana. El capità (Jesús Noguero) és tan odiós però també tan eixelebrat com ha de ser quan només vol tocar pell jove. I l’escena en què Gómez demana de genolls a Noguero que li salvi l’honor de la filla que ha violat, fa posar la pell de gallina per la dignitat de l’un i la maldat de l’altre.
Perquè d’això va tot plegat. D’honor. D’honra, aquest concepte que el teatre auri espanyol va aportar a l’escena mundial. El deure d’un home de baixa classe social d’acollir els homes del rei —Felip II— al seu pas cap a Portugal. El caprici d’un capità fatxenda cap a la filla guapa del camperol. La necessitat de fer-la seva sí o sí. Una violació. L’honor malmès. La justícia que està per sobre de les lleis o dels privilegis. I un home humil que s’avança a les idees del seu temps i vol fer justícia —i en fa— sense pensar què diuen les lleis, sinó què està bé. Sembla antic, això de l’honor, però en el fons aquesta obra mestra de Calderón parla d’assumptes que ens són molt propers. Hi ha alguna cosa que està per sobre del que les normes diuen, i és la dignitat. Qui ens ho havia de dir, oi, que Calderón havia de venir a parlar-nos de nosaltres? Doncs sempre passa.
Acabo amb una rebequeria. Aquella Celestina que recordava al començament, si no m’erro, va fer una temporada a Barcelona de tres setmanes. Alguns anys, la Compañía Nacional de Teatro Clásico ens havia portat dos muntatges, que es podien veure seguits, durant força dies. Era una meravella, un autèntic regal per al públic barceloní. Què ho fa, que ara només vinguin cinc dies? (La temporada al Teatre Lliure és només de dimecres a diumenge i, òbviament, fa temps que totes les entrades estan esgotades). El teatre que vull per a la meva ciutat inclou Calderón de la Barca i Lope de Vega i Agustín Moreto i Tirso de Molina i Miguel de Cervantes i tants d’altres, una tradició que sento tan meva com Guimerà o Rusiñol però que té molt més per oferir-me, perquè és una de les grans tradicions teatrals del món. Sospito per què passa, això, i em sap molt greu. Ho sospito i em vénen ganes de fer preguntes. Oi que tots sabem que la cultura està al marge de les marors polítiques? Quan dic al marge, vull dir per sobre, és clar. Oi que ningú discuteix que Calderón o Lope o d’altres són un patrimoni universal, com Shakespeare, com Molière, com Goldoni? Oi que hauríem de ser capaços de no anar al teatre amb les mateixes prevencions que escoltem els polítics de Madrid?
A mi, com a molts, m’agradaria, no sabeu com, perdre de vista Rajoy i uns quants més. Però amb Calderón i d’altres hi vull tenir tractes freqüents, tan freqüents com sigui possible.
Tràiler de l’obra:
El alcalde de Zalamea
Compañía Nacional de Teatro Clásico
Direcció: Helena Pimenta
Escenografía: Max Glaenzel
Vestuari: Pedro Moreno
Repartiment: Carmelo Gómez, Óscar Zafra, Jesús Noguero, Nuria Gallrdo, Alba Enríquez, David Lorente, Pedro Almagro, José Carlos Cuevas, Clara Sanchis, Francesco Carril, Álvaro de Juan.
Teatre Lliure (Montjuïc)
Fins al 6 de març
